Gènesi

Sovint, aquells records antics

com una arquitectura de silencis,

com una col·lecció d’imatges vagues,

susciten somnis d’aventures

i meravelloses fantasies:

petites festes,

teatres de color,

poètics cavalls d’alumini que s’arrosseguen i cauen,

i, tot seguit, hom oblida.

Mentre la gent s’aplega

i el joc no és real,

badoquegem tot mirant un diccionari,

i ens queden a les mans: un matí

i un vell barret vermell,

i el quadrat,

i les ones.

Totes les memòries reviuen

i tot va de foc i flames.

Tot és vermell i terrible.

Hi ha, però, en Miquel

i, un pensament lliure,

i els núvols,

i l’ocell,

i l’arribada dels Reis

quan ja sonen les trompetes.

Pertot arreu la gent s’apinya

i es multiplica,

mentre la por fa el seu niu

en un món irreal,

entre el mite i la mandra,

la injustícia i el clam.

Després, abans de dinar,

i en aquest petit pati

m’adono d’un detall:

han ballat sardanes.

Ara tothom diu:

-Haurem d’esperar altres temps,

car perdura el màgic ressò

de la paraula, somni i llavor de llibertat,

contra el vell precepte imposat.