a l’hora de la prova,
silenci d’agonia,
no oblidarem, de l’amic,
el seu rostre
i l’alegria en cada bri de temps,
en cada llàgrima,
en cada mot de sal.
I per bé que sigui fosc el camí,
no per això ofegarem pas llumeneres,
ans després de besar, amb llavi dolç, la mare terra,
blancs i fervents,
saba i coratge,
obrirem finestres de llum
al sol de primavera.
I en un instant
el temps lligarà els cors,
l’esforç del caminar,
la veu, el braç
i els jorns de la verema.
(Avui, però, encara no sabem
quina és la força del nombre!)
I ens caldrà sumar, addicionar,
meitat amb meitat de vida
per abastar els horitzons
i menysprear els ulls que espien.
Només quan, potents com el so del corn
que envaeix la tenebra
i el greu tro que retruny
en les velles tempestes,
siguem u, contra el buit,
només així, vespre de goig,
lluny de la por,
retrobarem banderes.
I un cel altíssim,
illot d’enigmes verges,
se’ns obrirà, lluent,
com un estany que reverbera
a frec d’amic
i a totes hores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada