CRONOLOGIA HISTÒRICA

CRONOLOGIA  HISTÒRICA

1979 – 25.10

Catalunya aprova en referèndum l’Estatut de Sau, que es va començar a elaborar després de la instauració de la democràcia i el restabliment provisional de la Generalitat.

1989 – 12.12

El Parlament aprova una proposició no de llei històrica a favor del dret a decidir. Va tenir els vots favorables de CiU, IC, CDS i ERC. El PSC hi va votar en contra i el PP no es va presentar a la reunió.

1998 – 01.10

Es ratifica el dret d’autodeterminació en el marc del cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.

2005 – 30.09

El Parlament aprova el nou Estatut amb el vot de 120 diputats. Només el PP hi va votar en contra.

2006 – 25.04

El PP fa campanya contra l’Estatut. Els populars acaben el procés per reunir un milió de signatures contra l’Estatut i en presenten quatre milions perquè el text sigui sotmès a referèndum al conjunt de l’Estat.

2006 – 18.06

Referèndum per l’Estatut. Els ciutadans de Catalunya aproven per referèndum amb un 73,9% dels vots a favor, l’Estatut d’Autonomia.

2009 – 07.03

Manifestació a Brussel·les. Deu mil catalans es manifesten a la capital d’Europa a favor del dret a decidir. La protesta va recórrer el centre de Brussel·les, en un trajecte de poc més de tres quilòmetres.

2009 – 13.09

Arenys de Munt és el primer municipi català que convoca una consulta sobre la independència de Catalunya. El referèndum es va aprovar per un 96%; del total de vots (2.671), només 61 van votar “no”.

2009 -13.12

167 municipis de Catalunya duen a terme la primera onada de consultes independentistes. Van votar 192.460 persones, amb un 94% favorable a la independència.

2010 – 03.03

El Parlament ratifica les resolucions del 1989 i el 1998 en una comissió d’Afers institucionals.

2010 – 28.06

El Tribunal Constitucional emet la seva sentència sobre l’Estatut, que nega l’estatus de nació a Catalunya i estableix que només hi ha una nació, l’espanyola.

2010 – 10.07

Manifestació contra la sentència del TC. Un milió i mig de persones es mobilitzen sota el lema “Som una nació”.

2011 – 10.04

257.000 persones voten en la consulta independentista a Barcelona. Guanya el sí amb un 91% dels vots.

2011 – 02.02

Solidaritat Catalana presenta una proposta de llei de declaració unilateral de independència. El text sostenia que el poble de Catalunya era “l’únic titular de la sobirania nacional”.

2011 – 13.04

El Parlament rebutja la proposta de llei de declaració de independència de Catalunya presentada per Solidaritat Catalana.

2011 – 30.04

Se celebra la Conferència Nacional per l’Estat Propi a Barcelona, a la qual van assistir 1.500 persones. En aquesta conferència es va elegir el consell permanent, embrió de la futura Assemblea Nacional Catalana (ANC).

2012 – 10.03

Assemblea constituent de l’ANC al Palau Sant Jordi de Barcelona. Se n’aproven els estatuts i el full de ruta.

2012 – 11.09

Marxa independentista amb un milió i mig de persones que responen a la crida de l’ANC i es manifesten a Barcelona sota el lema ‘Catalunya, nou estat d’Europa’. És la manifestació més gran de la història de Catalunya.

2012 – 20.09

Reunió Mas-Rajoy a Madrid per tractar la proposta de pacte fiscal. En un clima marcat per la marxa independentista de la Diada, el president del govern espanyol tomba la proposta d’Artur Mas.

2012 -25.09

Eleccions anticipades. El president de la Generalitat anuncia la convocatoria pel 25 de novembre.

2012 – 25.10

Majoria sobiranista. Les forces polítiques partidàries del dret a decidir –CiU, ERC, ICV-EuiA i CUP concentren 87 diputats.

2012 – 19.12

Acord. CiU i ERC signen el pacte de governabilitat per aquesta legislatura amb l’acord de la convocatòria d’un referèndum sobiranista el 2014, sempre que les dues forces no acordin ajornar-la.

2012 – 21.01

CiU, ERC i ICV-EuiA pacten una resolució de declaració sobiranista conjunta sense el PSC.

2012 – 23.01

El Parlament aprova la declaració de sobirania i el dret a decidir del Poble de Catalunya per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Cinc dels diputats del PSC trenquen la disciplina de vot i eviten participar en la votació.

(EL PUNT AVUI -  24 gener 2013 – pàgs. 16 a 19)

UN FUTUR IMPERFECTE?

Bon dia, lectora o lector d’ aquest bloc! Ja ho vaig dir una altra vegada; de tant en tant convé aturar-se, fer una pausa -curta o llarga- i deixar que la vida ens imposi el seu propi ritme...

Aquesta vegada han estat cinc mesos de treball constant en un nou projecte -triat per mi- l’ Onze de setembre del 2009, i consolidat a la Primera Assemblea Nacional de REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA. Com molta altra gent apassionada per Catalunya, han estat mesos d’ estudi, reunions i debat intern per confegir un full de ruta per la independència; després una campanya electoral viva i participada, des de la xarxa i des del carrer, utilitzant l’ únic mitjà disponible al nostre abast, el ‘boca-orella’; amb ‘pressupost zero’, gratant-nos les butxaques i ignorats per molta premsa escrita i la propaganda de ràdio/televisió; salvant els obstacles de la mentida i la tergiversació... malgrat tot això i convençuts de que el nostre país necessita respirar aires nous, treure el cap per la finestra, plantar noves fites, sortir del pou dels afers tèrbols i corruptes, i presentar-se amb la cara neta i sense por, hem fet pinya fins el darrer instant... Les consultes a la població i la multitudinària manifestació del mes de juliol semblaven pronosticar que el poble volia recuperar la seva dignitat i deixar de pidolar sota les taules... Tot semblava positiu! Vam oblidar, però, que en aquest petit país nostre hi ha gent amb la síndrome d’ Estocolm, amb esperit d’ esclau i/o amb massa afecció a la cadira. Fins i tot, gent entestada en no entendre què significa ser independent!

Del resultat de les eleccions, celebrades el 28 de novembre, no vull parlar ara. El poble ja ha parlat. Però, malgrat la desfeta, no hem de llençar la tovallola. Ens queda molta feina per fer! Amunt i força!

No oblido que Reagrupament –com va dir el dr. Joan Carretero- es va constituir “no per fer un nou partit, sinó per avançar cap altres models de país. L'actual està en un cul de sac...” i el mapa electoral deixa obertes moltes incògnites. Serà el nostre un futur imperfecte?

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

El proppassat dissabte, 10 de juliol, els catalans ens vam aplegar en una manifestació a Barcelona, cap i casal de la nostra nació per tal de denunciar la ingerència del caducat tribunal constitucional en el text de l’ Estatut que vam aprovar en referèndum. La sentència demostra la incapacitat de la Constitució espanyola del 1978 per adaptar-se a la nova realitat del nostre país i als avenços del segle XXI. Esgotada la via estatutària, i en conseqüència les polítiques de «peix al cove», «federalisme virtual» i «independentisme de pluja fina», només queda una sortida, reivindicar el nostre dret a decidir el nostre futur col·lectiu. Un crit omplia la veu d’ un mil·lió i mig de persones : INDEPENDÈNCIA ! Un desig unànim per salvaguardar la nostra llengua, les nostres institucions, la democràcia i la nostra pertinença al conjunt de nacions que formen la Unió Europea.

Ara, al punt de tancar aquest comentari (21h. del vespre) la Mesa del Parlament ha vetat la Iniciativa Popular (IP) per fer un Referèndum Nacional sobre la Independència que havia aprovat el 8 de juny..

INSÒLIT !

VERGONYA, SENYORS, VERGONYA !

EL BICENTENARI D’UN ROMÀNTIC EUROPEU

Aquest any celebrem el bicentenari del naixement de Robert Schumann (1810-1865), músic alemany, una figura representativa del romanticisme. Endinsar-se en la seva biografia i en la seva obra ens pot ajudar a entendre les arrels culturals, literàries i filosòfiques d’aquest moviment europeu. Subratllo aquí la seva vesant literària; l’obra pianística ens endinsa en els textos de Paul Richter, Hölderling, Novalis, E.T.A. Hoffman, Shakespeare i Goethe... per citar-ne uns quants.

