AVUI NOMÉS UN FRAGMENT

Si una cosa em fa feliç és retornar als llibres que conec; a aquells ja llegits i rellegits. I obrir-los, de bell nou, per omplir-me d’ una quasi familiar i coneguda olor... I després recomanar la seva lectura als amics, als coneguts, i fins i tot, als passavolants... Això també ho vull fer avui.

Sí, ja ho sé... em tornaràs a dir que sóc un pesat. Sempre amb la mateixa cantarella... Et repeteixes més que l’ all! Sabies que això és un signe inequívoc de vellesa? Jo, però, no m’ enfadaré per aquest nou retret. Sense immutar-me, prendré el llibre, i obrint-lo a l’ atzar et dedicaré un fragment amb l’ ànim secret que t’ engrapi i el facis teu.

«Els agradava tot: el bull i la botifarra negra, les magres de pernil i fins la cansalada trobaven bona. És més gustosa que la d’ allà baix, deien.

A mi m’agradava veure com s’ anaven omplint els plats i de la manera que feien servir el ganivet, quasi per a tot. El cosí de la tia fins retallava la mica de greix del pernil i el deixava a la vora del plat. Són més gormands que les paelles, deia l’ oncle. Quan jo tornava els plats a la cuina, l’ aixecava amb dos dits i me’ l menjava, el greix vull dir, que sempre m’ ha agradat aquell gust tan intens, més que la magra, i a més m’ han ensenyat que no s’ ha de fer malbé res.

Els de ciutat són fets diferent, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos, només que treballin darrera d’ un taulell, ja se’ ls puja la fumeta al cap del nas. Això ho explicaven els oncles i jo pla que m’ ho creia de cap a cap, però m’ agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una alegria veure com omplien la casa i s’ abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; ¡ i quin cabell més ondulat i bonic que té! A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’ agafa a la seva manera encara que serveixi pel mateix» ...

Aquest és només un fragment del primer text d’ una escriptora de prosa màgica i exquisida. De ben segur que més tard te’ l llegiràs sense recança...

© Maria Barbal i Farré, novel·lista i professora (1949)

Fragment de “Pedra de Tartera” (1984)