La pluja que aquests dies ens acompanya és el pretext dels poetes per parlar-nos de la mort i d'una nova naixença... Deixa't endur pel ritme de la paraula, per la bellesa de les metàfores; recita en veu alta i assaboreix sense treva aquests textos. Descobreix un món nou; un món on la paraula -ara ja teva-, nodrirà el teu interior i t'ajudarà a viure.
Feliç tu que descobreixes la bellesa!
Pluja
Plou. Sí, tot plou.
Plouen les mans, plouen els cabells.
Tampoc la mirada no pot resistir
el viatge rígid de la voluntat
i acaba cedint, i acaba plovent.
També les paraules
són pluja que torna a la terra
on prenen sentit.
És la caiguda.
És la caiguda universal de la pluja
universal. És el retorn
al ventre bo i matern. És la recerca
de les primeres aromes, congelades
en els cristalls de l'herba; la condemnació
del pla inclinat per on davalla la riquesa
fins al dramàtic subsòl; el cansament
que fa que es desmoronin els arcàngels
damunt el llit de l'home; l'aspiració
omplint de càntics el gemec de l'astre,
l'amor, l'amor que no pot més.
I amb la reverència
de l'espai, del temps,
de la matèria i la imatge, tan germanes,
dels quatre ritmes de l'any, dels tres compassos
de cada instant lacrat i de les dues fases
indiferents de tot,
tot cau,
tot plou
cap al fons de l'única pietat: la mort.
©Màrius Sampere
(Llibre de les inauguracions- Premi Miquel de Palol - 1984)
Tindrà la pluja tantes mans...
La pluja, dius, i el líquid menja asfalt
fins que poleix les ombres i reflexa
records de films que han fos la imatge en vida.
La pluja, dius, i el líquid menja els ulls
fins que serveix el somni d'una alçada.
Saps el desig quimèric d'unes mans
que volen ser més belles que el que facin.
Així, el món, pot créixer i s'excedeix.
La pluja, dius, i el líquid menja carn
fins que, per fi, tot és retorn a l'aigua.
Renaixeràs, content, quan amb la sang
recolliràs del vent secrets de núvols.
Així, tindrà la pluja tantes mans...
©Vicenç Llorca
(Places de mans-1989)
Entrades
