La pluja que aquests dies ens acompanya és el pretext dels poetes per parlar-nos de la mort i d'una nova naixença... Deixa't endur pel ritme de la paraula, per la bellesa de les metàfores; recita en veu alta i assaboreix sense treva aquests textos. Descobreix un món nou; un món on la paraula -ara ja teva-, nodrirà el teu interior i t'ajudarà a viure.

Feliç tu que descobreixes la bellesa!

Pluja

Plou. Sí, tot plou.

Plouen les mans, plouen els cabells.

Tampoc la mirada no pot resistir

el viatge rígid de la voluntat

i acaba cedint, i acaba plovent.

També les paraules

són pluja que torna a la terra

on prenen sentit.

És la caiguda.

És la caiguda universal de la pluja

universal. És el retorn

al ventre bo i matern. És la recerca

de les primeres aromes, congelades

en els cristalls de l'herba; la condemnació

del pla inclinat per on davalla la riquesa

fins al dramàtic subsòl; el cansament

que fa que es desmoronin els arcàngels

damunt el llit de l'home; l'aspiració

omplint de càntics el gemec de l'astre,

l'amor, l'amor que no pot més.

I amb la reverència

de l'espai, del temps,

de la matèria i la imatge, tan germanes,

dels quatre ritmes de l'any, dels tres compassos

de cada instant lacrat i de les dues fases

indiferents de tot,

tot cau,

tot plou

cap al fons de l'única pietat: la mort.

©Màrius Sampere
(Llibre de les inauguracions- Premi Miquel de Palol - 1984)

Tindrà la pluja tantes mans...

La pluja, dius, i el líquid menja asfalt

fins que poleix les ombres i reflexa

records de films que han fos la imatge en vida.

La pluja, dius, i el líquid menja els ulls

fins que serveix el somni d'una alçada.

Saps el desig quimèric d'unes mans

que volen ser més belles que el que facin.

Així, el món, pot créixer i s'excedeix.

La pluja, dius, i el líquid menja carn

fins que, per fi, tot és retorn a l'aigua.

Renaixeràs, content, quan amb la sang

recolliràs del vent secrets de núvols.

Així, tindrà la pluja tantes mans...

©Vicenç Llorca
(Places de mans-1989)

Uppsala, per exemple

Si navegues pel meu bloc (a l'esquerra de la pàgina) pots veure els vídeos de les ciutats que he visitat. De fet, baixar-los, no és pas una operació senzilla; algunes vegades –en el paquet de quatre– veuràs vídeos que no pertanyen al tema o que són de baixa qualitat... Et cal triar els millors i situar la ciutat visitada.

El proppassat divendres, amb l'ajuda d'un Atlas, vaig viatjar a Worms, amb l'esperança de rebre algun comentari des d'allà mateix... De totes maneres no em puc queixar; en Josep Miquel –de Catabach.com– va afegir el seu comentari al meu post. Avui, després d'escoltar alguna composició d'un famós Cançoner, he sentit el desig de viatjar fins a Uppsala, fundada cap el segle VI...

Aquí et deixo unes poques notes pel teu proper viatge...

Situa't en el mapa de Suècia. Busca Estocolm, la seva capital. Si no disposes de cotxe, pots prendre un autobús des de l'estació T-Centralen. Cada hora en surt un. El preu és d'unes 40 svensk krona (SEK) [corones sueques]. Aquesta dada potser hagi variat a l'alça... Tot i el preu, el viatge s'ho val. Durant una hora gaudiràs d'un paisatge campestre i podràs contemplar cases de somni. Així arribaràs a Storgatan, un carrer flanquejat per les vies fèrries. Ara, disposa't a passejar. En uns 10 minuts arribaràs a Sloratorget, la plaça principal, on pots admirar el Radhussalongen (Ajuntament) i el Nordbanken (banc). També pots fer una pausa a la Thehusset (Casa del te) on podràs triar la teva beguda entre les varietats més selectes.

