L’any 1982, vaig escriure un recull de poemes que duu per títol: Amb un mirar d’òliba. Avui, però, només us n’oferiré dos, el IV i el Vè, publicats també per Laertes el juny de 1984 als Llibres de Glaucos.

Poema IV

Moltíssimes vegades,

per no dir sempre,

i en el màgic instant de la crisàlide,

quan el vel de la memòria s’obre al passat,

desmenjat, feble:

he caminat, traspuant joia,

de la mà dels sentits,

i ells m’han obert camí

vers la dolça, tèbia, aspra, infinita varietat de sensacions,

fins al profund record.

I un dolç enyorament m’entela el cor

quan admiro els vells objectes de la casa,

d’aquella envellida casa per les pluges de tardor,

i els racons il·luminats pel vermell, blau i groc de les joguines,

i els quadrats de cristall, assolellats i nets.

I sento un fort desig de xuclar l’aire

i absorbir-lo i fer-lo essència d’un ahir,

d’un temps viscut.

I una tendra i sensual delectança m’omple el cor,

contemplant la cambra de la noia

d’ulls de seda, cos de marbre i mans de vidre.

Els murs són estelats i llisos,

i el groc paper del llibre de lectura

amaga plors de nit sense convit.

De lluny estant,

una petita melodia, hora rera hora,

bressola el somni de dos àngels,

mentre, al balcó, alfàbrega i geranis

perfumen el rostre d’una lluna escèptica i metàl·lica.

Poema V

Quan es fa tard,

badant el cap,

la suggestió del mur, escrostonat i vell,

m’encisa com un paisatge silenciós de màgiques empremtes,

ferides, cicatrius,

senyals de fòssil temps.

I, ullprès, em plau buidar els racons obscurs i greus,

deixant espai als ulls,

curulls de llum groguenca.

Tantost em plau clavar-los

en un senzill balcó de baranes virolades,

vestit d’humils geranis

i blans camins geomètrics de fil,

antic cotó de nit,

brodats de cambra.

© Xavier Martín i Arruabarrena

Una lectura d’estiu

Fet i fet, el dia havia començat com qualsevol dia d'estiu, mandrós i llarg, amb una punta de xafogor, però amb la fatal perspectiva d'una nova vaga de Metro. Aquella incòmoda circumstància era un obstacle a la meva tranquil·litat perquè alterava l'habitual trajecte d'anada a la feina.

Un cop al carrer, aviat vaig ofegar aquella dèria entre les pàgines d'un llibre. Aquest exercici quasi diari, m’aïllava de l'aldarull urbà. La lectura em transportava a un nou estat de consciència on l'argument es confonia amb la realitat circumdant.

Recordo que mentre veia passar un a un, els personatges de la meva novel·la, la noia capcinejava amb un exemplar de La roca de Tànios del tunisià Amin Maalouf. Les mans, d'una blancor esblaimada, perdien per moments el contacte amb l'objecte de la seva dedicació, i s'esllanguien suaument sobre el tapís d'una faldilla florejada. En certa forma, aquella mena d'abandonament tenia un regust com d'encontre amorós. O, a mi, així m'ho semblava. Perquè només es confia en l'amat aquella persona que n'està plenament enamorada.

Ara la noia jeia, els ulls clucs i el rostre reposat. Hauria dit que n'era plantada al bell mig d'un quadre renaixentista, voltada d'una llum tèbia i groguenca.

De tot això, me'n vaig adonar assegut a l'autobús, mentre llegia un text del Tónio Kröger d’en Thomas Mann.

El matí s’arrossegava, lent i pesat. No podia suportar aquella atmosfera asfixiant. Però, la visió de la noia i els meus propis pensaments em deslliuraven d'aquell entorn agobiant.

Tot just llegia la pàgina vint-i-nou, aquella on s’explica com la rossa Inge, Ingeborg Holm, era l'amor secret d'en Tónio Kröger. Al ritme de la lectura se’m féu perceptible el perfum de la noia, la noia del autobús. Una plaent sensació va omplir els meus sentits mentre, del meu interior, brollava un nou i estrany sentiment. Era un sentiment amorós? Només recordo com tot jo estava suspès en un més enllà que ara se’m fa difícil descriure. Em deixava endur com l'aigua que llisca torrent avall. Era quasi lliure. Però de veritat, jo no hi era. O potser era el mateix Tónio estremit dolorosament en els seus pensaments. Experimentava una indefinible i estranya barreja de joia i dolor per aquell amor no correspost. M'emmirallava en el llibre i recollia la il·lusió d'aquell jovencell beneit i migrat. Com el fill del cònsol Kröger, sentia un desig que corprenia el meu endreçat capteniment. I com ell, creia que la benaurança era estimar encara que sense cap esperança de ser estimat. Malgrat aquells sentiments contradictoris, Tónio es creia capaç de fer coses notables a la seva vida. Aquesta convicció i la secreta fidelitat a la rossa Inge, l'ajudà a vèncer aquell estat passatger del seu esperit. Per uns moments la meva identificació amb el personatge de Thomas Mann era absoluta. Només que jo sabia que després del breu trajecte urbà i unes pàgines de lectura, tot tornaria a la més prosaica realitat.

© Xavier Martín i Arruabarrena
( PLEC DE CONTES)

Sé que em faig vell

Sé que em faig vell, ho dic sense temences,

que és bo saber que el temps s’escapoleix

i no podem fer res per deturar-lo.

Aposentat al cim dels anys, contemplo

el mar de mi mateix, amb moltes veles

que solquen l’horitzó, i veig el vol

segur i agosarat de les gavines.

Què sé de mi? Pel cert, ben poca cosa.

Potser només que estimo amb tanta força

com sempre i que em faig vell.

Al capdavall

tot el que em cal per viure els anys que em resten

equilibradament, sense el temor

d’un bufarut que tot ho desgavelli.

© Miquel Martí i Pol

D’Els bells camins (1984-1985)

Aquesta tarda, rellegint ONIRIS I EL TRET DEL CAÇADOR, del poeta amic, Màrius Sampere, he vist prou clara i definida la meva circumstància en el sentit profund d’uns versos. Ara, doncs, les paraules no formen part de la carcassa, i sí del moll intern d’aquest Quadern del retorn.

No miris el rellotge

No miris el rellotge

si t’ha de treure de mirar l’ocell,

la mar, la neu, un llamp, un breu infant

que surt d’algun no-res, o qualsevol

violació de l’equilibri. Escolta,

mai no és massa d’hora

per sentir-se viu, ni massa tard

per repetir en la carn la sensació

de vida. Net de temps,

no demanis permís, no demanis perdó,

no justifiquis cap amor, no t’acomiadis.

Perquè si tot se’n va,

o no hi havia res, o res no ens deixa.

L'infinit (1819) - Giacomo Leopardi

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l'últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m'espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d'aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l'etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d'aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m'és dolç de naufragar-hi.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922

L'Infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle
E questa siepe, che da tanta parte
Dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Cosí tra questa
Immensità s'annega il pensier mio:
E il naufragar m'è dolce in questo mare.

Giacomo Leopardi (1798-1837)

A voltes

A voltes,
una tarda qualsevol,
la tendresa s'instal·la a les paraules
i una pluja finíssima
fa esclatar flors als aiguamolls
i créixer gespa als rostos.
Llavors,
fa de bon rossolar
per un pendent de mots
degudament asseptitzats
i assabentar-se,
entre glop i glop de cafè,
que en un país llunyà
la guerra encara persisteix
i la gent mor de fam.
Un, aleshores, fàcilment exclama:
quins malparits, els homes!
A voltes, ja dic,
la tendresa s'instal·la a les paraules...

Miquel Martí i Pol
(Del recull "Vint-i-set poemes en tres temps")

CANT NOVÈ

Per damunt dels espais

i els indrets de la màscara,

amb paraules, espases de blau,

com si fóssim guerrers sense ferro que mata

i, només amb timbals i amb l’impuls obstinat

de la mar exaltada,

sentirem com el llop maleït

duu la mort en el pit

vers els límits del buit.

I l’exili del just finirà,

gràcia certa dels déus,

desitjada, inefable i intensa,

mentre a dalt el batec de les aus

acarona el ritme d’un somni.

Vetllarem el camí de la joia

com la mare, silent i amorosa,

que recull, fil a fil, cada nit,

el sospir de l’infant

i el destí necessari del fruit,

astre rei del seu ventre.

Trobarem tots els ulls de la calma

en l’hermètic misteri,

lluny d’esferes i glans,

entre càntics i esforç,

amb el cos net i nou

i un desig de cavall per la cursa,

foll genet contra el mur.

I ens hi aplegarem, com sempre,

amb els rostres plens de veritat,

noblement obstinats en el propòsit,

i aquesta vegada també les mans, eines de pau,

s’ompliran amb l’esforç dels dies feiners,

mentre un càlid vent de germanor

inflarà el velam del vaixell

vers noves platges d’esperança,

on el treball capgirarà el gall del campanar

i els peus afermats a la terra,

ànima del nostre poble,

veu de la història,

sentiran el seu tou escalf.

CANT VUITÈ

Invento ràfegues de claror

per enlairar-me renascut

sobre desferres del passat!

Vine amb mi, germà,

que raus lligat a cordes de dolor!

Fem plegats un camí,

allà on el pensament no té barreres!

Aixequem amagades metàfores

i fem-les reflexió conscient,

rotunditat i joia,

bes i amistat,

brots d’esperança!

Que mai no pensem,

què farem ara que som feliços?

¿O potser mai no has sentit

que la saba s’aturi

i que l’heura no creixi

arrapada al futur de parets ombrejades?

O que el most, silenciós en els cups de la tarda,

no esdevingui vi-joia en un ball,

i la boca dels nuvis,

suau música a l’aire que dibuixa gatzares,

es clogui?

Respirem el destí i el futur,

respirem tots els himnes de llum

d’un demà transparent,

fet preludi dardell

en el cor de la lluita!

Fem cançó de blat nou

amb espases de vent

aixecades al blau

i al foc groc de la tarda!

I sortim nets de nit

amb els ulls plens de foc,

amb les mans, lliris blancs,

com de l’ úter matern,

claustre dolç d’un passat

vers l’espai de l’esforç,

circular il·lusió

de l’amor i del goig.

CANT SETÈ

Quan ens vàrem refugiar a la cambra petita,

memòria retrobada,

per amagar dels llops

el llibre de la llum

i el futur de la pàtria,

res no oblidàrem sota el rocam estèril,

no fos que un mal auguri neguitegés la calma,

encara breu, feble imatge de la vida,

i ens quedéssim a les mans

engrunes d’un vell temps, mort i esgrogueït,

amb sentor de cera i càmfora,

suor, tabac i grosella.

I en veure que els amics sospiraven

per la mateixa claror,

manteníem alt el pensament

i l’entusiasme pel triomf d’aquell somni,

teorema de claror,

en un diàleg d’urgències i càntics festius;

del bri a les temeràries heures,

de l’aire al vent,

del blat a la rosa,

del ventre d’escuma al cor de l’amor.

Per ell, somni de goig,

les nostres boques feien bandera amb el vent,

i cel i foguera,

i un bes del mar a la terra,

i esforç i cant d’ocell.

I no esgotàvem la força

de la nostra concreta identitat,

malgrat que la paraula buida dels opressors,

dissertació caduca de grauxes velles,

omplís l’hivern d’un temps de boires,

badall, calitja i herbes.

Sabíem que el vi s’omple d’estius

quan del temps el repòs és pare.

S’endormiscava la sang

i assaboríem secrets de flor

covats vora la tarda,

mentre un silent mirall

retornava feliç la nostra imatge.

CANT SISÈ

Ara alço el vel del temps

i vull entrar home mortal,

allau de vent, cançó vespral,

argila, fel, coure i afany.

Ja prou ens deien ahir,

més enllà d’una inassolible i llunyana pàtria,

paraules òrfenes de mar,

fòssils cançons.

I ens creixia el temps al pit

com mirall inexpressiu, tot ple de boques closes,

mans-ceps de ràbia,

hemorràgia bruna d’ossos calcinats,

discursos vells de granotes coixes,

diformes ulls, mimoses mortes.

I ens pujava a la gola

un baf irrespirable d’aigües corruptes,

mentre sonaven

secs cops intermitents de glans

damunt teules vermelles, grogues,

verdes de molsa, vellut de temps i pluja.

