TANCAT PER VACANCES

I ara, navegant, amb aquest post deixo per uns dies el meu Quadern i marxo sense estris informàtics a gaudir de la natura, del poble, de la música, de la conversa, dels amics (dones i homes), de la bona taula, dels llibres i els pinzells... i sobretot de l’amor i de la vida!.

Mentre aquest bloc resta tancat als meus escrits, queda obert a la teva curiositat i als teus comentaris.

De bell nou, al setembre, faré realitat el nom del meu bloc i tornarà a ser el QUADERN DEL RETORN.

Et deixo, però, amb aquest bell poema i faig meves les paraules del poeta de Roda de Ter. M’identifico amb els seus versos, mentre et desitjo unes BONES VACANCES!

Comiat

No he pas desat la fona. Amb heura escric
aquest meu nom que s’allargassa tant
que cap paret no el contindrà sencer.
Pel fil de veu que em resta faig camí,
feixuc encara d’aquell fast sobrer
-níquels i somnis-, massa rutilant
per oblidar-ne fàcilment l’esclat.
Desavesat de tot, fosc i augural,
visc de sobrances i al llindar mateix
de la més fonda i clara solitud
brando campanes amb batalls de fang.
No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc
podeu respondre que m’heu vist, sorrut
i tendre alhora, a qualsevol indret
des d’on es senti la remor del mar,
al cor del vent, al cim més alt del crit
i al clar recer del ulls de tots aquells
que encara són capaços de d’estimar
febrosament, sense recel ni por.

© Miquel Martí i Pol
(Quadern de vacances-1976)

Qualsevol moment de dolor pot haver estat l’espurna que hagi encès aquest breu poema. Però, ara, em plau escriure’l. Navegant, llegeix-lo! Ara és teu! Guarda’l i fes-lo part del teu pensar...

Diàleg d’urgències

Demà em diràs:
la pluja és nova com l’atzar és vell
i bella aquesta geografia dels nostres cossos.
Però, ara, amb la ràbia i la llàgrima,
mentre fumeja la vella xemeneia,
els ulls badats en maons pàl•lids i ocres antics,
cerquen descans entre el misteri i la innocència.
No és pas això, el ferm desig de no restar disminuït pel sofriment?

Sento el dolor, vel de tristesa,
però l’amor m’ha fet sentir, sense sentits,
un renovat desig d’infant,
amb nou anhel,
vers tot allò més alt i més humà,
diàleg d’urgències auroral.

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona, 21 de juliol de 2008

Des d’avui mateix, vull fer d’aquesta cançó la consciència musical del meu bloc. Em plau per la senzillesa de la seva melodia i per la coherència que expressa el seu text; una passió en la recerca d’allò més nou i més lluminós, sense perdre mai el nord de l’esperança...

Pots escoltar-la si entres al meu perfil. Gaudeix-la!

Ideale

Io ti seguii come iride di pace
Lungo le vie del cielo:
Io ti seguii come un'amica face
De la notte nel velo.
E ti sentii ne la luce, ne l'aria,
Nel profumo dei fiori;
E fu piena la stanza solitaria
Di te, dei tuoi splendori.

In te rapito, al suon de la tua voce,
Lungamente sognai;
E de la terra ogni affanno, ogni croce,
In quel [sogno]* scordai.
Torna, caro ideal, torna un istante
A sorridermi ancora,
E a me risplenderà, nel tuo sembiante,
Una novella aurora.

*Per alguna raó desconeguda es canta com a "giorno", paraula que no apareix al poema original. Potser aquesta substitució va aparèixer en alguna versió de la partitura, però caldria verificar-ho.

