diumenge, 1 de juny del 2008


Llegir poesia significa, les més de les vegades, emmirallar-me amb el meu propi interior; un interior que vull transparent a les pàgines d’aquest Quadern del retorn, i que parla ara amb les paraules del poeta de Roda de Ter.

Colgafocs

Aquest és el meu lloc, i ara que ho sé

ja puc renunciar a moltes coses:

prebendes, espectacles i viatges,

i tot d’altres foteses més subtils

però igualment llunyanes i obsessives.

M’esforçaré només per conservar

ben viu el bell desig d’un cos de dona

provocatiu i càlid, que potser,

per un prodigi sorprenent, els déus

em faran assequible. Tot plegat,

poca cosa o no-res, l’ombra de l’ombra

d’un projecte que els anys tossudament

han buidat de sentit i de designis,

però suficient per emplenar

tardes de melangia amb lieds de Schubert,

ara que sé que aquest és el meu lloc

i ja res ni ningú no me’n pot moure.


© Miquel Martí i Pol

Quietud perduda

Poesia inèdita i dispersa (1984-2003)



La tetera japonesa

Si existeix un treball gairebé titànic, aquest és l’ordenació d’un somni. D’un garbuix de colors, sensacions, espais poc o gens definits, paraules retallades, rostres incomplets, cambres sense llum, mans femenines, angoixes i petons desconeguts, cal fer-ne una seqüència racional i coherent. I si us hi fixeu, aquí rau l’equivocació; en l’intent unificador d’una experiència heterogènia per si mateixa contrària a un ritme únic, lineal i entenedor. El somni amaga la seva substància de misteri sota unes parpelles tancades i un cervell en estat de vigília. Però, quan la llum avança, s’esvaeix l’encanteri i només queda el rastre a la memòria, la qual cosa fa més difícil la seva fidel reproducció. Hi ha, però, en aquesta contrarietat, un avantatge, la possibilitat de recrear aquell moment, prenent d’ell, només el lleu clima plaent o angoixós.

La cambra gaudia d’una estranya pau encara que n’era plena de gent. Tots, però, semblaven muts. Aquella curiosa circumstància em sorprengué mentre mirava les mans d’una noia de carn color de vori, delicada i d’ulls blaus. Era ella que em feia veure, al damunt d’un llarg taulell de fusta vella, la forma d’una tetera japonesa. Els meus ulls llambregaven de l’amable sinuositat del rostre a la gràcil porcellana. I el desig creixia, mentre em sentia cada cop més fascinat per aquelles dues imatges. Amb tot, però, vaig demanar, primer, aquella peça d’art. I la noia em parlà, és clar, sense paraules. Li ho vaig entendre tot: no pots demanar-la, aquesta cambra existeix per ella, si te l’enduus tot s’haurà acabat... Naturalment em costava molt de convèncer-la. Tot d’una, ja jugava a acaronar-la com només ho fan els amants. I aquell blau i blanc de la tetera creixia en el desig. Del fons de la cambra eixí un llarg seguici, presidit pel membre més vell de la família, i es col·locà darrera el taulell. Tothom em mirà. Vaig confiar-me als meus sentits. Ara la mirava dolçament, mentre percebia la tebior del seu cos. Jo sentia, i allò no era pas un somni!. Quan la noia m’abraçà, aquella forma material de la tetera desaparegué de la meva vista i amb ella, també la cambra. Llavors vaig cridar mentre recordava les paraules de la noia i em vaig entristir. Em sentia aclaparat per la meva inconsciència. Seria terrible haver-les perdut, ambdues, per sempre... Hi havia coses que semblaven més llunyanes. Coses?... per què he dit coses? No era aquell un espai buit? I ara, al despertar, recordo tot això i m’esgarrifa pensar-ho de nou. I com, mentre cridava a la noia pel seu nom, nom que ara mateix no recordo, em vaig trobar a les mans amb aquella blanca i blava bella tetera japonesa, i una suau sensació de petó a les galtes...

©Xavier Martín i Arruabarrena

(Plec de contes)

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Top Països catalans

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!