CANT SISÈ

Ara alço el vel del temps

i vull entrar home mortal,

allau de vent, cançó vespral,

argila, fel, coure i afany.

Ja prou ens deien ahir,

més enllà d’una inassolible i llunyana pàtria,

paraules òrfenes de mar,

fòssils cançons.

I ens creixia el temps al pit

com mirall inexpressiu, tot ple de boques closes,

mans-ceps de ràbia,

hemorràgia bruna d’ossos calcinats,

discursos vells de granotes coixes,

diformes ulls, mimoses mortes.

I ens pujava a la gola

un baf irrespirable d’aigües corruptes,

mentre sonaven

secs cops intermitents de glans

damunt teules vermelles, grogues,

verdes de molsa, vellut de temps i pluja.

Després només sorolls amics de cambra i ombra,

hora rera hora,

i un breu descans imaginant naixences,

vi nou en copes de cristall i ceba,

cercant l’escalf dels mots

en un oasi de velles paraules inventades,

amb un aspre

i dolç regust de dàtils a la boca

i fragments esmicolats d’esforç entre les mans,

cordill i llàgrima dels dies.

Ara hem vist alçar-se aurores gràvides d’estrelles

en un cel de records,

allà on la consciència desperta

s’arrapa als penyals,

s’aferra i avança per rutes plenes,

en un ofici de ventades noves

i al ritme de les pedres, milions de pedres,

rodones, despullades pedres,

timbals festius

en marges quiets de platja nua.