Aquell xiscle de blaus i virolats reflexos,
travessà l’espai desert
i s’enfonsà
en el cor mateix de la nostra antiga memòria,
fent encara més profund
el brut solc de les aigües de llàgrima.
I va quedar en el centre com dardell sagnant,
com senyal de vidre emmirallant-se al sol.
Després, i per un temps,
el nostre rusc romangué silenciós i buit,
com si, per sempre més,
les diligents abelles ignoressin el bosc,
aquell bosc on hi malvivíem la llarga nit d’insomni.
I un hermètic misteri
ens allunyà del cant de fades i bruixes
fins al clot del sortilegi,
mentre el xiscle assenyalava un nord de dolor.
Només el somni
donava força al patir
i un desig de vida,
com dolça música als llavis,
brollava a doll
i es barrejava amb l’implacable degoteig de la sang.
La sort, però, se’ns mostrà afable,
car dansàvem com infinites anelles,
rodes d’amor, vers el demà,
bocins concrets d’un mosaic-flor,
visió axiomàtica del més enllà,
per damunt de minvats i esquifits mons
de mandra i cendra.
I qualsevol mirada a l’infinit
feia encendre fogueres de claror,
primaverals diluvis de coratge
de cara als déus,
d’esquena al desconsol,
mentre folls de llum
i amb cor frisós
ens manteníem sentinelles del somni,
a cavall de l’esperança
vers un futur de ventres gràvids.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada