DESEMBRE

La matança del porc, mes amunt, mes avall, era una tasca hivernal. Potser per les nostres contrades es feia al gener... Però aquesta miniatura ens la presenta al desembre. Després de sacrificar ànecs, capons, gallines i tota classe d’aviram, conills i xais, la taula era ben servida a la casa dels rics i potser també els pobres en gaudien d’ un tall... Tot allò ben alimentat a la tardor pagava tribut a la freda estació.

Si a la casa no hi havia matador de porcs l’ havien de llogar d’ un altre indret. Llavors convidaven els parents i amics i la cerimònia era una autèntica festa. El dia, abans, els homes han preparat la pastera per escaldar l’ animal. Aquí, però, l’ home de calces vermelles, socarra el porc damunt la palla i les argelagues; en actitud concentrada, cofat amb barret vermell tomba una i altra vegada la vianda. A l’ esquerra, l’ altre home, vestit de groc i barret negre, després d’ esmolar ganivets, tallants, mitges-llunes i alguna destral petita, escorxa un garrí passant-li un ganivet gros al llarg de l’ esquena, per treure-li la blanca cansalada.

El paisatge és quasi descolorit; els arbres pelats o amb quatre fulles. La ratlla llunyana de la muntanya sembla haver perdut força contra el cel grisenc. I amb aquest dur treball acaba l’ any! El signe astrològic de Capricorn –que regeix Saturn– del 22 de desembre al 19 de gener, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

INDEPENDÈNCIA

D’ aquesta forma rotunda i sense pal·liatius s’ expressa la historiadora i històrica militant independentista Núria Cadenas. La seva no és una opinió teòrica i allunyada de la realitat i sí, madurada a la presó després de la seva detenció el setembre de 1988 amb una acusació de terrorisme que es va demostrar ser falsa. La seva crua experiència demostra – en paraules seves com– “Espanya és la negació de la nostra pròpia existència”.

“Quan estudies història t’ adones que els processos històrics requereixen el seu temps. El nostre procés s’ inicia quan ens arrabassen les llibertats per la força de les armes. Que gairebé hagin passat 300 anys des d’ aleshores pot sembla decebedor, però és evident que hi avancem, malgrat els intents de genocidi que ha patit el nostre poble per part d’ Espanya. La independència és l’ única possibilitat que tenim de sobreviure com a poble i com a individus, dues coses que són indestriables. Si Catalunya no avança cap a la independència, desapareix.”

© Cita extreta del llibre Jo no sóc espanyol - Víctor Alexandre. Ed. Proa.

NOVEMBRE

Encara som entre els colors i la tèbia llum de la tardor... Si observes aquesta miniatura amb deteniment veuràs una natura encara alegre, tot i que un cel blavís ens recorda que s’ acosta l’ hivern. Ens trobem davant d’ un paisatge orfe de torres i castells. Aquí només tens cases de camp i una escena de treball dur; una parella de pagesos, acomboien la porcada a l’ alzinar. El posat de la dona és trist i meditatiu, amb un sac al braç, avança lentament i contempla com l’ home sacseja les branques de les alzines. Aquest batre continuat fa caure els glans a terra, mentre els porcs, dibuixats de forma no gaire afavorida, s’ afarten dels fruits caiguts. L’ escena suggereix un clima de treball intens i un pròleg de retirada pel fred que s’ acosta...

El signe astrològic de Sagitari (l’ arquer centaure) –que regeix Júpiter– del 22 de novembre al 21 de desembre, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

LA BOJA DEL TURÓ

[Dedicat a Adela, la meva germana]

Aquest matí de tardor, plujós i fosc,

entro de puntetes al teu bloc

per no ferir la quietud d’ aquest lloc...

Després, passejo lentament entre els teus versos

i descobreixo somnis en la foscor de la nit,

d’ una nit intensa i teva,

nit, però, que s’ obre a la llum d’ una foguera

on cremes històries i contes,

enyorances i desitjos...

Et veig ballar,

mentre rius i plores amb la casa que estimes,

amarada per l’ aigua

i el record del teu amat.

Entre boires recordes carícies, sospirs,

i un món nou sense fades,

només àngels humans...

Boja, dius?

Potser sí, però, boja d’ amor;

sí!, d’amor per la mare, ara absent,

pels moments que visqueres ahir,

altra volta presents

entre olor de rosers i begònies,

ametllers i violetes del bosc.

Jo et desitjo, germana,

a la fi d’ aquest vers

que no perdis el goig

per la vida i la llum;

fes del viure, passió,

sempre amb ulls ben oberts!

Deixa’ m sempre fruir del teu bloc

(o sigui de la VIDA!)

Xavier

UN ANIVERSARI HISTÒRIC

Avui es compleixen 150 anys del naixement de Francesc Macià i Llussà.

Va néixer, segon de set fills, a la Rambla de Sant Josep a Vilanova i la Geltrú, comarca del Garraf. Poc després de la mort del seu pare, al seus 16 anys, va ingressar a l' Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d’ enginyers de l’ Exèrcit espanyol. El 1887, destinat a Lleida, va conèixer la que un any després seria la seva esposa Eugènia Lamarca. A l’ exèrcit espanyol va assolir el rang de tinent-coronel.

El 1905, militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica d' una revista d' humor setmanal anomenada ¡Cu-cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya. Després de condemnar l’ atac d’ alguns oficials espanyols a la redacció dels periòdics, Macià es va veure obligat a abandonar l' exèrcit, en lloc de claudicar i assolir la graduació de coronel.

La seva trajectòria política evolucionarà a una presa de consciència catalanista. I així serà diputat de Solidaritat Catalana en set eleccions diferents. L’ any 1922 reorganitzarà l’ Estat Català, moviment destinat a agrupar el catalanisme radical. L’ any 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, es refugia a Perpinyà. Fins el 1926 que intenta una acció armada contra la dictadura, treballa per la independència de Catalunya. Aquesta insurrecció coneguda amb el nom dels Fets de Prats de Molló, serà avortada per la gendarmeria francesa amb l’ ajut de Ricciotti Garibaldi, espia de l’ Itàlia feixista i nét de Giuseppe Garibaldi.

Coneix l’ exili, successivament a Bèlgica i a l’ Argentina. A l’ Havana (Cuba), funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i aprova la Constitució d’ una futura República Catalana. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera retorna a Catalunya i s’ incorpora, amb Estat Català, a Esquerra Republicana de Catalunya.

El 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles i amb la majoria d’ Esquerra Republicana de Catalunya, proclama “la República Catalana dins d’ una federació de Repúbliques ibèriques”. Però, la reacció del govern provisional de la república espanyola, malbarata aquesta proclamació i obliga al govern de Catalunya a actuar dins el marc de l’ Estatut d’ autonomia de Núria, aprovat, reformat i promulgat el 15 de setembre de 1932 (aquesta vegada, sense sotmetre’l al plebiscit dels catalans.

Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat des del 28 d’ abril de 1931 (posterior a l’ efímer govern de la República Catalana del 14 d’ abril). A les primeres eleccions, després de l’ aprovació de l’ Estatut de Núria, va ser elegit 122è. President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Francesc Macià, l’ Avi, com l’ anomenava el poble, morí el 25 de desembre de 1933, envoltat dels qui l’estimaven; el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació de dol que ha viscut la Catalunya moderna.

EL PRESIDENT MÀRTIR

El 15 d’ octubre de 1940, a dos quarts de set de la matinada, fou afusellat al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, Lluís Companys i Jover, 123è President de la Generalitat de Catalunya. És l’ únic president d’ una nació democràtica assassinat pel feixisme. D’aquell fet ignominiós, ara en fa 69 anys; el dictador Franco va morir al llit el 1975... i avui, després de trenta-quatre anys de democràcia, l’ Estat no ha fet justícia a la memòria del nostre President.

Recorda aquell “Per Catalunya!”, el seu darrer crit davant de l’ escamot d’ execució, testimoni d’ una vida al servei del país. Amb la seva darrera paraula, i amb aquest poema del poeta valencià V. A. Estellés, queda emmarcada, prou bé, la seva trajectòria política en una època escabrosa i difícil.

Assumiràs la veu d’ un poble

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i partiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posterioritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

© Vicent Andrés Estellés, periodista i poeta valencià (1924 – 1993)

EL CANT DEL POBLE

Aquests darrers dies una cançó martelleja el meu cap. Serà potser una reacció natural a la nefasta pluja de notícies que ha generat un tal Sr. Bitllet? (Evito citar el seu cognom autèntic per no ferir la memòria de la seva honrada nissaga.) La cançó, música de J. A. Clavé i A. Vives, amb lletra de Josep Ma de Sagarra és El cant del poble. Sigui pel que sigui, la canto “amb l’ànima”, amb l’ànima de cantaire i amb el ferm desig de que la nostra terra sigui “redimida”; “fora els ultratges, lluny la mentida”. ..

Només cal repassar el text i fer-la pròpia.

“Glòria, catalans, cantem!

Cantem amb l’ ànima,

un crit i una sola veu:

Visca la Pàtria!

La nostra terra és redimida,

el gran moment és arribat.

Fora els ultratges,

lluny la mentida .

Ningú ens prendrà

la nostra llibertat.

Joia, que ha inflamat el cel!

Falç i ginesta!

Voli sobre el front l’ estel

de la Senyera!

Tenim les venes per estimar-la,

i en la tempesta del combat

tenim els braços per defensar-la!

Ningú ens prendrà la nostra llibertat.

Ve’ t aquí un himne que hauríem de recuperar!

Navegant, ara és teu!

EL FOSC TIMBAL

Avui la paraula del poeta de Roda de Ter encaixa amb la realitat d’ aquests dies... Llegir i rellegir el poema m’ acosta a l’ autèntic desig del meu esperit. Ho faig, però, sense oblidar-me de fer-te l’ obsequi d’ aquesta exquisida troballa. Navegant, fes-la teva!

Martellejo el fosc

timbal del capvespre

i ara salta un llop,

ara una gasela;

adés brilla el sol,

adés plovisqueja.

Jo m’ ho miro tot

des de la finestra,

món endins d’ un món

massa ple d’ absències.

Duc a coll-i-be

sacs de cassanelles,

ombres i neguits

que mig m’ abalteixen,

guanys de solitud,

pals sense banderes.

El so del timbal

mil ecos desvetlla;

ara hi és tardor,

adés primavera;

gent de tot arreu

hi enarbora ensenyes,

noies de pits durs

hi folguen i em tempten,

i el vent i el fullam

mai no hi signen treves.

Jo hi visc i no hi visc,

percaçat com sempre.

Per això no vull

girar els ulls enrera

ni refer camins

ni delir congestes

i m’ estic, tossut,

a trenc de finestra

i amb ulls de cascall

desfaig cabelleres,

invento cent mars,

tramunto carenes,

mentre amb dits de fang,

esquerps de tan tendres,

martellejo el fosc

timbal del capvespre.

© Miquel Martí i Pol
(Quadern de vacances-1976)

DIVAGACIÓ FUSTERIANA

Obrir un llibre del filòsof de Sueca, ni que sigui a l’atzar, és sempre un exercici plaent; és la forma més planera de plantejar-me més preguntes; és participar d’ aquell seu saludable escepticisme en aquesta hora d’ aires pudents i corruptes; és com participar de la vida sense la solfa tèrbola dels espavilats d’ aquest segle, oberts a la llum i a la raó.

Navegant d’ aquest Quadern del retorn, aquest fragment sense metafísiques, és, avui, teu! (Ah! I no siguis malpensat. Res no fa referència a l’ actualitat... o si?)

“La clau. Com la butxaca. Són invencions antiquíssimes. Un dia, algú, un antropoide, pensà que certes coses portàtils eren seues i de ningú més: no és que la “butxaca” fos originàriament una fórmula que compaginàs la indumentària amb el transport de determinats estris, sinó que s’ intentava crear un reducte per a la “propietat”. L’ altra propietat, la immobiliària, exigia la clau. El pany i la clau, i naturalment, la porta, la paret, el sostre –les cadenes, els forrellats, les baldes, i la guàrdia civil. La butxaca, aquest incident del vestit que els sastres i les modistes podien manipular al seu gust, té una única i exclusiva explicació a partir de l’ existència de la guàrdia civil. Vull dir: de qualsevol instrumentalització de gendarmeria. La clau, avui, ja no és més que un símbol: pot ser afablement suplantada per una còpia, per un “rossinyol”, per una palanca. Els lladres actuals ni en fan cas. Certament, els lladres no són –per principi: ¿ qui més partidari de la “propietat privada” que un lladre? –allò que se’ n diu “d’ esquerres”. Però, la clau –i la butxaca– continuen sent, no sols un símbol, sinó una certificació astutament prèvia de la “propietat”. Tothom confia en el flic.”

© Joan Fuster, advocat, periodista, escriptor i assagista valencià (1922 - 1992)

Sagitari (1985)

OCTUBRE

Octubre. La tardor vol dir llunyania? Però, enlloc els colors blaus tenen tanta vida. Després de la collita, s’ obre un paisatge immens i es perfilen centenars de camins enmig dels rostolls. Les orenetes volen inquietes a punt de marxa. Sembla que l’ artista d’ aquesta deliciosa miniatura hagi gaudit entre pujols i camps treballats. Si allargues la vista encara en pots veure més... Els camins semblen no tenir límit. En cap altra estació s’ ha vist aquest escarrassament de viatgers, cavallers i gent atrafegada. Dos castells imponents, omplen el quadre. Malgrat això, el tema principal de la contemplació és la sembra de les llavors d’ hivern, perles d’ or damunt la terra negra. Un sac feixuc somriu al sol a la vora del camí, mentre un altre viatja damunt l’ espatlla del sofert pagès. El sembrador trepitja el terra amb passa justa, mentre, del seu davantal, treu i escampa amb devoció les grogues llavors.