Després només sorolls amics de cambra i ombra,

hora rera hora,

i un breu descans imaginant naixences,

vi nou en copes de cristall i ceba,

cercant l’escalf dels mots

en un oasi de velles paraules inventades,

amb un aspre

i dolç regust de dàtils a la boca

i fragments esmicolats d’esforç entre les mans,

cordill i llàgrima dels dies.

Ara hem vist alçar-se aurores gràvides d’estrelles

en un cel de records,

allà on la consciència desperta

s’arrapa als penyals,

s’aferra i avança per rutes plenes,

en un ofici de ventades noves

i al ritme de les pedres, milions de pedres,

rodones, despullades pedres,

timbals festius

en marges quiets de platja nua.

CANT CINQUÈ

Aquell xiscle de blaus i virolats reflexos,

travessà l’espai desert

i s’enfonsà

en el cor mateix de la nostra antiga memòria,

fent encara més profund

el brut solc de les aigües de llàgrima.

I va quedar en el centre com dardell sagnant,

com senyal de vidre emmirallant-se al sol.

Després, i per un temps,

el nostre rusc romangué silenciós i buit,

com si, per sempre més,

les diligents abelles ignoressin el bosc,

aquell bosc on hi malvivíem la llarga nit d’insomni.

I un hermètic misteri

ens allunyà del cant de fades i bruixes

fins al clot del sortilegi,

mentre el xiscle assenyalava un nord de dolor.

Només el somni

donava força al patir

i un desig de vida,

com dolça música als llavis,

brollava a doll

i es barrejava amb l’implacable degoteig de la sang.

La sort, però, se’ns mostrà afable,

car dansàvem com infinites anelles,

rodes d’amor, vers el demà,

bocins concrets d’un mosaic-flor,

visió axiomàtica del més enllà,

per damunt de minvats i esquifits mons

de mandra i cendra.

I qualsevol mirada a l’infinit

feia encendre fogueres de claror,

primaverals diluvis de coratge

de cara als déus,

d’esquena al desconsol,

mentre folls de llum

i amb cor frisós

ens manteníem sentinelles del somni,

a cavall de l’esperança

vers un futur de ventres gràvids.

CANT QUART

Ara mateix,

a l’hora de la prova,

silenci d’agonia,

no oblidarem, de l’amic,

el seu rostre

i l’alegria en cada bri de temps,

en cada llàgrima,

en cada mot de sal.

I per bé que sigui fosc el camí,

no per això ofegarem pas llumeneres,

ans després de besar, amb llavi dolç, la mare terra,

blancs i fervents,

saba i coratge,

obrirem finestres de llum

al sol de primavera.

I en un instant

el temps lligarà els cors,

l’esforç del caminar,

la veu, el braç

i els jorns de la verema.

(Avui, però, encara no sabem

quina és la força del nombre!)

I ens caldrà sumar, addicionar,

meitat amb meitat de vida

per abastar els horitzons

i menysprear els ulls que espien.

Només quan, potents com el so del corn

que envaeix la tenebra

i el greu tro que retruny

en les velles tempestes,

siguem u, contra el buit,

només així, vespre de goig,

lluny de la por,

retrobarem banderes.

I un cel altíssim,

illot d’enigmes verges,

se’ns obrirà, lluent,

com un estany que reverbera

a frec d’amic

i a totes hores.

CANT TERCER

He descobert a ritme de carrers,

home entre els homes

i amb joia als ulls,

espais d’amor, raons per què lluitar,

finestres al demà

encara lluny.

He mormolat un reguitzell de cabòries

a boca closa,

muntanyes d’un desig,

acaronades pel soroll metàl·lic dels enginys,

ombres avui,

lleis per demà.

He somniat teoremes de claror

en la flor de la nit

i espurnes d’horitzó

d’esquena als ocellots.

He cridat, viu, entre fum i suors,

paraules arriscades

amb flama lliure,

clasc transparent que ormeja l’ànim,

cançons per l’endemà de matinada.

Vull, ara i sempre,

descobrir, mormolar, somiar i cridar un sil·labari,

fet d’esperança, amor i lluita,

fidel imatge de la terra.

I albiro el jorn ferreny,

constant brogit que bruny l’espai,

sonor metall dels déus,

campana-clam,

nascuda al rerafons d’una memòria feble,

de canya vincladissa.