I ara que ja has reposat pots començar per visitar l'edifici que imprimeix caràcter a aquesta ciutat; la Universitat fundada en el segle XV (1477), la més antiga d'Escandinàvia, amb el famós edifici Carolina Rediviva, on donava classes Carolus Linnaeus (Linneo) el gran erudit i científic naturalista suec, pare de l'ecologia i inventor de la taxonomia moderna. No oblidis, però, de passejar pels jardins on el propi Linneo va cultivar les seves plantes i flors. Hi podràs observar-les segons la seva pròpia classificació.

I no tot s'acaba amb la botànica; en aquesta universitat el musicòleg i diplomàtic Rafael Mitjana, va descobrir el Cançoner del Duc de Calàbria, conegut ara com a Cançoner d'Uppsala: "Villancicos de diuerfos Autores, a dos, y a tres, y a quatro, y a cinco bozes..." O sigui –en la transcripció moderna– "Cincuenta y cuatro canciones españolas del siglo XVI". En el seu estudi datat el 1909, transcriu el text i comenta la majoria de les peces del Cançoner, editat a Venècia el 1556 . Només es coneix un únic exemplar de l'edició en format petit de llibre de cor (209 x 147 mm), guardat per la Biblioteca de la pròpia Universitat.

Uppsala, travessada pel Fyrisan, té un castell amb bones vistes sobre la ciutat. Aquest edifici ha estat l'escenari de molts dels fets cabdals de la història del país.

Després del teu passeig a la vora del canal podràs seure en algun dels petits bars improvisats a l'aire lliure. Però, no et facis il·lusions, són de les "germandats" de les facultats universitàries, o sigui que si no en formes part de cap d'elles, t'hauràs de quedar a les portes...

I una recomanació culinària; trobaràs un bar-restaurant dins del mercat, amb varietat de productes i bona relació qualitat-preu. Bon profit!

Un altre dia tornaré a parlar de música, i de botànica i d'Uppsala. Ara en honor a la brevetat, deixo aquí el meu post ...

Sempre he pensat que un post hauria de ser, quasi sempre, un text curt, breu i no massa llarg. Alguna cosa així com una píndola eficaç contra l'avorriment, un bon cafè per una pausa de mitja tarda, o un refresc eficaç per sadollar la set.

Avui aprofito el meu espai per mostrar-ne un bell exemple. I ho faig amb un article concís d'un bon amic periodista, company de pretèrites batalles polítiques. En ell –navegant–, hi veuràs, fet realitat, aquell vell adagi dels clàssics: "esto brevis et placebis" , o sigui, dit en catalana parla, "sigues breu i agradaràs".

Elogi de la brevetat

La nostra llengua és apta per a tots els usos, incloent-hi els més lletjos, com ara les barbaritats que escriuen molts lectors comentaristes de notícies i articles als nostres diaris digitals. El que havia de ser una feliç confluència entre les noves tecnologies i la participació democràtica ha esdevingut, aquí i arreu, una tribuna en què s'expressa el pitjor de cada casa. Ahir, Vicenç Villatoro descrivia el problema de forma clara. Deia, però, que el gènere té com a pecat original, encara que venial, el fet que és un comentari curt, "que no permet argumentar, que és gairebé com una pintada en una paret, afavoreix la contundència i el crit". La brevetat és pecat?

A veure què hi diu la màxima autoritat en pecats. Escoltem la paraula de Déu. Així va parlar Jesucrist, segons l'evangelista Mateu: "Expresseu-vos únicament amb un sí, quan sigui sí, i amb un no, quan sigui no, perquè tot el que es diu de més prové del Maligne". Aquestes paraules són el meu lema com a escriptor d'aforismes. Un lema prou potent com per haver inspirat l'obra dels grans mestres de l'aforisme, com ara Joan Fuster, Rochefoucauld i Tagore, i per haver il·luminat, també, la saviesa popular que s'expressa als refranys i, alhora, els millors eslògans publicitaris.

La brevetat no és un pecat, sinó una virtut. Esforçada, això sí, com totes les virtuts: un text breu s'ha de treballar molt més que un de llarg. El mal dels comentaristes imbècils i covards d'internet és que, a més, són uns ganduls, que no treballen gens ni mica la brevetat. El pecat no és, doncs, la brevetat, sinó la ganduleria aplicada a la brevetat.