El signe astrològic d’ Escorpió –que regeix Plutó– del 23 d’ octubre al 21 de novembre, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

SETEMBRE

Aquesta miniatura ens presenta setembre com el mes del vi. Només cal contemplar el dibuix. De primer una tina on l’ home vestit de verd i cofat amb barret vermell, trepitja el raïm, mentre un altre li duu el fruit. Tots dos treballen ufanosos... A l’ esquerra hi veiem una premsa d’ arbre i l’ home que la fa girar. A la dreta, algú endreça senalles o potser escombra el terra... faci el que faci, treballa! Tota l’ escena respira activitat. Amb una mica de imaginació pots traslladar-te a aquesta hisenda i olorar els sucs del raïm, del most acabat d’ exprimir o del vi d’ altres anyades guardat als bocois de roure... Tot respira pau i ordre. Una suau llum de tardor tenyeix el paisatge.

El signe astrològic de Balança –que regeix Venus– del 23 de setembre al 22 d’ octubre, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

L’ ONZE DE SETEMBRE

“Catalunya no renuncia a les llibertats que li robaren. El decret de Nova Planta no pot considerar-se com a font de dret, sinó com a origen de violència.”

Paraules de Pere Coromines a l’ Assemblea de la Unió Catalanista a Tarragona, segons una ressenya publicada a Renaixement, núm. 102, del 24 d’ octubre de 1912.

“Poble decideix-te! ... O per la Independència de Catalunya, que vol dir una República nova, amb totes les llibertats democràtiques, oberta a tots els vents de la renovació, humana i digna, forta, rica i respectada, o amb l’ Estat espanyol encara, el de l’ història tirànica i sanguinària, incivil, innoble, impotent, prostitut, monàrquic, oligarca, militarista, miserable i famolenc. Ja és hora de decidir-te per la vida lliure dels pobles civilitzats o per viure l’ agonia inacabable i vergonyosa d’ aquesta Àfrica europea.”

Text de la publicació Fulla Clandestina, editada el 5 de febrer de 1918, segurament per la Unió Catalanista (Crexell 1987, 54).

© Textos extrets d’ El gran llibre per la Independència. Francesc Ferrer i Gironès. Columna Edicions, Barcelona 2005.

AGOST

Les vacances s’ esgoten, però no la meva vida reposada... I ara abans de canviar el full del calendari vull oferir-te una bella miniatura que resum aquest mes.

Som dins un paller. Des del finestral obert podem contemplar la casa pairal amb la seva portalada i el seu cobert. Com una bella aparició irromp en el paisatge la Verge, signe astrològic del mes. En primer terme veiem dos homes batent i colpejant al mateix ritme. Vesteixen de manera informal amb roba de colors estridents. L’ un, duu unes calces d’ un verd brillant com l’ enciam i una gorra d’ un vermell cridaner. A la cintura, el ganivet de costum i una bossa roja. L’ altre, més polit, es cobreix amb un gipó blau i es cobreix el cap amb un barret de palla.

L’ escena, des dels seus rostres colrats, traspua rudesa, esforç i treball.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

BONES VACANCES !

Ara, al punt de tancar maletes, et vull desitjar unes bones vacances amb aquest bell poema d’ en Miquel Martí i Pol.

VACANCES

¿Et trobaria si tornés als llocs

on havíem viscut hores felices?

M’ hi trobaries tu, si m’ hi buscaves?

Ben poca cosa sabem l’ un de l’ altre

i hem après d’ ignorar-nos més que res

per un obscur afany de sobreviure.

Sovint, de nit, em desvetlla l’ enyor

i faig recompte, ingenu i greu, de tantes

afinitats perdudes, dels propòsits

desats en un calaix per no fer nosa.

On passes les vacances sense mi?

No se’ t glaça la sang amb tant silenci?

Quan tornis, si mai tornes, reprendrem

el diàleg de sords que ens ha portat

fins a aquest atzucac que compartim

amb una freda i tendra displicència.