Vull anunciar-t’ho, amic:

toca per tots i ens crida a tots!

¿Voldrem, insubornables vigies,

llençar, lluny, parracs de tristor

i clavar els nostres ulls,

finestrons de neu i observatoris d’òlibes,

vers l’infinit i el somni,

l’aigua i la sal, el foc i el ferro,

germans de l’home?

CANT SEGON

També aquesta nit

el meu cor, dallat del breu desig,

tibant contra la corda dels gemecs,

beu el silenci de les pròpies amargors.

I un greu dolor ajup el cos,

obert com una flor expectant,

calze del vent irat,

arrel que dorm, horitzontal,

prop d’espirals, vermells fanals,

torxes de sang,

sols esventrats,

gegants d’escorça,

astres de sal.

Mastego fang contra la boira

i em corca el buit absurd de moltes coses.

Feixuc, desitjo el gust

d’un llarg estiu vestit de carnestoltes,

i el ritme de les aus

alçant-se per sobre de llances esmolades,

batec d’àngel diürn,

oreig dels anys passats.

I encara que duc servituds de fang vell

escrostonades al cor,

petrificades pel temps,

mentre el sol surt i el sol es pon,

no hi ha paraula, plor, crit,

que no senti meus, company.

Per què la claror, avui, em fuig

i sóc hoste de l’argila?

Per què, garbera de fel,

ensopego en les tenebres?

Per què, clivellat i eixut

la meva carn és de coure?

I un esperó que em crida,

fibló de sal del gall blanc,

esquerp, coratjós a l’alba.

S’enduu amb desdeny

les llargues hores de la vetlla,

el somni fals, la quimera

d’un breu estatge al regne de Morfeu.

CANT PRIMER

Diré com aquell somni

teixit amb llàgrimes

entre forçats silencis,

pelegrí de molts llits núbils,

és ara constant angoixa geomètrica,

des d’un buit distant, infinit,

fins al moll d’una esfera sense ossos

i amb pors de calendari.

I com els himnes de llum

que l’envoltaven,

semblen ombres agòniques,

ull agres, grocs, en davallada.

Tanmateix no vull que mori

sota el rocam eixorc,

vora la mar callada,

ans més aviat m’estimo

que lliure i innocent

giravolti anàrquic,

per espais sens límits i fronteres;

no fos cas que, en un desmaiat matí,

servís d’àpat als vells caragols marins,

car ja sonen presagis

que volen eixordar-nos

amb udols de llop i brams d’ase.

I avui que comparteixo aquest teu viatge

per un temps implacable,

sense encara no fer res per aturar-me

sestejant vora dels marges,

no vull llençar als abismes

parèntesis de lluna

i cloure així la llarga nit,

insomne i fosca,

car tots els enemics resten en vetlla

i un horitzó de mort, esquerp, vigila!

Escric i tinc necessitat d’entossudir-me

lluny de les tèbies avantguardes,

servant els ulls, nets,

com candeles que flairen fruits de foc,

cremant fetors de desencís

i greus temences.

Gènesi

Sovint, aquells records antics

com una arquitectura de silencis,

com una col·lecció d’imatges vagues,

susciten somnis d’aventures

i meravelloses fantasies:

petites festes,

teatres de color,

poètics cavalls d’alumini que s’arrosseguen i cauen,

i, tot seguit, hom oblida.

Mentre la gent s’aplega

i el joc no és real,

badoquegem tot mirant un diccionari,

i ens queden a les mans: un matí

i un vell barret vermell,

i el quadrat,

i les ones.

Totes les memòries reviuen

i tot va de foc i flames.

Tot és vermell i terrible.

Hi ha, però, en Miquel

i, un pensament lliure,

i els núvols,

i l’ocell,

i l’arribada dels Reis

quan ja sonen les trompetes.

Pertot arreu la gent s’apinya

i es multiplica,

mentre la por fa el seu niu

en un món irreal,

entre el mite i la mandra,

la injustícia i el clam.

Després, abans de dinar,

i en aquest petit pati

m’adono d’un detall:

han ballat sardanes.

Ara tothom diu:

-Haurem d’esperar altres temps,

car perdura el màgic ressò

de la paraula, somni i llavor de llibertat,

contra el vell precepte imposat.