Ja hem canviat el full del calendari i és per això, només per això, que vull regalar-te aquest fragment que acabo de rellegir. Però, en el fons, potser també pretenc incitar-te a la lectura de l'obra poètica i narrativa de l'escriptora tarragonina, Olga Xirinacs. Si ho fas no te'n penediràs!

Situa't. És una conversa entre Llorenç, el jardiner i Ramona, ni criada ni senyora, mestressa per delegació i acompanyant per vocació. El lloc, La Vallada, una casa acollidora i benestant. La tardor ja ha arribat. En la narració palpem la relació entre els personatges i entrelluquem el seu propi interior...

No t'oblidis de posar les flors

–I ara què, Ramona? –havia preguntat Llorenç quan Laura estava a punt de dormir.

Eren els últims dies d'octubre i l'home arreplegava les fulles seques i les amuntegava en un carretó. Duia un vestit de vellut blau marí i portava el cigarret al costat esquerre de la boca.

–Ve la nena.

–Quina nena?

–Adriana. És filla d'una neboda de la senyora. Ja va ser uns quants dies aquí quan va morir la seva mare, no te'n recordes? Ara la nena és sola.

–I quants anys té, aquesta nena?

Llorenç es mostrava sorneguer i allò Ramona no ho podia resistir. El fet que els senyors li haguessin donat tanta confiança no l'autoritzava a prendre's familiaritats amb Ramona, que era qui portava la direcció de la casa. Ramona, en el fons temia Llorenç, i el temia perquè ell i el senyor s'havien imposat, havien tingut més força que «donya» Laura, la senyora, en dues decisions molt greus que Ramona havia observat des del silenci i des de la discreció, fent-se còmplice de la passivitat de Laura. Però, d'allò feia molts anys.

Encara que fes molts anys, el record es renovava quan la senyora veia florir les freesies a la primavera i els nards a últims de setembre, Llorenç, no t'oblidis de posar les flors...

Llorenç ja n'hauria d'haver tingut prou amb el jardí, que bona feina li donava, però la senyora el feia seure a enraonar quan ell, amb la gorra a les mans, entrava a felicitar el sant o el Nadal, o suggeria algun canvi en la disposició de les plantes. Com quan va morir el senyor i Llorenç proposà plantar un arbre a la seva memòria. Si em moriré abans no el vegi créixer!, havia protestat la senyora. Però, comprà el ginkgo i encara el va poder contemplar durant vint anys, alt i poderós. Sovint s'hi deturava sota, com si l'ombra hagués de protegir-la. Llorenç se la mirava a distància i remugava un arbre és una companyia forta, ja ho crec, i seguia regant. Ell també recordava el senyor, però els seus motius eren més obscurs.

–La senyora Adriana té vint-i-sis anys.

–I és sola?

Llorenç s'estranyava i feia gestos de no creure-s'ho.

–Festejava amb un oficial de marina que un dia es va embarcar i no va tornar. És com si fos sola, no té ningú més.

–Carai.

–Sí.

A Ramona li costava explicar-li tot allò. Era com deixar-lo entrar a casa. Podria embrutar-la.

Llorenç repassava un bancal de crisantems de color malva, elegants, matisats. N'era el temps.

Callaven i miraven la terra com si volguessin entra-hi.

–Què hem de fer, doncs?

–No ho sé. L'administrador ha parlat amb la senyora i la senyora m'ha dit que tot ho té arreglat, que tot és per a la nena i que no ens deixarà desemparats.

–L'home havia mogut el cap, dubtant. ¿Què se'n faria, del jardí i de tot el que contenia, tant el que es veia com el que no? Als vespres, els ocells acudien en grans estols i es refugiaven als plàtans, al til·ler i als xiprers que donaven pas a la capella del fons. Tot era voltat d'una alta paret de pedra i en alguns llocs hi havien fet posar encreuats de fusta pintats de verd, on s'enramaven els gessamins, les buguenvíl·lees i la vinya verge, que ara era ben vermella. Menys al voltant de l'oratori, on la senyora havia volgut glicines.

Aviat arribarien els estornells, amb la seva xiscladissa. Venien de les terres de Lleida, on s'omplien el pap d'olives, i tornaven cada vespre en sinuoses volades fosques contra el cel d'hivern.

Els últims temps, quan Llorenç veia que els jardins interiors de les cases desapareixien, un per un, per fer-hi pisos, se'n dolia profundament. En portava el compte i era com si l'arraconessin, com si el seu espai es fes cada vegada més estret i l'amenacés amb sepultar-lo en vida. Aquest era el seu jardí i ell li seria fidel, però la senyora es moria.

Després d'haver acomiadat Laura escampant les cendres a mar, Ramona havia parlat amb Llorenç.

–Es queda aquí, Llorenç, la nena es queda aquí.

–Per sempre?

–De moment, per un any. Vol que tot sigui com abans. Nosaltres ens quedem i diu que tu també pots fer-ho, si t'hi avens.

Diners. Això eren diners. En tenien, aquella família i potser la senyoreta, perquè Adriana, per Llorenç, era la senyoreta, voldria mantenir la casa, vés a saber. Aquell dia va fer portar a Adriana un ram de roses grogues amb heura matisada, esplèndid, que Ramona col·locà en un gerro de porcellana de Sèvres.

© Olga Xirinacs
(Enterraments lleugers-Premi Sant Joan de novel·la 1990)