Diré com aquell somni
teixit amb llàgrimes
entre forçats silencis,
pelegrí de molts llits núbils,
és ara constant angoixa geomètrica,
des d’un buit distant, infinit,
fins al moll d’una esfera sense ossos
i amb pors de calendari.
I com els himnes de llum
que l’envoltaven,
semblen ombres agòniques,
ull agres, grocs, en davallada.
Tanmateix no vull que mori
sota el rocam eixorc,
vora la mar callada,
ans més aviat m’estimo
que lliure i innocent
giravolti anàrquic,
per espais sens límits i fronteres;
no fos cas que, en un desmaiat matí,
servís d’àpat als vells caragols marins,
car ja sonen presagis
que volen eixordar-nos
amb udols de llop i brams d’ase.
I avui que comparteixo aquest teu viatge
per un temps implacable,
sense encara no fer res per aturar-me
sestejant vora dels marges,
no vull llençar als abismes
parèntesis de lluna
i cloure així la llarga nit,
insomne i fosca,
car tots els enemics resten en vetlla
i un horitzó de mort, esquerp, vigila!
Escric i tinc necessitat d’entossudir-me
lluny de les tèbies avantguardes,
servant els ulls, nets,
com candeles que flairen fruits de foc,
cremant fetors de desencís
i greus temences.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada