UN ARTISTA GENIAL

Ahir, 30 de març, però del 1853, naixia a Groot-Zundert (Països Baixos), Vincent Van Gogh. Fill d’ un rector rural calvinista. El seu germà Theo, nascut quatre anys més tard, va jugar un paper molt important en la vida artística de Vincent. L’ any 1869, va treballar a la Galeria Artística Goupil, de La Haia i Brussel·les; el seu oncle n’ era soci. Viurà un temps a Londres i més tard a Paris; aquest serà un període de lectures intenses i visites als museus. De tornada a Amsterdam ingressarà en el seminari teològic, però el seu intent per ingressar no reeixirà. Posteriorment, una predicació apassionada i peculiar als obrers del Borinage, zona minera belga, provocarà la seva expulsió i el final dels seus estudis teològics. El 1880, retornarà al Borinage per dibuixar els miners i les seves famílies i és llavors quan decideix de fer-se pintor.

En aquesta primera etapa, els consells i l’ ajuda del seu cosí, Antoine Moure –pintor – seran decisius. L’ any 1882, haurà realitzat la seva primera pintura a l’ oli i vàries litografies. Retorna a Nue on es dedica entre d’ altres afers a pintar els teixidors locals. El 1885 pinta els seus famosos “Menjadors de patates”. Visita Anvers i Amsterdam on queda impressionat per l’ obra de Rembrandt. L’ any següent, viatja a Paris on viu amb el seu germà Theo, i durant un període de dos anys d’ estudi coneix Gauguin, Bonnard, Toulouse-Lautrec, Seurat, Degas, Pissarro i d’ altres. S’ interessa per l’ ús del color dels impressionistes, per l’ obra de Rubens i pels elements de dibuix dels gravats japonesos. Pinta retrats i paisatges propers a Paris, exposats a la sala del marxant d’ art, P. Tanguy.

El 1888, avorrit de Paris i de la freda vida ciutadana, abandona la capital pel clima càlid d’ Arlès, al sud de França. Captivat pel seu paisatge de vius colors pinta uns dos-cents quadres de gran bellesa. Entre ells “Girasols” i la “Nit estelada”. Temps després, invitarà Gauguin a afegir-se’l a un «estudi cooperatiu» projectat inicialment per afegir a d’altres artistes, però, les diferències entre els dos pintors provocarà una sèrie de baralles. Després de la mutilació de la seva pròpia orella és hospitalitzat, i a petició pròpia tractat al manicomi de Saint Rémy. En aquell ambient enllestirà, de memòria, diversos quadres i còpies de l’ obra de Rembrandt, Delacroix i Millet. El 1890, el seu germà Theo aconsegueix que sigui el pacient particular del doctor Gachet, especialista en malalties mentals i mentor de les arts a Auvers. El mes de juliol del mateix any, durant un període de depressió degut a la epilèpsia, es dispara un tret i mor als dos dies.

De fet, va ser l’ any 1880, als seus 27 anys, quan Van Gogh comença el seu treball més compromès com artista. Abans, només havia realitzat dibuixos ocasionals; d’ alguns en tenim mostra a les seves cartes a Theo. La seva primitiva pintura «holandesa» es caracteritza pels colors obscurs, les formes pesants i els temes inspirats en la pagesia i els seu treball. Serà l’ arribada a Paris, l’any 1886, el detonant que canviarà la seva paleta i els seus temes. Llavors va adoptar les tècniques impressionistes, en especial el concepte puntillista de Seurat, i va pintar flors, vistes de Paris i retrats que li van permetre experimentar aquelles noves idees.

© Aquesta pintura du per títol [Roses i anèmones] Vicent Van Gogh, (1853-1890)

UN MÓN DE CONTES

El 25 de març de 1835, l’escriptor danès Hans Christian Andersen publicà el seu primer conte. A més de novel·les, poesia i teatre, va escriure també una autobiografia i va publicar valuosos llibres de viatges fruit de les seves experiències.

Però, de fet (tot i que resulti curiós) Andersen no tenia gaire interès en els seus contes de fades, encara que és gràcies a ells que és recordat avui en dia. Tot i això va continuar escrivint-los. En els primers contes que va publicar explicava històries que havia sentit de petit, però gradualment va començar a crear les seves pròpies. En total va escriure més de cent seixanta contes que han estat editats en més de cent idiomes.

Recordem entre d’ altres: L’ aneguet lleig, Jack i la mongetera màgica, Història de la Reina de les neus, El rossinyol, El senglar de bronze, La sireneta, El soldadet de plom, El vailet trapella, La venedora de llumins...

Avui te’n ofereixo el primer de la llista, però si vols capbussar-te en una selecció dels seus contes més representatius trobaràs una adaptació feta per Albert Jané en una edició molt acurada de l’Editorial Combel, amb il·lustracions de Jordi Vila i Delclòs.

«Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots. Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop. Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert. Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.

Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis... La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres sis. L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien ...

Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre. Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre. L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir per un forat de la tanca. Aixa arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.

Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li. Al final va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes formes, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també. Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:

- Doncs és clar que sí, ets un dels nostres!

I l'aneguet va respondre:

- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu de riure de mi per això.

- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.

L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.

Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre».

© Hans Christian Andersen, escriptor (1805-1875)

UN MINUT DE REFLEXIÓ

«No et mors tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l'escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món».

© Montserrat Roig, escriptora (1946-1991)

UNA VEU EN EL DESERT

Avui vull fer-me ressò d’ una opinió autoritzada. Vull actuar, senzillament, d’ altaveu per amplificar unes idees que comparteixo. Aquesta és la força del meu bloc; una força solidària i que desitjo arribi ben lluny.

«El cementiri militar nord-americà de Coleville, a Normandia, és estremidor. Un recinte d’homenatge als centenars de joves que van morir per alliberar Europa del feixisme. Un magnífic centre d’interpretació s’encarrega de recordar la gesta. Igualment impressionant resulta el cementiri alemany de La Cambe, i el britànic de Bayeux. Però no solament són els cementiris els qui mantenen la memòria.

Els espais bèl·lics i de repressió també estan protegits. Europa entén que el patrimoni és un vaccí, i no oblida el seu passat recent gràcies a museïtzacions com les de Mauthausen, Oranienburg, Oradour-sur-Glane, Normandia, etc.

Res d’això no podeu trobar en la Catalunya feliç on l’oblit de la història s’ha convertit en dogma. El catalanisme del XIX i del XX va entendre que el coneixement del passat era útil per guanyar el futur. Ara la història molesta, és incòmoda... i, a l’inrevés, es pretén construir la nova Catalunya, multicultural diuen, en base a la renúncia de la pròpia història... Aquí no ha passat mai res... i diu el pensament dominant que el millor que es pot fer per superar un passat conflictiu és ignorar-lo. L’estruç creu que viu segur amb el cap sota terra.

Ara fa setanta anys de la Batalla de l’Ebre. Milers de joves catalans, el gruix de l’Exèrcit de l’Ebre, van morir en defensa de la terra i es van enfrontar a la barbàrie de Franco, Hitler i Mussolini. Però aquí no hi ha cementiris militars. Franco va arrambar amb gairebé tots els ossos, els va barrejar, els va reduir a l’anonimat i els va colgar al Valle de los Caídos. Aquesta acció tenia com a objectiu impedir el dol i escapçar la memòria. Però el greu és que no s’ha fet res per compensar l’ultratge. On estan els monuments en honor dels nostres lluitadors? Les restes dels combatents encara es poden trobar disperses pel camp de batalla sense que hi hagi cap iniciativa científica de recuperació de restes cadavèriques. El COMEBE (Consorci Memorial Espais Batalla de l’Ebre) ha promogut la construcció de l’Ossari de les Camposins, un espai vergonyant, amagat i vandalitzat... sense vigilància... Ha acollit alguna resta? Creiem que no... Una iniciativa cutre a any llum del que podem trobar a Collevile.

Fora de sentit comú organitzar prospeccions arqueològiques, recollir les restes, ubicar-les a partir de GPS, estudiar-les i documentar-les, analitzar l’ADN, individualitzar-les i dipositar-les en un ossari. El respecte a les restes podria ser compatible amb possibles identificacions futures.

Tampoc no han resultat afortunades les iniciatives de conservació de la Batalla de l’Ebre. El poble vell de Corbera es degrada de manera imparable. Res a veure amb Oradour-sur-Glane. Pel que fa als camps de batalla les perspectives no són millors. Periòdicament l’administració s’entesta a promoure discutibles parcs eòlics damunt d’espais arqueològics. Ho van intentar a Pàndols i Cavalls i ara ho proven a La Fatarella. Algú s’imagina un polígon eòlic o neo-industrial damunt Omaha? Doncs això passarà a La Fatarella o a Les Camposines, tot destruint les potencialitats d’indústria cultural d’aquests espais.

D’altra banda no s’ha previst cap museu central per actuar com a pol d’atracció, cosa que sí que han fet els francesos a Caen o Peronne. Per satisfer el clientelisme s’ha procedit a repartir misèries entre els ajuntaments. Ara tenim una xarxa dèbil de petits centres d’interpretació, sense poder d’atracció i de qualitat escassa. La política de senyalització també ha estat dispar, hom pot constatar sobre el terreny la ràpida degradació dels elements de museografia col·locats.

Sorprèn també la visió dualista i expiatòria del discurs políticament correcte. Ni a Oradour-sur-Glane; ni a Mauthausen; ni a Normandia podem trobar monuments a la memòria dels “pobres” SS que també van patir el conflicte... Però aquí tot és diferent... Molts dels nostres historiadors contemporanis com el Sr. Solé Sabaté, responsable científic (?) del COMEBE, o la senyora Queralt Solé que s’encarrega, des de la Generalitat, d’impedir la investigació sobre les fosses... no estan lluny del “piomoisme”. Hi ha historiadors que diuen que tots vam tenir culpa, que hi havien franquistes que parlaven català (!) i que els republicans també mataven... en fi que la República va tenir la culpa de la guerra... Tot plegat una llastimosa mentalitat de poble vençut.

La batalla de l’Ebre, la gran epopeia militar catalana del segle XX, no es percep amb orgull. La nostra gent va lluitar amb honor i generositat. Tanmateix els dirigents polítics i culturals s’apressen a igualar les virtuts d’uns i altres, botxins i víctimes, feixistes i demòcrates, atès que tots van patir la “guerra”. Aquest panorama de misèria intel·lectual queda coronat per la pobresa de la recerca. Si l’Ebre ha tingut una museïtzació pobra, la recerca ha estat, simplement, inexistent. Les partides destinades i els historiadors subvencionats han demostrat una eficàcia nul·la. Quantes campanyes arqueològiques s’han realitzat? Quantes de recuperació de restes cadavèriques? Quantes publicacions de qualitat s’han generat? Això sí els furtius continuen saquejant impunement els espais arqueològics de la batalla sense que la Direcció General de Patrimoni faci res... i els historiadors domèstics continuen embutxacant recursos a canvi de res. Setanta anys després una nova derrota, aquesta vegada cívica, ens amenaça a l’ Ebre»

© Francesc Xavier Hernández Cardona, historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.

UN PENSAMENT VISCUT

«El poeta ha de tocar les cordes greus de l’experiència humana, buscar les vibracions més fondes a dins seu, perquè puguen fer ressonar les del lector conjuntament, les unes amb les altres. Per això, cal furgar fort i endins».

© Enric Sòria, assagista i poeta (1958)

{font de la cita: Minimàlia

AVUI ET DEDICO AQUEST PENSAMENT

«Viure és la cosa més rara del món. La majoria de gent no fa més que existir». © Oscar Wilde, escriptor i dramaturg irlandès (1854-1900).

AVUI NOMÉS UN FRAGMENT

Si una cosa em fa feliç és retornar als llibres que conec; a aquells ja llegits i rellegits. I obrir-los, de bell nou, per omplir-me d’ una quasi familiar i coneguda olor... I després recomanar la seva lectura als amics, als coneguts, i fins i tot, als passavolants... Això també ho vull fer avui.

Sí, ja ho sé... em tornaràs a dir que sóc un pesat. Sempre amb la mateixa cantarella... Et repeteixes més que l’ all! Sabies que això és un signe inequívoc de vellesa? Jo, però, no m’ enfadaré per aquest nou retret. Sense immutar-me, prendré el llibre, i obrint-lo a l’ atzar et dedicaré un fragment amb l’ ànim secret que t’ engrapi i el facis teu.

«Els agradava tot: el bull i la botifarra negra, les magres de pernil i fins la cansalada trobaven bona. És més gustosa que la d’ allà baix, deien.

A mi m’agradava veure com s’ anaven omplint els plats i de la manera que feien servir el ganivet, quasi per a tot. El cosí de la tia fins retallava la mica de greix del pernil i el deixava a la vora del plat. Són més gormands que les paelles, deia l’ oncle. Quan jo tornava els plats a la cuina, l’ aixecava amb dos dits i me’ l menjava, el greix vull dir, que sempre m’ ha agradat aquell gust tan intens, més que la magra, i a més m’ han ensenyat que no s’ ha de fer malbé res.

