![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8hdne0h2C5SkwxttF8iauc7R27_6QEyv2udIDjLwQGeB2Te1ye1aYQP42GmcQju8cLh6eedZikRt0PQwhqdnUZwiAYayNMTwcm_MtMPzJ5Zhup41QoPWkLT1ItGthmK5Snm0vbwTpP9ef/s320/estelada.jpg)
I després de l’Onze de setembre és l’hora d’obrir el cor, la intel•ligència i les mans a un temps nou; temps d’amor, treball i lluita per una pàtria que encara no és a Europa amb llum pròpia!
Amb aquest desig deixo aquí aquest poema.
Les tombes flamejants
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar;
damunt de cada tomba un raig d’estrella,
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!
©Ventura Gassol (1893- 1980) Escriptor i polític
.................................................................................................................................