dijous, 22 d’octubre del 2009

LA BOJA DEL TURÓ


[Dedicat a Adela, la meva germana]

Aquest matí de tardor, plujós i fosc,

entro de puntetes al teu bloc

per no ferir la quietud d’ aquest lloc...

Després, passejo lentament entre els teus versos

i descobreixo somnis en la foscor de la nit,

d’ una nit intensa i teva,

nit, però, que s’ obre a la llum d’ una foguera

on cremes històries i contes,

enyorances i desitjos...

Et veig ballar,

mentre rius i plores amb la casa que estimes,

amarada per l’ aigua

i el record del teu amat.

Entre boires recordes carícies, sospirs,

i un món nou sense fades,

només àngels humans...

Boja, dius?

Potser sí, però, boja d’ amor;

sí!, d’amor per la mare, ara absent,

pels moments que visqueres ahir,

altra volta presents

entre olor de rosers i begònies,

ametllers i violetes del bosc.

Jo et desitjo, germana,

a la fi d’ aquest vers

que no perdis el goig

per la vida i la llum;

fes del viure, passió,

sempre amb ulls ben oberts!

Deixa’ m sempre fruir del teu bloc

(o sigui de la VIDA!)

Xavier


dimecres, 21 d’octubre del 2009

UN ANIVERSARI HISTÒRIC


Avui es compleixen 150 anys del naixement de Francesc Macià i Llussà.

Va néixer, segon de set fills, a la Rambla de Sant Josep a Vilanova i la Geltrú, comarca del Garraf. Poc després de la mort del seu pare, al seus 16 anys, va ingressar a l' Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d’ enginyers de l’ Exèrcit espanyol. El 1887, destinat a Lleida, va conèixer la que un any després seria la seva esposa Eugènia Lamarca. A l’ exèrcit espanyol va assolir el rang de tinent-coronel.

El 1905, militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica d' una revista d' humor setmanal anomenada ¡Cu-cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya. Després de condemnar l’ atac d’ alguns oficials espanyols a la redacció dels periòdics, Macià es va veure obligat a abandonar l' exèrcit, en lloc de claudicar i assolir la graduació de coronel.

La seva trajectòria política evolucionarà a una presa de consciència catalanista. I així serà diputat de Solidaritat Catalana en set eleccions diferents. L’ any 1922 reorganitzarà l’ Estat Català, moviment destinat a agrupar el catalanisme radical. L’ any 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, es refugia a Perpinyà. Fins el 1926 que intenta una acció armada contra la dictadura, treballa per la independència de Catalunya. Aquesta insurrecció coneguda amb el nom dels Fets de Prats de Molló, serà avortada per la gendarmeria francesa amb l’ ajut de Ricciotti Garibaldi, espia de l’ Itàlia feixista i nét de Giuseppe Garibaldi.

Coneix l’ exili, successivament a Bèlgica i a l’ Argentina. A l’ Havana (Cuba), funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i aprova la Constitució d’ una futura República Catalana. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera retorna a Catalunya i s’ incorpora, amb Estat Català, a Esquerra Republicana de Catalunya.

El 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles i amb la majoria d’ Esquerra Republicana de Catalunya, proclama “la República Catalana dins d’ una federació de Repúbliques ibèriques”. Però, la reacció del govern provisional de la república espanyola, malbarata aquesta proclamació i obliga al govern de Catalunya a actuar dins el marc de l’ Estatut d’ autonomia de Núria, aprovat, reformat i promulgat el 15 de setembre de 1932 (aquesta vegada, sense sotmetre’l al plebiscit dels catalans.

Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat des del 28 d’ abril de 1931 (posterior a l’ efímer govern de la República Catalana del 14 d’ abril). A les primeres eleccions, després de l’ aprovació de l’ Estatut de Núria, va ser elegit 122è. President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Francesc Macià, l’ Avi, com l’ anomenava el poble, morí el 25 de desembre de 1933, envoltat dels qui l’estimaven; el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació de dol que ha viscut la Catalunya moderna.

divendres, 16 d’octubre del 2009

EL PRESIDENT MÀRTIR


El 15 d’ octubre de 1940, a dos quarts de set de la matinada, fou afusellat al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, Lluís Companys i Jover, 123è President de la Generalitat de Catalunya. És l’ únic president d’ una nació democràtica assassinat pel feixisme. D’aquell fet ignominiós, ara en fa 69 anys; el dictador Franco va morir al llit el 1975... i avui, després de trenta-quatre anys de democràcia, l’ Estat no ha fet justícia a la memòria del nostre President.

Recorda aquell “Per Catalunya!”, el seu darrer crit davant de l’ escamot d’ execució, testimoni d’ una vida al servei del país. Amb la seva darrera paraula, i amb aquest poema del poeta valencià V. A. Estellés, queda emmarcada, prou bé, la seva trajectòria política en una època escabrosa i difícil.

Assumiràs la veu d’ un poble

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i partiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posterioritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

© Vicent Andrés Estellés, periodista i poeta valencià (1924 – 1993)

dimecres, 14 d’octubre del 2009

EL CANT DEL POBLE


Aquests darrers dies una cançó martelleja el meu cap. Serà potser una reacció natural a la nefasta pluja de notícies que ha generat un tal Sr. Bitllet? (Evito citar el seu cognom autèntic per no ferir la memòria de la seva honrada nissaga.) La cançó, música de J. A. Clavé i A. Vives, amb lletra de Josep Ma de Sagarra és El cant del poble. Sigui pel que sigui, la canto “amb l’ànima”, amb l’ànima de cantaire i amb el ferm desig de que la nostra terra sigui “redimida”; “fora els ultratges, lluny la mentida”. ..