Música: Paolo Tosti (1846-1916)
Text: Carmelo Errico (1848-1892)

Aquesta nit he mastegat amb fruïció les paraules d’un curt, però profund poema; un poema que ara mateix vull que puguis fer teu. No trobaràs en ell cap pretensió estètica, i sí, la confessió d’una persona que sap on són els seus límits i els accepta, i s’accepta a sí mateixa, i que ho diu amb serenitat i cercant a la fi, tota esperança.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences;

humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

© Miquel Martí i Pol
(L’àmbit de tots els àmbits-1980)

Com pots apreciar, navegant, aquest quadern va recollint records d’ací i d’allà, o sigui bocins de vida. Avui torno a Cuba. Després d’aquell Conte exòtic i d’una Endreça, vull transcriure un poema, tot ell, amarat de mil imatges càlides, obertes a un paisatge feliç i transparent; un poema dedicat a unes persones que somniaven un país lliure de colònia i esclavatge, on les persones, només les persones fossin els autèntics protagonistes de la seva història. Recorda-ho, llavors era desembre del 1988... fins avui hem travessat camins, hem plorat somnis i el calendari marca un juliol del 2008, potser sense sortida; però, les persones continuen volent allò mateix d’abans... i una casa oberta a tot vent i un futur de goig i d’esperança. I amb esperança com llavors també ho vaig fer, dedico aquest poema a Sílvia Santa Maria, violinista, amiga entranyable, avui lluny del país que va teixir amb esforç, i encara estima a l’alba.

També el vaig escriure en una fulla verda, ara de color marró... i torno a demanar que algun botànic que el llegeixi m’ajudi a classificar...

A l’alba!

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

entre litúrgies d’aigua i vidre,

verds canyissars i ritme de maraques,

ardents timbals, llavors marines negres,

coralls vermells,

plomalls de pinya.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

sota un cel nou, dardell i flama,

pell d’aigua i llum,

reflexos de maragda,

escuma vegetal y platja

en soledat, remor d’ocell i dansa.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

enmig d’un vent flairós i mandra,

taronja i llimoner de fusta i ambre,

rom i safrà, alga i escata,

paisatge de sospirs i esvelta palma.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

immers germà en somni i vida,

basteix futurs de goig i d’esperança,

dempeus, ardent damunt la terra,

gegant, rebel,

cridant pels solcs dels segles.

A l’alba la cançó,

a l’alba!.

©Xavier Martín i Arruabarrena
L’Havana, 31 de desembre de 1988

Konstandinos P.Kavafis, poeta grec modern, mitifica la seva pròpia ciutat d’Alexandria d’Egipte on va néixer i morir (1863 – 1933). El poema duu per títol La ciutat, una polis, darrer testimoni d’un hel·lenisme que s’ensorra sense que la nissaga grega, pugui evitar-ho. El nostre poeta Carles Riba, coneixedor de la seva obra, va traduir-lo...

He volgut recollir en aquest bloc la musicalitat del grec i la pulcra traducció d’aquest poema, escrit abans del 1911. Ara només cal situar-te, escoltar a You Tube el text grec i assaborir lentament els seus versos. Què ho passis bé!

La ciutat

Has dit: «Me n’aniré en una altra terra,

me n’aniré en una altra mar.

Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa»

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, uns altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat aquí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

© Konstandinos P.Kavafis

(Traducció de Carles Riba)

Ara mateix retorna al meu pensament un altre record d’una inoblidable gira artística a l’illa de Cuba; el lloc, el modest apartament d’uns amics, músics de l’Orquestra i Cor Nacional. Ens vam aplegar amb el pretext de compartit unes viandes aconseguides amb paciència i esforç... però, en el fons, allò que volien era xerrar i poder intercanviar experiències i punts de vista, lluny de qualsevol mirada censuradora... Va resultar una nit càlida, xafogosa i tropical a l’Havana, tot i que era 14 de desembre... Després del sopar i d’una llarga conversa, acompanyat d’algunes companyes i companys de l’Orfeó Català, i mentre sonava aquella pàgina musical de Leo Brouwer que duu per títol Frevo, de l’obra Gismontiana, vaig escriure aquest petit poema que l’endemà copiaria en una fulla verda, ara de color marró... i que espero que algun botànic que em llegeixi m’ajudi a classificar...

