Com pots apreciar, navegant, aquest quadern va recollint records d’ací i d’allà, o sigui bocins de vida. Avui torno a Cuba. Després d’aquell Conte exòtic i d’una Endreça, vull transcriure un poema, tot ell, amarat de mil imatges càlides, obertes a un paisatge feliç i transparent; un poema dedicat a unes persones que somniaven un país lliure de colònia i esclavatge, on les persones, només les persones fossin els autèntics protagonistes de la seva història. Recorda-ho, llavors era desembre del 1988... fins avui hem travessat camins, hem plorat somnis i el calendari marca un juliol del 2008, potser sense sortida; però, les persones continuen volent allò mateix d’abans... i una casa oberta a tot vent i un futur de goig i d’esperança. I amb esperança com llavors també ho vaig fer, dedico aquest poema a Sílvia Santa Maria, violinista, amiga entranyable, avui lluny del país que va teixir amb esforç, i encara estima a l’alba.

També el vaig escriure en una fulla verda, ara de color marró... i torno a demanar que algun botànic que el llegeixi m’ajudi a classificar...

A l’alba!

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

entre litúrgies d’aigua i vidre,

verds canyissars i ritme de maraques,

ardents timbals, llavors marines negres,

coralls vermells,

plomalls de pinya.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

sota un cel nou, dardell i flama,

pell d’aigua i llum,

reflexos de maragda,

escuma vegetal y platja

en soledat, remor d’ocell i dansa.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

enmig d’un vent flairós i mandra,

taronja i llimoner de fusta i ambre,

rom i safrà, alga i escata,

paisatge de sospirs i esvelta palma.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

immers germà en somni i vida,

basteix futurs de goig i d’esperança,

dempeus, ardent damunt la terra,

gegant, rebel,

cridant pels solcs dels segles.

A l’alba la cançó,

a l’alba!.

©Xavier Martín i Arruabarrena
L’Havana, 31 de desembre de 1988