“Dins d’ una cova , en el més aspre de la muntanya, un ermità feia vida penitent, complint els seus vots, que el tenien apartat del mundanal brogit. Herbes boscanes i aigua d’una font veïna constituïen el seu aliment. En premi d’ aquestes privacions i del fervor de ses pregàries, diu que, de tant en tant, un àngel venia a confortar-lo amb sa presència. Però, un dia, tal com es presentava en el principi del món Adam i Eva la poma que va causar sa perdició i la nostra, s’ oferí a la vista de l’ anacoreta un ou blanc i gros, que l’home no pogué entendre de quina mena d’ ocellot procedia. Mirant-se’ l i tornant-se’ l a mirar, li vingueren temptacions de menjar-se’l...
Però, i els vots d’ abstinència que havia fet? Com, pel goig d’ un moment, havia de trencar-los? Més, per altre cantó, aquell ou semblava estar allí abandonat. Mirat contraclaror, no s’ hi veia senyal que hagués estat covat, i si no arribava a fecundar-se, no fóra una llàstima viva que s’ hagués de perdre?
Poques metzines no maten, –deia , en conclusió.
I va determinar menjar-se’ l.
Pres el determini, va sobrevenir-li un dubte.
Menjar un ou al cap de tants anys d’abstinència, valia la pena de fer-ho de la millor manera possible. Beure’ l, fóra cosa molt breu; però, coure’ l sense tenir plat ni cosa que ho semblés, com era possible?
Ja anava a trencar l’ ou per tirar-se’ l coll avall, quan va ocórrer-li una idea enginyosa.
Ell guardava un xic d’ oli i, demés, un gros llibre que li servia per ajudar-lo en les seves meditacions; tenia al capdavall unes fulles blanques i, per tant, sobreres. N’ arrenca una, l’ unta ben bé; la passa pel flam d’ una fogarada que encén amb herba seca, trenca l’ ou, el remena dins de la mateixa closca i l’ aboca al paper que ja està a punt d’ encendre’ s. Ben feta o mal feta, ja té una truita. Després, mirant d’ adobar-la amb tots els recursos que el lloc pot oferir-li, cerca plantes aromàtiques i, amb parsimònia, n’ aplica al guisat. Encara més: cull herbetes pròpies d’enciam i, amb l’ oli, n’ amaneix una porció damunt d’ una pedra. Fet això, comença el solitari a tastar el seu festí.
Troba que tot allò té mil gustos i que més en tindria encara si hi hagués un xic de sal i pogués acompanyar-se amb un bocí de pa... Pa i sal només li mancarien; però amb la porció convenient de vi, la festa seria completa.
Caminant la fantasia pel camí de tals refinaments, les primeres mossades, va deixar-lo amb el bocí clavat a la gola a la presència de l’ Àngel. Venia, l’ esperit celestial, amb el semblant trist.
–Misericòrdia! Perdó! –demana l’ anacoreta caient agenollat. –Em proposo mai més tornar-hi... Misericòrdia! M’ ha temptat el diable.
–Eh! No clavem mentides; no llevem falsos testimonis, –cridava l’ al·ludit, apareixent. –Tu diràs el que voldràs; però, el cert és que jo, mai, mai, en ma vida, hauria imaginat que en un paper es poguessin fer truites.
© Frederic Soler (Serafí Pitarra) [1839- 1895] dramaturg, poeta i empresari teatral.
© Il·lustració de Xavier Nogués (1873-1940). Pintor, gravador i dibuixant.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada