Aquest matí vull fer de les línies del meu comentari un merescut homenatge a Salvador Espriu, poeta de Sinera, narrador de la fabulació i el mite, i exquisit dramaturg. La seva obra, fruit d’ una rica personalitat, encara no prou estudiada, ha estat definitiva en la formació de molts de nosaltres...
Jo mateix –des del 1968– vaig fer d’ aquell, ara mític poema, La pell de brau, el meu llibre de capçalera. I recordo haver-li ho explicat al meu amic i company de corda a l’ Orfeó Català, Santos Hernández, traductor al castellà del poema espriuenc per a l’Editorial Cuadernos para el Diálogo, de quina forma havia influït en mi. Lenta, però, fermament, l’ obra d’ Espriu em desvetllà la consciència d’ una llengua fins llavors amagada. I de l’ ús quotidià en la parla, passà a enriquir els meus textos escrits. Més tard, vaig anar descobrint el lligam entre la meva militància política i el món literari i artístic...
I és així que podia entendre aquells versos:
“Baixem per les paraules,
tot el pou de l’ esglai:
ens pujaran mots fràgils
a nova claredat.”
I des d’ aquella comprensió, vaig fer noves descobertes en una cultura que m’ havia estat negada. Un dia, fins i tot, vaig atrevir-me a escriure uns versos, hereus potser del mestratge d’ Espriu:
“Deixaré els boscos
i seuré enmig del soroll,
com la branca de roure
dins el foc vell del somnis,
només per escalfar les golfes
de la teva llarga nit.
Obre’m la porta del teu esglai
home de la gran ciutat,
car sempre és temps de lluita
i l’ arbre verd crida la tebior del sol”
© Salvador Espriu, (La pell de brau, XXI. 1958).
© Xavier Martín i Arruabarrena, ( Set salms de l’esperança, III. 1969).
Entrades
