Cada cop que passejo pel terme de La Palma d'Ebre no puc per menys que recordar aquells apunts clars i deliciosos sortits de la ploma d'en Rovira i Virgili. Les seves descripcions no són decorats freds; responen al batec personal de la seva sensibilitat espiritual. La seva Natura està viva i lligada al quefer humà. Ara, navegant, et torno ha oferir una altra pàgina; una lectura que torno a reviure.

Gaudeix-la!

Les figueres

La figuera és l'arbre de la pompa verda i del goig de viure. Arbre opulent, sensual i optimista, estima la terra i s'hi arrela amb força. No té refinaments d'elegància ni aspectes subtils. Però té franquesa i bondat i fecunditat. És un arbre menestral.

La figuera es guanya tot seguit la simpatia dels homes i dels ocells. Els dóna, en el temps de la calor, bona ombra i fruit gustós. És com una mestressa de casa provident i generosa, que no sap gaire d'art ni de ciència, però que coneix les delícies de la vida i sap el que és el benestar. Diríeu que la figuera se sent satisfeta de si mateixa i que vol satisfer els altres.

En arribar la primavera, brosta amb una violenta empenta vital, i en pocs dies, la saba lletosa es transforma en fulles –palmells de cinc dits en les varietats més comunes– que us allarga com unes mans d'amistat, lleials i obertes.

Aquestes fulles són grosses, nervudes, llustroses, testes i resistents. Serveixen, quan cal, d'ornament, de plàtera o de tapadora.

L'arquitectura de l'arbre és una mica feixuga. La soca, de color de cendra, inflada i abonyegada, puja com una columna robusta, d'estil poc depurat. Les branques també són gruixudes i cendroses. Mostren com les del garrofer, la tendència a tocar terra i a convertir l'arbre en una closa tenda de campanya; però no ho aconsegueixen tan sovint.

Amb la doblada de soca i brancatge, amb l'esclat ufanós de les fulles, la figuera pren l'aparença d'un arbre fort. Però, no us en fieu gaire! Probablement, ja des de quan éreu vailets, heu après que l'aparença enganya. Aquest gegant té els ossos trencadissos.

Prou us recordareu d'aquella vegada que, enfilats dalt de l'arbre, una branca –i tan gruixuda que era!– va trencar-se sota els vostres peus. Potser no vau a arribar a caure; però l'esglai ja hi va ésser.

I el fruit de la figuera? Els millors poetes –clàssics i moderns– han cantat les figues, i els pintors d'abans i d'ara les han pintades, en l'arbre o en el cistell. Les figues són unes menudes bosses de confitura. Més que blanes, són toves com una pasta. Més que dolces, emmelades. La maturitat les clivella i les colltorça. És que es moren d'amor pels llavis humans i pels becs dels ocells. En la llista de les menges preferides pels pardals –figues, cireres, grana– les figues tenen el primer lloc. I el pardal és un ocell que ho sap entendre.

Les figues són la millor fruita matinal. Fresques de l'aire de la nit i de la matinada, humides del rou, us refrigeren per tot el jorn. Els qui es lleven tard –en el pecat troben la penitència– no poden heure'n tota la delícia.

Figueres pomposes, fecundes, alegres i frèvoles, us diem «salut!» de bona gana. No us arribem a estimar, com estimem les oliveres i els garrofers; però ens agradeu. Sota de vosaltres o vora vostre no ens és avinent de filosofar ni de subtilitzar; però, en canvi, ens feu assaborir una joia tranquil·la com el vostre fullatge, dolça com el vostre fruit i –ai las! – fràgil com les vostres branques.

© A. Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Teatre de la natura)