Només cal repassar el text i fer-la pròpia.


“Glòria, catalans, cantem!

Cantem amb l’ ànima,

un crit i una sola veu:

Visca la Pàtria!

La nostra terra és redimida,

el gran moment és arribat.

Fora els ultratges,

lluny la mentida .

Ningú ens prendrà

la nostra llibertat.

Joia, que ha inflamat el cel!

Falç i ginesta!

Voli sobre el front l’ estel

de la Senyera!

Tenim les venes per estimar-la,

i en la tempesta del combat

tenim els braços per defensar-la!

Ningú ens prendrà la nostra llibertat.

Ve’ t aquí un himne que hauríem de recuperar!

Navegant, ara és teu!

dijous, 8 d’octubre del 2009

EL FOSC TIMBAL


Avui la paraula del poeta de Roda de Ter encaixa amb la realitat d’ aquests dies... Llegir i rellegir el poema m’ acosta a l’ autèntic desig del meu esperit. Ho faig, però, sense oblidar-me de fer-te l’ obsequi d’ aquesta exquisida troballa. Navegant, fes-la teva!

Martellejo el fosc

timbal del capvespre

i ara salta un llop,

ara una gasela;

adés brilla el sol,

adés plovisqueja.

Jo m’ ho miro tot

des de la finestra,

món endins d’ un món

massa ple d’ absències.

Duc a coll-i-be

sacs de cassanelles,

ombres i neguits

que mig m’ abalteixen,

guanys de solitud,

pals sense banderes.

El so del timbal

mil ecos desvetlla;

ara hi és tardor,

adés primavera;

gent de tot arreu

hi enarbora ensenyes,

noies de pits durs

hi folguen i em tempten,

i el vent i el fullam

mai no hi signen treves.

Jo hi visc i no hi visc,

percaçat com sempre.

Per això no vull

girar els ulls enrera

ni refer camins

ni delir congestes

i m’ estic, tossut,

a trenc de finestra

i amb ulls de cascall

desfaig cabelleres,

invento cent mars,

tramunto carenes,

mentre amb dits de fang,

esquerps de tan tendres,

martellejo el fosc

timbal del capvespre.

© Miquel Martí i Pol
(Quadern de vacances-1976)

dimecres, 7 d’octubre del 2009

DIVAGACIÓ FUSTERIANA


Obrir un llibre del filòsof de Sueca, ni que sigui a l’atzar, és sempre un exercici plaent; és la forma més planera de plantejar-me més preguntes; és participar d’ aquell seu saludable escepticisme en aquesta hora d’ aires pudents i corruptes; és com participar de la vida sense la solfa tèrbola dels espavilats d’ aquest segle, oberts a la llum i a la raó.

Navegant d’ aquest Quadern del retorn, aquest fragment sense metafísiques, és, avui, teu! (Ah! I no siguis malpensat. Res no fa referència a l’ actualitat... o si?)

“La clau. Com la butxaca. Són invencions antiquíssimes. Un dia, algú, un antropoide, pensà que certes coses portàtils eren seues i de ningú més: no és que la “butxaca” fos originàriament una fórmula que compaginàs la indumentària amb el transport de determinats estris, sinó que s’ intentava crear un reducte per a la “propietat”. L’ altra propietat, la immobiliària, exigia la clau. El pany i la clau, i naturalment, la porta, la paret, el sostre –les cadenes, els forrellats, les baldes, i la guàrdia civil. La butxaca, aquest incident del vestit que els sastres i les modistes podien manipular al seu gust, una única i exclusiva explicació a partir de l’ existència de la guàrdia civil. Vull dir: de qualsevol instrumentalització de gendarmeria. La clau, avui, ja no és més que un símbol: pot ser afablement suplantada per una còpia, per un “rossinyol”, per una palanca. Els lladres actuals ni en fan cas. Certament, els lladres no són –per principi: ¿ qui més partidari de la “propietat privada” que un lladre? –allò que se’ n diu “d’ esquerres”. Però, la clau –i la butxaca– continuen sent, no sols un símbol, sinó una certificació astutament prèvia de la “propietat”. Tothom confia en el flic.”

© Joan Fuster, advocat, periodista, escriptor i assagista valencià (1922 - 1992)

Sagitari (1985)

dimarts, 6 d’octubre del 2009

OCTUBRE


Octubre. La tardor vol dir llunyania? Però, enlloc els colors blaus tenen tanta vida. Després de la collita, s’ obre un paisatge immens i es perfilen centenars de camins enmig dels rostolls. Les orenetes volen inquietes a punt de marxa. Sembla que l’ artista d’ aquesta deliciosa miniatura hagi gaudit entre pujols i camps treballats. Si allargues la vista encara en pots veure més... Els camins semblen no tenir límit. En cap altra estació s’ ha vist aquest escarrassament de viatgers, cavallers i gent atrafegada. Dos castells imponents, omplen el quadre. Malgrat això, el tema principal de la contemplació és la sembra de les llavors d’ hivern, perles d’ or damunt la terra negra. Un sac feixuc somriu al sol a la vora del camí, mentre un altre viatja damunt l’ espatlla del sofert pagès. El sembrador trepitja el terra amb passa justa, mentre, del seu davantal, treu i escampa amb devoció les grogues llavors.

El signe astrològic d’ Escorpió –que regeix Plutó– del 23 d’ octubre al 21 de novembre, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Top Països catalans

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!