EL FOSC TIMBAL

Avui la paraula del poeta de Roda de Ter encaixa amb la realitat d’ aquests dies... Llegir i rellegir el poema m’ acosta a l’ autèntic desig del meu esperit. Ho faig, però, sense oblidar-me de fer-te l’ obsequi d’ aquesta exquisida troballa. Navegant, fes-la teva!

Martellejo el fosc

timbal del capvespre

i ara salta un llop,

ara una gasela;

adés brilla el sol,

adés plovisqueja.

Jo m’ ho miro tot

des de la finestra,

món endins d’ un món

massa ple d’ absències.

Duc a coll-i-be

sacs de cassanelles,

ombres i neguits

que mig m’ abalteixen,

guanys de solitud,

pals sense banderes.

El so del timbal

mil ecos desvetlla;

ara hi és tardor,

adés primavera;

gent de tot arreu

hi enarbora ensenyes,

noies de pits durs

hi folguen i em tempten,

i el vent i el fullam

mai no hi signen treves.

Jo hi visc i no hi visc,

percaçat com sempre.

Per això no vull

girar els ulls enrera

ni refer camins

ni delir congestes

i m’ estic, tossut,

a trenc de finestra

i amb ulls de cascall

desfaig cabelleres,

invento cent mars,

tramunto carenes,

mentre amb dits de fang,

esquerps de tan tendres,

martellejo el fosc

timbal del capvespre.

© Miquel Martí i Pol
(Quadern de vacances-1976)