© Joan Tudela.
AVUI- El Comentari - 8/9/08

Aquest matí, al punt de llevar-me, he tingut la bona pensada de viatjar de forma virtual. Dit i fet. He obert el meu llibre de geografia, aquell que estimo de manera especial –un Atlas (o Atles), Salvat, datat el 1916, obsequi del tio Pepe, com anomenava llavors al meu oncle. Val a dir que aquest llibre ha estat l'origen de molts dels meus viatges reals i fins i tot imaginaris, com ara aquest darrer. Obrir aquest llibre té el seu punt de misteri, sobretot si no tens un destí definit. També és part de l'aventura. Una aventura que aquest matí, de la mà de l'atzar, m'ha dut a Alemanya.

Llegeixo –en l'idioma original de l'Atlas– sense estalviar-me els detalls:

"El imperio de Alemania (Deutsches Reich), constituido en 1871, es el más septentrional de la Europa central, y tiene por límites: al N., los mares Báltico y del norte; al E., Rusia; al S., Austria-Hungria y Suiza, y al O., Francia, Luxemburgo, Bélgica y Holanda.

Desde el punto de vista geográfico, divídese Alemania en dos regiones: la Septentrional y la Meridional. Forman la parte Sur los grandes reinos de Baviera y de Wurtemberg, los ducados de Hesse-Darmstadt y de Baden y la Alsacia Lorena. Los demás estados constituyen la Alemania del Norte. Diferencias de lenguaje, de carácter y de religión (en el N. predominan los protestantes, en el S. abundan más los católicos), separan una y otra región.

El Imperio alemán se halla constituido por cuatro reinos, seis grandes ducados, cinco ducados, siete principados, tres ciudades libres y las provincias Alsacia y Lorena, cedidas por Francia al imperio alemán por el tratado del Mein (10 de Mayo de 1871), cuya superficie y población va indicada en el adjunto estado"

Segueix un ampli resum del que només indico: la superfície, 540.852 km²; la població,64.925.993 habitants; el nombre d'habitants per km², 120.

I ara, fent un salt en el temps cerco dades en algun text que m'ubiqui en l'època present. Ho faig buscant-les a la Vikipèdia:

"La República Federal d'Alemanya o RFA (en alemany Bundesrepublik Deutschland o BRD) és la denominació oficial de l'actual estat alemany. Va ser proclamada el 23 de maig de 1949, amb Bonn com a capital, i incloïa les zones d'ocupació britànica, nord-americana i francesa un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Des d'aquesta data i fins a la reunificació amb la República Democràtica Alemanya el 1990, la RFA fou coneguda habitualment com a Alemanya Occidental, i des de llavors fins a l'actualitat es coneix simplement com a Alemanya.

Després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, es va dur a terme ràpidament la unificació de les dues Alemanyes: formalment, l'estat alemany occidental creixia amb l'annexió de la part oriental i avui es coneix simplement com a Alemanya. La reunificació va tenir lloc el 3 d'octubre de 1990 i les quatre potències ocupants van abandonar el país oficialment el 15 de març de 1991. L'exèrcit nord-americà, això no obstant, hi va mantenir bases militars, com ara Ramstein, Baumholder i Grafenwöhr"

Les dades estadístiques de l'any 2005, diuen que l' extensió d'Alemanya és de 357.021 km²; el nombre d'habitants de 82. 431.390, i la densitat de població és de 230 hab. per km².

Entre els dos textos citats pots observar unes diferències evidents, degudes a les dues guerres mundials i a les convulses circumstàncies socials i polítiques viscudes per aquest país. Un país que conec, físicament, de forma fragmentada, des de aspectes diversos, però que visito amb freqüència gràcies a la música, la literatura i la història. I ves per on, ha estat la història la propera estació que vull visitar.

