UN MOMENT DE POESIA

Avui el meu post parlarà per boca d'un dels poetes amb veu més humana i més moderna del nostre temps; serà la veu de Walt Whitman en el poema 21 del Cant de mi mateix. La traducció del text anglès la devem a un altre poeta nostrat: Agustí Bartra i Lleonart.

Ara navegant –home o dona– gaudeix l'emoció de les seves paraules!

Sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l'Ànima,

els plaers del cel i els dolors de l'infern són amb mi,

aquells me'ls empelto i acreixo, aquests els redic en un nou llenguatge.

Sóc el poeta de la dona, el mateix que de l'home,

i afirmo que tan gran és ser una dona com ser un home,

i que no hi ha res tan gran com la mare dels homes.

Canto el cant de la dilatació o l'orgull,

ja hi ha hagut prou encongiments i deprecacions,

ensenyo que el volum només significa desenvolupament.

Heu deixat enrera els altres? Sou el President?

Això son galindaines, car tots hi arribarem, i anirem més enllà encara.

Sóc aquell qui es passeja amb la dolça nit creixent,

crido la terra i la mar mig presses per la nit.

Estreny-me més fort, nit de sines nues! Estreny-me més fort, magnètica i nodridora nit!

Oh nit dels vents del Sud! Oh nit de grans i escasses estrelles!

Oh nit tranquil·la capcinejant, folla i nua nit d'estiu!

Somriu, voluptuosa terra de fresca alenada!

Terra de somnolents i vaporosos arbres!

Terra de ponent esvanit! Terra de muntanyes coronades de boira!

Terra de doll cristal·lí del pleniluni tocat de blau!

Terra que taques de llum i d'ombra la correntia del riu!

Terra de límpids núvols grisos, que es fan més clars i brillants per a mi!

Terra d'ampla abraçada! Oh rica terra de pomerars florits!

Somriu, perquè ve el teu amant!

Per tal com, pròdiga, m'has donat el teu amor, jo et dono el meu!

Oh inefable i apassionat amor!

©Walt Whitman, (1819-1892). Poeta, assagista, periodista i humanista nord-americà.

(Cant de mi mateix (1855) Poema 21–

[Traducció d'Agustí Bartra i Lleonart]