Aquest matí fred de novembre he pujat a la part vella de la ciutat. Ha estat un passeig lent, pausat... avui, potser un xic més. He fet una parada davant la casa número 20 del carrer Major. Llegeixo la placa que hi figura a la seva façana:

«En aquesta casa del carrer Major de Tarragona, va néixer l'il·lustre escriptor, historiador, periodista i polític nacionalista, Antoni Rovira i Virgili, president que fou del Parlament de Catalunya. Tarragona 1979, Any de Rovira i Virgili.»

Sí, avui fa 126 anys, exactament el 26 de novembre de 1882 –era diumenge– aquesta casa va viure un naixement que seria feliç per Tarragona i per Catalunya. Aquell nadó seria amb el temps, home de lletres, estudiós i servidor del seu país. Un país que estimaria fins al límit de la seva vida. No és moment, ara, de transcriure tots els fets del seu viure... Només una petita mostra d'aquesta devoció de Rovira i Virgili per la seva Catalunya. Un text que resumeix i honora la seva memòria. Diu a les seves Memòries sobre l'èxode català.

JURAMENT DE L'EXILIAT

« Ara que Catalunya ha caigut , trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.»

© A. Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Memòries sobre l'èxode català- 1940)

Torno a casa. Ahir la premsa airejava opinions eclesiàstiques contra la memòria històrica.
Bé. Doncs jo opino tot el contrari. No m'agrada l'amnèsia que predica el president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbe Antonio Maria Rouco Varela.
Ens cal entendre la història, no oblidar-la!