He tancat l'Atles, no sense deixar de repassar el mapa d'Alemanya. Després un nom ha quedat imprès a la meva retina: Worms. Un nom que no m'ha deixat durant una hora. Encuriosit altra vegada he tornat a la Vikipèdia.

Llegeixo i transcric:

"La ciutat (Worms) fou capital del poble dels Vangions establert a la riba esquerra del Rin, al sud de Magúncia. Els romans li van dir Borbetomagnus però es creu que abans es deia Vangionas, i era a la via entre Magúncia (Moguntiacum) i Estrasburg. A l'edat mitjana el nom es va corrompre com a Wormàtia del que va derivar Worms."

Ja ho pots veure, navegant, 5, només cinc lletres, però suficients per despertar el meu interès i la meva curiositat, recordant aquella històrica Dieta de Worms on Luter va declarar en la seva pròpia defensa. Uns arguments que tanta importància tindrien per a la pròpia Europa i que fonamentarien el futur de la Reforma protestant...

No, no posis aquesta cara. O és que potser, creies que parlaria de videojocs d'ordinador (de la saga Worms, per exemple). Doncs no, no vull parlar de worms (cucs en anglès). Per una vegada deixa'm triar. Ha estat un viatge virtual que m' ha situat al cor d'Europa i que m'ha fet repassar un boci de la història de Worms i de la personalitat excepcional de Martí Luter.

I ves per on –navegant (home o dona)– ara mateix, m'agradaria que aquest post arribés fins a Worms.

Espero?

_______________________________________________

Com hauràs pogut apreciar dies enrera, tots els articles de l'Albert Jané tenen la capacitat de captar la nostra atenció i oferir-nos de forma clara i amena la resolució dels petits problemes que –en ocasions– presenta el llenguatge. Avui te'n vull oferir un altre.

Aprofita'l !

Bufar i fer ampolles

Ampolla i botella s'han de considerar termes sinònims, en el sentit habitual, domèstic, dels mots. Creiem que tant es pot dir una ampolla de vi com una botella de vi, una ampolla de xampany com una botella de xampany. Si més no, aquest és l'ús actual, que el Diccionari acadèmic sanciona. Naturalment, en una frase feta, com la que encapçala aquesta nota, no podríem pas substituir ampolla per botella.

Però d'un temps ençà observem que aquesta substitució –del nom ampolla per botella– es fa gairebé sistemàticament i ens sembla, per tant, inoportuna. No podem pas dir que botella constitueixi un castellanisme, ni tant sols el seu ús amb un significat equivalent a ampolla. Però sí que es un fet degut a la influència del castellà, que s'abandoni del tot aquest darrer terme substituït en tota ocasió per botella. Si és, doncs, que hom vol veure lliure la nostra llengua de supeditacions estranyes, caldria que reconsiderés quin dels dos mots –ampolla o botella– és el que correspon al seu llenguatge heretat i hi subjectés la seva expressió.

El mots emparentats etimològicament amb botella són nombrosíssims: bot, bóta, boteller, botelleria, botall, botiró, botija, etc., encara que ens han pervingut per camins diferents i seguint processos diversos. Sembla que els substantius botifarra i embotit també hi pertanyen, ja que hom els relaciona amb bot, encara que els especialistes vacil·len quant al sufix o terminació de botifarra. Tant és, per al nostre modest propòsit. Botifarra i embotit són mots contínuament mal escrits, amb u en lloc de o, fins i tot en textos ben deixats. Tenir present la seva relació etimològica amb bot serveix per a recordar que botifarra i embotit s'han d'escriure amb o. (Talment com bufetada, mot relacionat amb buf, s'ha d'escriure amb u).

©Albert Jané (1930) Escriptor i lingüista.

En el meu post del proppassat divendres, dia 17, vaig escriure casa dels cants, referint-me a l'Orfeó Català. Ara, però, vull puntualitzar la paternitat d'aquest títol, expressió profètica i feliç del nostre poeta Joan Maragall.

