Ara vull transcriure aquest fragment d’un vell dietari...
Perdre el temps
Confesso que la malaltia m'ha resultat beneficiosa. Tot plegat ha estat un canvi. Aquesta vegada, però, el canvi ha inclòs un desgast evident en un temps molt concret. Un desgast que consum la persona i consumeix el temps. Això no significa pas una pèrdua irreparable, més aviat un guany. Entre d'altres coses he après a valorar la conveniència de perdre el temps contra el criteri generalitzat de no perdre'l. De tant en tant deixar-lo escolar suaument és bo per a l'esperit i per al cos. Perdre el temps per pensar, per somiar, per contemplar la realitat que ens envolta i el nostre propi interior, no és cap fet negatiu, més aviat positiu. I suposa un guany, no una pèrdua.
Enllà d'això, que no és perdre el temps, cal practicar el consell d'en Jordi Llimona a Viure, el seu darrer llibre: «Hem de perdre el temps simplement per perdre el temps. Afavoreix el nostre psiquisme, és necessari per al nostre humanisme, és imprescindible per a la nostra pau. Desconnectar, vagarejar, no pensar en res. Al cap d'una estona ve la tranquil·litat, com una somnolència de segles que se'ns endú, com si sortíssim del nostre cos i suréssim flonjament gronxats en l'aire que ens envolta. Una pau tranquil·la ens penetra i entrem en comunió amb tot. És l'aura del silenci, de la calma, de la serenitat. Sovint mai no emprem tan bé el temps com quan el perdem.»
Jo també puc constatar, des d'aquesta idea, com la malaltia m'ha resultat beneficiosa.
©Xavier Martín i Arruabarrena
(Dietari – 19.03.1997)