Una de les cartes a la seva estimada esposa Clara Wieck recull com li afecten les influències externes en la seva obra. Escriu: “Tot el que s’esdevé en el món m’afecta: la política, la literatura, la gent... Reflexiono sobretot a la meva manera, i aquests pensaments aleshores tracten de sortir, de trobar un canal en la música. Així, algunes de les meves obres son difícils de comprendre perquè estan vinculades als meus més llunyans interessos, sovint fortament, ja que tot el més destacat del meu temps s’apropia de mi, i jo he de plasmar-lo musicalment. Per això hi ha tan poques obres que hem deixin satisfet, ja que a més de totes les deficiències en la seva factura, també pateixen d’emprar sensacions musicals poc elevades, proclamacions líriques comuns...”

Un text que ens dóna la mesura d’aquest virtuós de l’art musical, home del seu temps i home de lletres. Potser la clau per destacar-ne els mèrits, lluny de consideracions massa poc matisades en la consideració dels seus coetanis i en l’oblit de la història,

Un bicentenari per acostar-nos a la seva obra lírica i pianística. Un temps per gaudir de la totalitat de la seva obra.

UNA FRASE PER REFLEXIONAR

«Dubta, i aprendràs».

© Edmond H. Fischer, bioquímic suís naturalitzat nord-americà (1920)

{font de la cita: Minimàlia}

DIADA DE SANT JORDI

Ahir, de tornada del meu passeig, rumiava quin poema us deixaria... finalment vaig triar aquest: un cant a l’ amor, resum de tot allò que significa la nostra festa de Sant Jordi; amor a la cultura, als llibres, a les flors, a la vida... diada dels enamorats.

Amb aquest poema del meu escriptor de capçalera us desitjo una feliç diada!

L' AMOR

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud : així donaràs vida.

© Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)

UN PENSAMENT INTEL·LIGENT

« La veu de l'intel·lecte és silenciosa ».

© Sigmund Freud, neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi (1854-1939)

{font de la cita: Minimàlia}

IL PRETTE ROSSO

Així, amb aquest sobrenom, era conegut Antonio Vivaldi un dels principals representants de la música a Venècia durant el segle XVIII. De ben segur que el color del seu cabell seria heretat del seu pare, Giovani Battista “Rossi” (pèl roig) també músic, violinista a Sant Marco.

Vivaldi va néixer a Venècia, el 4 de març de 1678, el mateix dia que un terratrèmol sacsejà la ciutat de la llacuna. De petit, era un nen malaltís que patia d’ strettezza di petto (literalment estret de pit), que ara es creu que hauria de ser asma o angina de pit. El 18 de setembre de 1693 Antonio va rebre els ordes sagrats i fou ordenat capellà el 23 de març de 1703. A causa del seu precari estat de salut va rebre una dispensa per exercir de prevere. Fou mestre de violí del Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà (1703-40), institució per a noies òrfenes. En aquella època no es considerava dolent ni excèntric que un capellà és dediqués a l’ activitat musical. Del seu treball al ospedaletto podia obtenir un sou de setanta ducats l’ any, modesta paga que incrementà l’ any següent amb quaranta ducats més, amb l’ ensenyament de les viole all’ inglese, una família d’ instruments de corda més grans, i més petits, com la viola d’ amore, amb cordes que vibraven per simpatia, situades rera el diapasó.

Va escriure quaranta-cinc òperes, dos oratoris, una quarantena d’ obres religioses, setanta-cinc sonates per a dos i tres instruments, vint-i-tres simfonies i uns quatre-cents setanta concerts, com Les Estacions, que pertanyen al recull Il cimento dell’ armonia, opus 8, i també L’ estro armonico, opus 3, i La stravaganza, opus 4. Totes les seves obres instrumentals tenen una gran força lírica.