Llegim al diari LA VEU DE CATALUNYA:

La casa dels cants

Això que els cants tinguin casa és una cosa que, segons com, fa tristesa i, segons com, fa alegria. Perquè de primer sembla que, el cant, el que vol és aire i anar vibrant a l'infinit dels vents; i que els homes sols puguin cantar; el que se' n diu cantar; corrent pels camps i a la llum del sol, que és el que els dóna la gran alegria, o bé misteriosament per la nit estrellada, que fa cantadora la tristesa dels amors recòndits.

Però també és bell fer ressonar una volta amb uns bons cants, que sembla que les parets en tremolin estremint-se de delícia. És el mateix que quan omplim de flors la casa en les grans festes nostres, que sembla que tota la flaire del món se'ns n'hi entri i se'ns hi faci nostra, penetrant-nos desaforadament per fer-nos sentir tota la força de la festa pròpia.

Ompliu la casa de llum a la nit, poseu foc en la llar i flors en tots els gerros, i la taula ben abastada de pa i vi i dels més dolços fruits de la terra, i feu-hi uns bons cants sonant instruments que moguin els cossos en la gràcia de la dansa, i us semblarà que totes aquestes coses filles de la llibertat dels camps se us fan pròpies, i que la casa és un món. I encara més: n'hi haurà, els més purs de cor; que, que parlant de la casa en festa, diran: «Allò era un cel!» Com volent dir: «Allò era l'essència del món.»

Doncs, ja veieu com no és una cosa indiferent que l'Orfeó Català tingui una casa. Perquè allí cada dia és festa: cada dia se n'hi entra l'alegria del món per a fer-se-us pròpia (tots en som, de l'Orfeó, d'un mode o altre); i aquest seguit de festes que ressonin sempre entre unes mateixes parets aniran ennoblint-les, les xoparan de cants, les faran harmonioses; i jo crec que vindrà un dia en què els cants que volen pels aires se n'hi aniran tots sols cap allà dintre com ocells al reclam. I llavors, quina riquesa serà la nostra!

Tenir un reclam que faci acudir els cants de tot el món, i que ens els faci tots nostres! No vull dir esclavitzar-los, no. Només fer-los passar per allí. Fer passar per allí el corrent etern del cantar, sabeu? Que tot el món dels cants sigui nostre i nosaltres de tot el món dels cants. Vull dir estar tots en llibertat en la gran harmonia, m'enteneu? Això és el que vull dir.

Serà una casa gloriosa, aquella. Una casa en la qual hauran glatit tants cors escoltant la veu de l'oracle meravellós, la veu del cant. De pares a fills ens hi transmetrem la gran saviesa d'escoltar amb els cors palpitants: serà una casa sagrada, amb el temps.

I encara que amb el temps s'enruni, mentre resti una pedra sobre pedra, el qui s'aturi a escoltar-les hi sentirà una harmonia de sons i de cors alhora.

El sol tornarà a entrar pel sostre esfondrat, les herbes i les flors cobriran per fi les runes, i encara, en aquell aire que corri lliure pel que fou clos de les parets que ja no clouran res, l'esperit dels cants es complaurà a surar-hi invisible; i el caminant que passi per aquell camp, desprevingut de tota història, s'hi aturarà en un instant de delitós encantament i no sabrà què li passa...

© Joan Maragall (1860-1911). Poeta, traductor i assagista.
(LA VEU DE CATALUNYA – 9 de febrer 1908 – pàg. 3)

Cada cop que passejo pel terme de La Palma d'Ebre no puc per menys que recordar aquells apunts clars i deliciosos sortits de la ploma d'en Rovira i Virgili. Les seves descripcions no són decorats freds; responen al batec personal de la seva sensibilitat espiritual. La seva Natura està viva i lligada al quefer humà. Ara, navegant, et torno ha oferir una altra pàgina; una lectura que torno a reviure.

Gaudeix-la!

Les figueres

La figuera és l'arbre de la pompa verda i del goig de viure. Arbre opulent, sensual i optimista, estima la terra i s'hi arrela amb força. No té refinaments d'elegància ni aspectes subtils. Però té franquesa i bondat i fecunditat. És un arbre menestral.

La figuera es guanya tot seguit la simpatia dels homes i dels ocells. Els dóna, en el temps de la calor, bona ombra i fruit gustós. És com una mestressa de casa provident i generosa, que no sap gaire d'art ni de ciència, però que coneix les delícies de la vida i sap el que és el benestar. Diríeu que la figuera se sent satisfeta de si mateixa i que vol satisfer els altres.

En arribar la primavera, brosta amb una violenta empenta vital, i en pocs dies, la saba lletosa es transforma en fulles –palmells de cinc dits en les varietats més comunes– que us allarga com unes mans d'amistat, lleials i obertes.

Aquestes fulles són grosses, nervudes, llustroses, testes i resistents. Serveixen, quan cal, d'ornament, de plàtera o de tapadora.

L'arquitectura de l'arbre és una mica feixuga. La soca, de color de cendra, inflada i abonyegada, puja com una columna robusta, d'estil poc depurat. Les branques també són gruixudes i cendroses. Mostren com les del garrofer, la tendència a tocar terra i a convertir l'arbre en una closa tenda de campanya; però no ho aconsegueixen tan sovint.

Amb la doblada de soca i brancatge, amb l'esclat ufanós de les fulles, la figuera pren l'aparença d'un arbre fort. Però, no us en fieu gaire! Probablement, ja des de quan éreu vailets, heu après que l'aparença enganya. Aquest gegant té els ossos trencadissos.

Prou us recordareu d'aquella vegada que, enfilats dalt de l'arbre, una branca –i tan gruixuda que era!– va trencar-se sota els vostres peus. Potser no vau a arribar a caure; però l'esglai ja hi va ésser.

I el fruit de la figuera? Els millors poetes –clàssics i moderns– han cantat les figues, i els pintors d'abans i d'ara les han pintades, en l'arbre o en el cistell. Les figues són unes menudes bosses de confitura. Més que blanes, són toves com una pasta. Més que dolces, emmelades. La maturitat les clivella i les colltorça. És que es moren d'amor pels llavis humans i pels becs dels ocells. En la llista de les menges preferides pels pardals –figues, cireres, grana– les figues tenen el primer lloc. I el pardal és un ocell que ho sap entendre.

Les figues són la millor fruita matinal. Fresques de l'aire de la nit i de la matinada, humides del rou, us refrigeren per tot el jorn. Els qui es lleven tard –en el pecat troben la penitència– no poden heure'n tota la delícia.

Figueres pomposes, fecundes, alegres i frèvoles, us diem «salut!» de bona gana. No us arribem a estimar, com estimem les oliveres i els garrofers; però ens agradeu. Sota de vosaltres o vora vostre no ens és avinent de filosofar ni de subtilitzar; però, en canvi, ens feu assaborir una joia tranquil·la com el vostre fullatge, dolça com el vostre fruit i –ai las! – fràgil com les vostres branques.

© A. Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Teatre de la natura)

Avui, de bon matí, rellegia les Tannkas del retorn escrites per Carles Riba entre els anys 1943 i 1946. I mentre paladejava aquests epigrames, fruïa d'unes torrades folrades d'una exquisida melmelada de cirera, elaborada per les expertes mans de na Magda; era un doble exercici pels meus sentits... Deixat això ben clar, només afegiré que la meva ventura ha estat plena quan he arribat a la número LXII. Aquí he superat les sensacions i el meu esperit s'ha expandit al sentiment i a la vivència d'uns anys viscuts a la casa dels cants.

Ara, superada l'anècdota personal, t'ofereixo navegant –home o dona– aquesta tannka sublim que fixa la plenitud d'un pensament i el desig del poeta.

Assaboreix-la!

LXII

Orfeó Català

Que pura em sembles
amb tantes veus composta,
pàtria, de tanta
esperança que aspira
per damunt les senyeres!

© Carles Riba (1893 – 1959) Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic.
Tannkas del retorn (1943-1946)

Tenia raó l'amic Cristòfol quan citava –al seu blog– el filòsof cordovès. Avui ho puc corroborar. Aquest post arriba després de sis dies de silenci. Sis dies dedicats a l'estudi, l'escriptura i la lectura. Sis dies entre les pàgines de Paul Auster. Sis dies balsàmics malgrat la crisi i els auguris dels economistes. Sis dies de joia entre literatura i passejades reflexives. Sis dies que han fet realitat –gràcies a l'estudi– aquella frase extreta de les cartes de Sèneca. Aquella que diu en llengua llatina:

Otium sine litteris, mors est et hominis vivi sepultura.

I que traduïda al català significa:

Un oci sense estudi és la mort i l'enterrament de l'home en vida.

Sèneca (Ep.82.3)

O sigui sis dies vivint la joia d'un oci jubilar.

Ja tenim Nobel de la Pau en la persona de l'ex-president finlandès Martti Ahtisaari, un guardonat que omple totes les expectatives.

Va contribuir a la independència pacífica de Namíbia i ha mediat amb èxit en conflictes armats com els d'Indonèsia, Kosovë, el nord d'Irlanda i l'Àsia central. Va presidir Finlàndia entre el 1994 i el 2000.

Tenint en compte el paper tan important que tingué Ahtisaari en la mediació per al reconeixement de la independència de Kosovë, pot interpretar-se aquest Nobel de la Pau com un missatge cap al govern de Rússia, que considera il·legal la independència del país balcànic. Va ser l'enviat especial de l'ONU al conflicte dels Balcans i va elaborar el conegut com a 'pla Ahtisaari' de pacificació de Kosovë.

Com podem entendre la crisi financera, la bombolla immobiliària o l'enfonsament de Wall Street? No, no pateixis! No et cal matricular a ESADE o fer un curset accelerat en una facultat d'Economia...

Sembla que la crisi actual no ens deixa marge per viure de forma més serena. Ens cal prendre distància amb el problema, somriure i adoptar una clara actitud de flema britànica. Això, si més no, és el que ha fet el programa The last laugh, de la BBC. Dos veterans actors, John Bird i John Fortune –especialitzats en les paròdies polítiques– ens aclareixen les causes del problema.

La crisi de les hipoteques subprime, un concepte que no és complicat, l'explica "l'especialista" George Parr; el sarcasme i la ironia són aquí en el vídeo (·) que t'ofereixo, la sal i el pebre d'una situació que no hauria d'amargar el nostre viure, malgrat tot!.

(·) Busca el vídeo a l'esquerra de la pàgina, sota l'epígraf Humor

Acabo de deixar la ploma; una hora damunt els papers dóna molta felicitat. Ara, però, és el moment de fer una petita aportació al meu bloc i sortir d'aquesta soledat (solitude) –anomenada així pels anglesos– una soledat buscada, que és la que jo estimo; no una soledat imposada (loneliness).

Tampoc cal que aquesta aportació, estigui massa carregada de lletra no fos cas que tu, navegant desconegut/da, home o dona, pateixis d'una indigestió. Només, vull recordar-te que aquest proper divendres, 10 d'octubre, s'anunciarà el guanyador del Nobel de la Pau 2008. Espero que aquesta vegada la preuada distinció recaigui en una persona que s'hagi distingit en la construcció d'una cultura de la pau.

«No hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí»
Mahatma Ghandi (1869 – 1948)

Amb un nou llibre entre les mans, la darrera novel·la de Paul Auster, no puc per menys que copiar el text de la contraportada; vol ser una invitació a la lectura. Ningú es pot sostreure a la màgia d'aquest mestre. I no amago la meva simpatia per la seva personalitat i la seva obra. És per això que, ara mateix, abans de immergir-me entre les pàgines d'aquesta novetat, vull incitar-te a la despesa... No, no t'ho prenguis malament, malgrat la crisi, crec que et mereixes fruir d'una història que duu el segell del bon mestratge i d'una excel·lent literatura.

Bona lectura!

En un estat d'ànim tan fosc com la nit d'obsidiana que envolta el món, Paul Auster ens torna a sorprendre amb una novel·la devastadora amb múltiples realitats. La història transcorre en una sola nit. August Brill té setanta-dos anys i s'està a casa de la seva filla a Vermont. Quan l'insomni no el deixa descansar, ajagut al llit, s'explica històries per evitar pensar en coses que preferiria oblidar –la mort de la seva dona, la infinita tristesa de la seva filla per la pèrdua del marit, el cruel assassinat de la parella de la seva néta Katya. Una d'aquestes nits en blanc, en Brill s'imagina una cruenta guerra civil als Estats Units.

Un home a les fosques és una novel·la dels nostres temps que exigeix ser llegida i rellegida. Una obra que ens obliga a encarar-nos a la foscor, el drama de la nit; i alhora celebra l'existència dels afectes i els jocs quotidians que fan que, malgrat tot, aquest estrany món nostre continuï avançant.

Ara que és temps de bolets, i aprofitant la meva incursió en els articles de l'Albert Jané , te'n vull oferir un altre. El lingüista utilitza els rovellons com a pretext per escriure'l, encara que la seva intenció és fer-nos veure la diferència entre sinonímia i homonímia. Desitjo que gaudeixis de la seva prosa amb el mateix gust que ho faries davant d'un plat d'uns ben condimentats rovellons.

Bon profit!

Els rovellons

Allò que es diu d'un nom per a cada cosa no es pot pas prendre al peu de la lletra. Cal no associar, indissolublement, com fan alguns, un nom i la cosa (o la idea 0 el concepte) que designa, d'acord amb un coneixement adquirit en un moment determinat, que es tendeix a considerar inalterable. Perquè la realitat és ben diferent: sovint hi ha dos (o més) noms que designen una mateixa cosa i, contràriament, dues (o més) coses designades pel mateix nom. Del primer cas en diem sinonímia i del segon homonímia.

La nomenclatura popular vegetal és plena de casos de sinonímia i d'homonímia. D'exemples, en podríem dir a centenars, però triarem el d'un dels vegetals més coneguts del nostre país, el rovelló. El cas és que hi ha dues espècies de bolets (agaricacis) ben diferenciades, que tenen, usualment, el mateix nom: el gran mercat consumidor, radicat a Barcelona, i la gran massa de boletaires dominicals, no distingeixen, efectivament, el Lactarious sanguifluus (segons sembla, el més gustós) del Lactarious deliciosus (més primerenc i propi de zones humides) i designen totes dues espècies amb el nom comú de rovelló: és un cas d'homonímia. En algunes zones de gran tradició rovellonaire, com ara el Vallès Oriental i a la Selva, en canvi, sí que els distingeixen i del L. deliciosus en diuen pinetell: és un cas de sinonímia, pinetell i rovelló designant una mateixa espècie.

A molts els costa d'admetre que algú anomeni pinetell aquell bolet que tota la vida n'han dit rovelló, perquè, com hem dit, associen indissolublement una paraula i una idea, segons un coneixement adquirit. Però cal reconèixer aquesta realitat: els lligams entre paraula i idea no són tan íntims i absoluts com hem pogut arribar a creure. En el cas del nom vulgar de les plantes i animals, aquests lligams es dilueixen en una selva profusa de sinònims i homònims. Per això existeixen els noms científics, en llatí, que designen cada espècie inequívocament. A part que s'intenta, també, anar fixant una nomenclatura específica en cada llengua, tenint en compte diversos factors: extensió del nom escollit, valor descriptiu, etc.

©Albert Jané (1930) Escriptor i lingüista.

Després de mitjanit, mentre repasso la meva jornada, escolto una amable melodia de Mozart i ordeno vivències i pensaments, prenc un llibre, l'obro per qualsevol pàgina i llegeixo, potser, no per casualitat, aquest curt i expressiu poema:

Mozart

Enduts d'un ritme fàcil i profund

també els nostres compassos voldrien, un a un,

volar i somriure.

També la nostra llei és una gràcia ardent,

ala d'un ordre en moviment,

ràpida, lliure...

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

però és música, viure!

©Màrius Torres (1910 – 1942)
(gener 1941)