home entre els homes
i amb joia als ulls,
espais d’amor, raons per què lluitar,
finestres al demà
encara lluny.
He mormolat un reguitzell de cabòries
a boca closa,
muntanyes d’un desig,
acaronades pel soroll metàl·lic dels enginys,
ombres avui,
lleis per demà.
He somniat teoremes de claror
en la flor de la nit
i espurnes d’horitzó
d’esquena als ocellots.
He cridat, viu, entre fum i suors,
paraules arriscades
amb flama lliure,
clasc transparent que ormeja l’ànim,
cançons per l’endemà de matinada.
Vull, ara i sempre,
descobrir, mormolar, somiar i cridar un sil·labari,
fet d’esperança, amor i lluita,
fidel imatge de la terra.
I albiro el jorn ferreny,
constant brogit que bruny l’espai,
sonor metall dels déus,
campana-clam,
nascuda al rerafons d’una memòria feble,
de canya vincladissa.
Vull anunciar-t’ho, amic:
toca per tots i ens crida a tots!
¿Voldrem, insubornables vigies,
llençar, lluny, parracs de tristor
i clavar els nostres ulls,
finestrons de neu i observatoris d’òlibes,
vers l’infinit i el somni,
l’aigua i la sal, el foc i el ferro,
germans de l’home?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada