CANT SETÈ

Quan ens vàrem refugiar a la cambra petita,

memòria retrobada,

per amagar dels llops

el llibre de la llum

i el futur de la pàtria,

res no oblidàrem sota el rocam estèril,

no fos que un mal auguri neguitegés la calma,

encara breu, feble imatge de la vida,

i ens quedéssim a les mans

engrunes d’un vell temps, mort i esgrogueït,

amb sentor de cera i càmfora,

suor, tabac i grosella.

I en veure que els amics sospiraven

per la mateixa claror,

manteníem alt el pensament

i l’entusiasme pel triomf d’aquell somni,

teorema de claror,

en un diàleg d’urgències i càntics festius;

del bri a les temeràries heures,

de l’aire al vent,

del blat a la rosa,

del ventre d’escuma al cor de l’amor.

Per ell, somni de goig,

les nostres boques feien bandera amb el vent,

i cel i foguera,

i un bes del mar a la terra,

i esforç i cant d’ocell.

I no esgotàvem la força

de la nostra concreta identitat,

malgrat que la paraula buida dels opressors,

dissertació caduca de grauxes velles,

omplís l’hivern d’un temps de boires,

badall, calitja i herbes.

Sabíem que el vi s’omple d’estius

quan del temps el repòs és pare.

S’endormiscava la sang

i assaboríem secrets de flor

covats vora la tarda,

mentre un silent mirall

retornava feliç la nostra imatge.