El 1740, abandonà Venècia i anà a Viena on morí solitari. No queda cap rastre de la seva tomba. La seva música, però, segueix meravellant el món sencer.

HOMENATGE A SALVADOR ESPRIU

Aquest matí vull fer de les línies del meu comentari un merescut homenatge a Salvador Espriu, poeta de Sinera, narrador de la fabulació i el mite, i exquisit dramaturg. La seva obra, fruit d’ una rica personalitat, encara no prou estudiada, ha estat definitiva en la formació de molts de nosaltres...

Jo mateix –des del 1968– vaig fer d’ aquell, ara mític poema, La pell de brau, el meu llibre de capçalera. I recordo haver-li ho explicat al meu amic i company de corda a l’ Orfeó Català, Santos Hernández, traductor al castellà del poema espriuenc per a l’Editorial Cuadernos para el Diálogo, de quina forma havia influït en mi. Lenta, però, fermament, l’ obra d’ Espriu em desvetllà la consciència d’ una llengua fins llavors amagada. I de l’ ús quotidià en la parla, passà a enriquir els meus textos escrits. Més tard, vaig anar descobrint el lligam entre la meva militància política i el món literari i artístic...

I és així que podia entendre aquells versos:

“Baixem per les paraules,

tot el pou de l’ esglai:

ens pujaran mots fràgils

a nova claredat.”

I des d’ aquella comprensió, vaig fer noves descobertes en una cultura que m’ havia estat negada. Un dia, fins i tot, vaig atrevir-me a escriure uns versos, hereus potser del mestratge d’ Espriu:

“Deixaré els boscos

i seuré enmig del soroll,

com la branca de roure

dins el foc vell del somnis,

només per escalfar les golfes

de la teva llarga nit.

Obre’m la porta del teu esglai

home de la gran ciutat,

car sempre és temps de lluita

i l’ arbre verd crida la tebior del sol”

© Salvador Espriu, (La pell de brau, XXI. 1958).

© Xavier Martín i Arruabarrena, ( Set salms de l’esperança, III. 1969).

DE SILENCIS, MÚSICA I PAÍS

Aquest bloc, després d’ un silenci justificat, inaugura avui calendari i un nou trajecte... I ho vol fer recordant una data i un home difícil d’ oblidar.

La data és el 4 de febrer del 1942. L’ home és l’ actor, autor i intèrpret de cançons valencià, Ovidi Montllor i Mengual, nascut a Alcoi, comarca de l’ Alcoià. Un dels exponents més actius del moviment artístic de la Nova Cançó en català, als Països Catalans; moviment fermament articulat, en plena dictadura franquista, a l’ entorn de la reivindicació idiomàtica de la llengua catalana i del retorn de la democràcia.

La seva obra destaca per una alta qualitat interpretativa, fonamentada en la seva formació teatral. Els seus textos incisius i punyents critiquen la trista i grisa realitat d’ un país immergit en la dictadura del règim de Franco.

Visita el seu arxiu personal: http://www.arxiuovidi.info/index2.htm

La documentació dipositada et permetrà aprofundir en la seva personalitat, des de les seves cartes, postals, dibuixos, articles, retalls de premsa, lletres de cançons, poemes i dramatitzacions... també podràs conèixer els seus discos, guions de cinema, televisió i teatre, i podràs veure fotografies i partitures... I sobretot sentiràs la seva veu, una veu peculiar que diu i canta la cançó amb plenitud i vehemència.

Entra, doncs, en el seu arxiu, busca tota la informació que la xarxa et brinda i omple el teu imaginari amb la llum dels seus versos per omplir els silencis buits de la teva ignorància. Homenatja així al patriota que va fer mutis un 10 de març de 1995.

DESEMBRE

La matança del porc, mes amunt, mes avall, era una tasca hivernal. Potser per les nostres contrades es feia al gener... Però aquesta miniatura ens la presenta al desembre. Després de sacrificar ànecs, capons, gallines i tota classe d’aviram, conills i xais, la taula era ben servida a la casa dels rics i potser també els pobres en gaudien d’ un tall... Tot allò ben alimentat a la tardor pagava tribut a la freda estació.