© Miquel Martí i Pol

Quietud perduda. Poesia inèdita i dispersa (1984-2003)

AQUEST FUTUR

Si ets un lector habitual d’ aquest bloc, potser hauràs constatat l’ absència de comentaris... Un bloc mut (hauràs pensat) què hi fa aquí?... A voltes convé fer pauses, deixar espais en blanc. Altres vegades el silenci és justificat, com ara! En cap moment he pensat en desertar. La vida, però, imposa el seu ritme i no és qüestió de forçar la màquina. Ens cal viure i gaudir alhora. I fer-ho de manera conscient i voluntària, no de forma obligada i rutinària. Aquesta és la meva filosofia existencial.

Ara, després de catorze dies, tens un nou post o comentari.

La situació política d’ aquest nostre petit i gran país m’ amoïna. Catalunya necessita respirar aires nous; treure el cap per la finestra i cridar noves fites, sortir del pou dels afers tèrbols i corruptes i rentar-se la cara sense por. Recuperar la dignitat com a poble i deixar de pidolar sota les taules. La metàfora és prou clara! Tu ja m’entens!

Aquest desig fou expressat amb verb concís i clar pel poeta de Roda de Ter...

Llegeix. Hi veuràs l’ esforç que se’ ns demana...

El títol del poema ja el coneixes; és el mateix del meu comentari.

Fins que amb paraules remeiem l’ eixut

i a bufetades dispersem la boira,

ara que els mites han perdut el tremp

i a tot arreu hi creixen males herbes.

Se’ ns esfulla a les mans aquest futur.

¿De qui deu ser la veu que s’ endevina

quan en la fosca esclaten els colors

i els grans ocells resten en l’ aire, immòbils?

Ara tot són presagis. Lentament

sortim del bosc. No espereu meravelles

fins que amb paraules remeiem l’ eixut

i a bufetades dispersem la boira.

© Miquel Martí i Pol
Quadern de vacances (1976)

TARRAGONA ( i 3)

Amb aquest comentari tanco, avui, una primera aproximació al patrimoni cultural d’ aquesta antiga ciutat.

Fora del recinte emmurallat, al vessant del turó que baixa cap al mar, pots trobar l’ Amfiteatre romà (s. I) de planta el·líptica i amb unes dimensions màximes de 130 per 102 m, amb l’ arena i la graderia. Al centre de l’arena hi ha les restes de l’ església romànica de Sant Fructuós o de Santa Maria del Miracle, construïda sobre una basílica visigòtica del s. VI bastida en honor d’ aquest sant martiritzat a l’ arena de l’ amfiteatre. Aquest conjunt arquitectònic fou declarat monument històrico-artístic el 1924.

A la Rambla Nova, urbanitzada a finals del segle passat, a més d’ un sector de jardins i el passeig central, pots contemplar els millors edificis vuitcentistes de la ciutat, com la Casa Sala (1882-1884), edifici de pedra tallada. També hi ha edificis noucentistes, com el Col·legi de les Teresines (1922), de rajola vista. Altres edificis modernistes són les cases Salas, Bofarull i Escorsa, anomenada també Casa de la Punxa. Destaquen també els edificis racionalistes, com l’ Hotel Làuria, la Casa Castellví, el Banc d’ Espanya i el Cinema Modern. Pots veure també el Monument als Herois de 1811 (batejat popularment com “els despullats”). I no oblidis, al costat del balcó del Mediterrani, el Monument a Roger de Llúria (1888).

De la Rambla Vella, destaca l’ església de Sant Agustí, dita també dels Reis Mags, edificada pels jesuïtes cap al 1580, d’ influència del barroc italianitzant; l’ església de Sant Francesc, erigida el 1758 i reformada el 1888, de línies neoclàssiques, i l’ Hospital de Santa Tecla, amb un portal i un claustre d’ estil barroc.

A la zona portuària pots veure la Casa Bofill i Gasset, de façana academicista; la Seu d’ Obres Públiques, en un edifici modernista, i la Tabacalera (1923-1926), d’ estil neoclàssic amb columnes i frontons i una gran simetria. La construcció d’ aquest edifici va permetre descobrir la necròpolis paleocristiana (s. III-V), amb més de 2000 tombes, de la qual pots visitar les excavacions i un important museu.

El barri pescador del Serrallo, creat a mitjans s. XIX i reformat el XXI, té forma de paral·lelogram, amb carrerons estrets, drassanes, la llotja de contractació del peix i el moll dels pescadors. Hi trobaràs l’ església de Sant Pere (S. XIX) d’ estil neogòtic.

Fora del nucli urbà podràs visitar també un conjunt important d’ elements monumentals. Avui, però no els esmentaré.

Bona estada i bona visita!