CANT NOVÈ

Per damunt dels espais

i els indrets de la màscara,

amb paraules, espases de blau,

com si fóssim guerrers sense ferro que mata

i, només amb timbals i amb l’impuls obstinat

de la mar exaltada,

sentirem com el llop maleït

duu la mort en el pit

vers els límits del buit.

I l’exili del just finirà,

gràcia certa dels déus,

desitjada, inefable i intensa,

mentre a dalt el batec de les aus

acarona el ritme d’un somni.

Vetllarem el camí de la joia

com la mare, silent i amorosa,

que recull, fil a fil, cada nit,

el sospir de l’infant

i el destí necessari del fruit,

astre rei del seu ventre.

Trobarem tots els ulls de la calma

en l’hermètic misteri,

lluny d’esferes i glans,

entre càntics i esforç,

amb el cos net i nou

i un desig de cavall per la cursa,

foll genet contra el mur.

I ens hi aplegarem, com sempre,

amb els rostres plens de veritat,

noblement obstinats en el propòsit,

i aquesta vegada també les mans, eines de pau,

s’ompliran amb l’esforç dels dies feiners,

mentre un càlid vent de germanor

inflarà el velam del vaixell

vers noves platges d’esperança,

on el treball capgirarà el gall del campanar

i els peus afermats a la terra,

ànima del nostre poble,

veu de la història,

sentiran el seu tou escalf.