Ara vull transcriure aquest fragment d’un vell dietari...

Perdre el temps

Confesso que la malaltia m'ha resultat beneficiosa. Tot plegat ha estat un canvi. Aquesta vegada, però, el canvi ha inclòs un desgast evident en un temps molt concret. Un desgast que consum la persona i consumeix el temps. Això no significa pas una pèrdua irreparable, més aviat un guany. Entre d'altres coses he après a valorar la conveniència de perdre el temps contra el criteri generalitzat de no perdre'l. De tant en tant deixar-lo escolar suaument és bo per a l'esperit i per al cos. Perdre el temps per pensar, per somiar, per contemplar la realitat que ens envolta i el nostre propi interior, no és cap fet negatiu, més aviat positiu. I suposa un guany, no una pèrdua.

Enllà d'això, que no és perdre el temps, cal practicar el consell d'en Jordi Llimona a Viure, el seu darrer llibre: «Hem de perdre el temps simplement per perdre el temps. Afavoreix el nostre psiquisme, és necessari per al nostre humanisme, és imprescindible per a la nostra pau. Desconnectar, vagarejar, no pensar en res. Al cap d'una estona ve la tranquil·litat, com una somnolència de segles que se'ns endú, com si sortíssim del nostre cos i suréssim flonjament gronxats en l'aire que ens envolta. Una pau tranquil·la ens penetra i entrem en comunió amb tot. És l'aura del silenci, de la calma, de la serenitat. Sovint mai no emprem tan bé el temps com quan el perdem.»

Jo també puc constatar, des d'aquesta idea, com la malaltia m'ha resultat beneficiosa.

©Xavier Martín i Arruabarrena
(Dietari – 19.03.1997)

De solitud, lectures i silencis

Recuperar la solitud ha estat una de les obsessions d’aquest darrers mesos, una solitud que m’ha permès rescatar espais interiors plens d’un silenci voluntari. I és des d’aquest silenci, consentit i absolut, instal·lat en la tranquil·litat de La Palma d’Ebre que avui tinc un altre llibre entre les mans, i gaudeixo de la seva lectura com en un altre moment em puc trobar amb mi mateix. Ara assajo un vell costum practicat des de temps pretèrits per homes savis i potser també per dones... Un exercici, avui, sovint oblidat i considerat per molts com una tasca sense cap utilitat, però no així per a mi, convençut com estic de que la solitud és el primer pas per aprofundir en l’hàbit de la lectura. I ara que tinc temps, quasi tot el temps del món, puc fer realitat aquella educació dels antics que valoraven la vida interior per damunt de l’excitació i la cridòria buida de sentit. Puc també aprendre a callar, respectar el silenci dels altres i omplir el meu esperit d’aquell clima amarat de capacitat creadora que em permet accedir al món de les paraules amb sentit; a l’espai del llenguatge que es capaç de convocar un estat sensorial pur, com la visió dels colors que em retornen a la vivència límit del buit... Diria que la solitud no només m’ajuda a llegir i escriure, sinó que fins i tot m’ajuda a descobrir nous horitzons entre pinzells i paisatges d’oliveres i ametllers...

©Xavier Martín i Arruabarrena
(Dietari a La Palma d’Ebre-22.02.08)