Els de ciutat són fets diferent, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos, només que treballin darrera d’ un taulell, ja se’ ls puja la fumeta al cap del nas. Això ho explicaven els oncles i jo pla que m’ ho creia de cap a cap, però m’ agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una alegria veure com omplien la casa i s’ abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; ¡ i quin cabell més ondulat i bonic que té! A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’ agafa a la seva manera encara que serveixi pel mateix» ...

Aquest és només un fragment del primer text d’ una escriptora de prosa màgica i exquisida. De ben segur que més tard te’ l llegiràs sense recança...

© Maria Barbal i Farré, novel·lista i professora (1949)

Fragment de “Pedra de Tartera” (1984)

FATUÏTAT

Avui també, navegant –home o dona– t’ invito a rellegir un fragment d’ un llibre amable i alhora irònic, agut i compassiu. Un assaig sortit de la ploma i la intel·ligència del pensador de Sueca, el primer i més prolífic dels assagistes contemporanis en llengua catalana.

«¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L’ home és un animal fatu, l’ únic –dins l’ escala zoològica – que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita i segons les seves forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta. Hi ha qui s’ ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l’ oficina, a l’ acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l’ home –l’ individu, potser l’ individu individualista– de passar l’ estona agradablement. L’ estona o –si voleu– la vida. Que tot és una mateixa cosa.»

© Joan Fuster, advocat, periodista, escriptor i assagista valencià (1922 - 1992) - Diccionari per a ociosos (1963)

SOM UNA NACIÓ

També Catalunya ha viscut i viu el seu pas col·lectiu pel laberint, fugint de l’ amenaça de la bèstia. Avui podràs descobrir-ho en aquests ciutadans valents que presents a Brussel·les reivindiquen el dret de la nostra nació a la seva autodeterminació entre els pobles lliures d’Europa. I si per alguna raó, que ara no ve al cas d’ anomenar, la teva presència física no és al seu costat, apropa’ t al centre del teu poble o ciutat i reivindica el mateix dret davant el teu Ajuntament, o fes un gest que t’ uneixi a ells i et confirmi com a membre actiu de la nació catalana!

Recorda ara el pensament d’ un home que creia en el futur del nostre poble:

«Amb missatge llarg o curt, Catalunya viu perquè ha de fer quelcom a la història. Això és llei divina i natural, que no admet monstruositats biològiques. O surem o ens enfonsem. Pel fet que hàgim surat durant els quatre segles més aguts de Minotaure, ens certifiquem de la realitat de la nostra existència. [...] La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians, o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser. Aquesta voluntat és indefugible, indeformable i impercaçable.»

© Jaume Vicens Vives, historiador català (1910-1960)

UN BELL PENSAMENT

«El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels somnis».

© Eleanor Roosevelt, escriptora i activista nord-americana (1884-1962)

{font de la cita: Minimàlia.net}

MARÇ

Si contemples la miniatura que avui t’ofereixo, potser creguis que aquesta parella no s’ocupa en cap feina difícil; les tasques de jardineria no són pas ocupació de pagesos. I a més de creure-ho, també ho certifiques observant el delicat folre color salmó, visible sota la túnica marró que duu l’ home i les seves calces blaves i el capell vermell. Tot et fa pensar que es tracta d’ un burgès afeccionat. Malgrat aquesta teva personal apreciació, la seva feina en els ben treballats parterres no crec li sigui fàcil. Només cal mirar el seu rostre que denota trets d’ esforç i una forta voluntat...

Tampoc el treball de la dona és fàcil; la forçada posició dels seus braços dibuixa el camí dels arbusts que hauran d’ entrellaçar la tanca del jardí. Però, si li mires els peus, el seu aspecte és harmoniós com si es tractés d’ un pas de dansa, com a punt d’ iniciar una pavana. I aquesta sensació s’ accentua amb el blau de la seva túnica i el blanc del seu davantal i del seu tocat.

Darrera la parella treballadora pots observar els perfils blaus i grisos d’ una tardana arquitectura gòtica que ens situen l’ escena gens lluny de la vil·la. Al fons s’ obre un paisatge que sembla perdre’ s en la llunyania.

Corona l’ escena, dins un globus roig, el signe astrològic d’ Àries –que regeix Mart– del 21 de març al 19 d’ abril.

© La il·lustració d’aquest post procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.