Si ets un lector habitual d’ aquest bloc, potser hauràs constatat l’ absència de comentaris... Un bloc mut (hauràs pensat) què hi fa aquí?... A voltes convé fer pauses, deixar espais en blanc. Altres vegades el silenci és justificat, com ara! En cap moment he pensat en desertar. La vida, però, imposa el seu ritme i no és qüestió de forçar la màquina. Ens cal viure i gaudir alhora. I fer-ho de manera conscient i voluntària, no de forma obligada i rutinària. Aquesta és la meva filosofia existencial.
Ara, després de catorze dies, tens un nou post o comentari.
La situació política d’ aquest nostre petit i gran país m’ amoïna. Catalunya necessita respirar aires nous; treure el cap per la finestra i cridar noves fites, sortir del pou dels afers tèrbols i corruptes i rentar-se la cara sense por. Recuperar la dignitat com a poble i deixar de pidolar sota les taules. La metàfora és prou clara! Tu ja m’entens!
Aquest desig fou expressat amb verb concís i clar pel poeta de Roda de Ter...
Llegeix. Hi veuràs l’ esforç que se’ ns demana...
El títol del poema ja el coneixes; és el mateix del meu comentari.
Fins que amb paraules remeiem l’ eixut
i a bufetades dispersem la boira,
ara que els mites han perdut el tremp
i a tot arreu hi creixen males herbes.
Se’ ns esfulla a les mans aquest futur.
¿De qui deu ser la veu que s’ endevina
quan en la fosca esclaten els colors
i els grans ocells resten en l’ aire, immòbils?
Ara tot són presagis. Lentament
sortim del bosc. No espereu meravelles
fins que amb paraules remeiem l’ eixut
i a bufetades dispersem la boira.
© Miquel Martí i Pol
Quadern de vacances (1976)
Entrades