Per cert, navegant, si cliques el primer video dedicat a Leo Brouwer podràs escoltar Frevo...

Endreça

Nit cubana d’amistat

i al fons un plor de guitarra,

guitarra que pinta al vent

regust de tendra enyorança.

Dos mons es besen, germans,

de joia, treball, dolor,

mons de foc i d’esperança;

són el teu, germà cubà

i el meu d’allà, terra aimada,

Catalunya a l’horitzó,

aquesta nit encalmada.

©Xavier Martín i Arruabarrena
L’Havana, 14 de desembre de 1988

Ara vull transcriure aquest fragment d’un vell dietari...

Perdre el temps

Confesso que la malaltia m'ha resultat beneficiosa. Tot plegat ha estat un canvi. Aquesta vegada, però, el canvi ha inclòs un desgast evident en un temps molt concret. Un desgast que consum la persona i consumeix el temps. Això no significa pas una pèrdua irreparable, més aviat un guany. Entre d'altres coses he après a valorar la conveniència de perdre el temps contra el criteri generalitzat de no perdre'l. De tant en tant deixar-lo escolar suaument és bo per a l'esperit i per al cos. Perdre el temps per pensar, per somiar, per contemplar la realitat que ens envolta i el nostre propi interior, no és cap fet negatiu, més aviat positiu. I suposa un guany, no una pèrdua.

Enllà d'això, que no és perdre el temps, cal practicar el consell d'en Jordi Llimona a Viure, el seu darrer llibre: «Hem de perdre el temps simplement per perdre el temps. Afavoreix el nostre psiquisme, és necessari per al nostre humanisme, és imprescindible per a la nostra pau. Desconnectar, vagarejar, no pensar en res. Al cap d'una estona ve la tranquil·litat, com una somnolència de segles que se'ns endú, com si sortíssim del nostre cos i suréssim flonjament gronxats en l'aire que ens envolta. Una pau tranquil·la ens penetra i entrem en comunió amb tot. És l'aura del silenci, de la calma, de la serenitat. Sovint mai no emprem tan bé el temps com quan el perdem.»

Jo també puc constatar, des d'aquesta idea, com la malaltia m'ha resultat beneficiosa.

©Xavier Martín i Arruabarrena
(Dietari – 19.03.1997)

De solitud, lectures i silencis

Recuperar la solitud ha estat una de les obsessions d’aquest darrers mesos, una solitud que m’ha permès rescatar espais interiors plens d’un silenci voluntari. I és des d’aquest silenci, consentit i absolut, instal·lat en la tranquil·litat de La Palma d’Ebre que avui tinc un altre llibre entre les mans, i gaudeixo de la seva lectura com en un altre moment em puc trobar amb mi mateix. Ara assajo un vell costum practicat des de temps pretèrits per homes savis i potser també per dones... Un exercici, avui, sovint oblidat i considerat per molts com una tasca sense cap utilitat, però no així per a mi, convençut com estic de que la solitud és el primer pas per aprofundir en l’hàbit de la lectura. I ara que tinc temps, quasi tot el temps del món, puc fer realitat aquella educació dels antics que valoraven la vida interior per damunt de l’excitació i la cridòria buida de sentit. Puc també aprendre a callar, respectar el silenci dels altres i omplir el meu esperit d’aquell clima amarat de capacitat creadora que em permet accedir al món de les paraules amb sentit; a l’espai del llenguatge que es capaç de convocar un estat sensorial pur, com la visió dels colors que em retornen a la vivència límit del buit... Diria que la solitud no només m’ajuda a llegir i escriure, sinó que fins i tot m’ajuda a descobrir nous horitzons entre pinzells i paisatges d’oliveres i ametllers...

©Xavier Martín i Arruabarrena
(Dietari a La Palma d’Ebre-22.02.08)