Una altra obra d'art de Sarahi M.Caballero va inspirar-me aquest breu poema.

Vora meu

Vora meu la teva imatge absent,

rostre misteriós esborrat en el temps.

Només aquell gest estès a la copa,

des de l’ampla sina ornada de perles

al suau pendís dels teus blancs genolls.

Coberta de festa amb negre vestit,

imatge de calma, mancada de nuvi i d’amant,

potser adolorida, potser ja dorment.

Solitària, quieta,

papallona immòbil,

gelada presència.

Encara que sense boca, ni rostre,

m’inspires bellesa i alè.

Desitjo el teu vi,

el goig i la dansa,

compartit afany begut glop a glop

de trèmula mà.

Torna, torna a mi la teva dolça faç

i omple de llum el meus tristos dies

amb el nèctar de Bacus.

No em neguis l’esperança del dia festiu.

Alegra’m el cor

i t’ompliré de petons!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 17 - 12 - 2007

I aquí està la seva traducció al castellà.

Cerca de mí

Cerca de mi, tu imagen ausente,

tu rostro, un misterio borrado en el tiempo.

Tan solo aquel gesto tendido a la copa,

desde el amplio seno ornado de perlas

al suave declive de blancas rodillas.

Vestida de fiesta, oscuro ropaje,

estampa de espera, sin novio ni amante,

quizás dolorida, acaso dormida.

Solitaria, quieta,

mariposa inmóvil,

helada presencia.

Hasta sin boca y sin rostro,

me inspiras aliento y belleza.

Deseo tu vino,

el gozo y la danza, compartido afán

bebido a sorbitos

de trémula mano.

Vuelve, vuelve a mi tu dulce semblante

y llena de luz mis tristes días con el néctar de Baco.

No me niegues la esperanza del día festivo.

Alégrame el corazón

y te cubriré de besos

de día y de noche!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 17 - 12 - 2007

Aquesta fotografia és de Sarahi M.Caballero, una magnífica professional i millor amiga. És una de les moltes obres que inclourem en el Quadern de Mèxic, el nostre proper llibre de poemes...

Arrels

A Point Loma, sant Diego, Mèxic,

va caure un arbre centenari, vell venerable,

entre el plany mut de la senzilla gent

i la irònica indiferència d’una genteta insensible.

Va caure sota el dòlar, destral impia en un paisatge de ciment

i cau de rics esquizofrènics.

Recordo les arrels, ciclòpees mans lligades a la terra,

arrels, refugi de mil somnis joves,

arrels, memòria d’horitzons i platja,

arrels de pell lleugerament amarga,

arrels, canals de saba i aigua.

Això no obstant, ençà d’avui ens mancarà el reducte,

potser serà impossible retrobar el racó ombrívol,

no gaudirem mai més d’aquell llit vegetal

on vam sentir el silenci ,

on vam beure la pluja,

on vam rebre la llum d’estius i llunes clares.

A Point Loma, sant Diego, Mèxic,

ja no queden arrels, només queden espectres,

ulls que cerquen el verd prop de la mar,

ulls que vetllen l’absència d’aquell vell venerable…

Això no obstant, tinc avui entre les mans

rescatada per l’ull i la mirada punyent de l’amiga,

una imatge feliç, en negre i gris,

són les arrels d’un arbre centenari!

© Xavier Martín i Arruabarrena

Tarragona 22 - 11 - 2007

Amb el text original en llengua catalana hi afegeixo la seva traducció al castellà.

Raíces

En Point Loma, San Diego, México,

sucumbió un árbol centenario, anciano venerable,

entre el lamento mudo del pueblo llano

y la irónica indiferencia de una gentuza sin conciencia.

Sucumbió bajo el dólar, hacha impía en un paisaje de cemento,

guarida de esquizofrénicos con plata.

Recuerdo las raíces, ciclópeas manos ligadas a la tierra,

raíces, refugio de mil sueños jóvenes,

raíces, memoria de horizontes y playa,

raíces de piel ligeramente amarga,

raíces, canales de savia y agua.

Sin embargo, desde hoy nos faltará el refugio,

quizás será imposible reencontrar el rincón umbrío,

no gozaremos nunca de aquel lecho vegetal

donde sentimos el silencio,

donde bebimos la lluvia,

donde esperamos la luz de veranos y lunas claras.

En Point Loma, San Diego, México,

ya no quedan raíces, sólo quedan espectros,

ojos que buscan verdor cerca del mar,

ojos que velan la ausencia de aquel venerable anciano…

Sin embargo, hoy tengo entre las manos

rescatada por el ojo y la mirada penetrante y amorosa de la amiga,

una imagen feliz, en gris y negro:

¡son las raíces de un árbol centenario!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 22 – 11 – 2007