Si a la casa no hi havia matador de porcs l’ havien de llogar d’ un altre indret. Llavors convidaven els parents i amics i la cerimònia era una autèntica festa. El dia, abans, els homes han preparat la pastera per escaldar l’ animal. Aquí, però, l’ home de calces vermelles, socarra el porc damunt la palla i les argelagues; en actitud concentrada, cofat amb barret vermell tomba una i altra vegada la vianda. A l’ esquerra, l’ altre home, vestit de groc i barret negre, després d’ esmolar ganivets, tallants, mitges-llunes i alguna destral petita, escorxa un garrí passant-li un ganivet gros al llarg de l’ esquena, per treure-li la blanca cansalada.

El paisatge és quasi descolorit; els arbres pelats o amb quatre fulles. La ratlla llunyana de la muntanya sembla haver perdut força contra el cel grisenc. I amb aquest dur treball acaba l’ any! El signe astrològic de Capricorn –que regeix Saturn– del 22 de desembre al 19 de gener, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

INDEPENDÈNCIA

D’ aquesta forma rotunda i sense pal·liatius s’ expressa la historiadora i històrica militant independentista Núria Cadenas. La seva no és una opinió teòrica i allunyada de la realitat i sí, madurada a la presó després de la seva detenció el setembre de 1988 amb una acusació de terrorisme que es va demostrar ser falsa. La seva crua experiència demostra – en paraules seves com– “Espanya és la negació de la nostra pròpia existència”.

“Quan estudies història t’ adones que els processos històrics requereixen el seu temps. El nostre procés s’ inicia quan ens arrabassen les llibertats per la força de les armes. Que gairebé hagin passat 300 anys des d’ aleshores pot sembla decebedor, però és evident que hi avancem, malgrat els intents de genocidi que ha patit el nostre poble per part d’ Espanya. La independència és l’ única possibilitat que tenim de sobreviure com a poble i com a individus, dues coses que són indestriables. Si Catalunya no avança cap a la independència, desapareix.”

© Cita extreta del llibre Jo no sóc espanyol - Víctor Alexandre. Ed. Proa.

NOVEMBRE

Encara som entre els colors i la tèbia llum de la tardor... Si observes aquesta miniatura amb deteniment veuràs una natura encara alegre, tot i que un cel blavís ens recorda que s’ acosta l’ hivern. Ens trobem davant d’ un paisatge orfe de torres i castells. Aquí només tens cases de camp i una escena de treball dur; una parella de pagesos, acomboien la porcada a l’ alzinar. El posat de la dona és trist i meditatiu, amb un sac al braç, avança lentament i contempla com l’ home sacseja les branques de les alzines. Aquest batre continuat fa caure els glans a terra, mentre els porcs, dibuixats de forma no gaire afavorida, s’ afarten dels fruits caiguts. L’ escena suggereix un clima de treball intens i un pròleg de retirada pel fred que s’ acosta...

El signe astrològic de Sagitari (l’ arquer centaure) –que regeix Júpiter– del 22 de novembre al 21 de desembre, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

LA BOJA DEL TURÓ

[Dedicat a Adela, la meva germana]

Aquest matí de tardor, plujós i fosc,

entro de puntetes al teu bloc

per no ferir la quietud d’ aquest lloc...

Després, passejo lentament entre els teus versos

i descobreixo somnis en la foscor de la nit,

d’ una nit intensa i teva,

nit, però, que s’ obre a la llum d’ una foguera

on cremes històries i contes,

enyorances i desitjos...

Et veig ballar,

mentre rius i plores amb la casa que estimes,

amarada per l’ aigua

i el record del teu amat.

Entre boires recordes carícies, sospirs,

i un món nou sense fades,

només àngels humans...

Boja, dius?

Potser sí, però, boja d’ amor;

sí!, d’amor per la mare, ara absent,

pels moments que visqueres ahir,

altra volta presents

entre olor de rosers i begònies,

ametllers i violetes del bosc.

Jo et desitjo, germana,

a la fi d’ aquest vers

que no perdis el goig

per la vida i la llum;

fes del viure, passió,

sempre amb ulls ben oberts!

Deixa’ m sempre fruir del teu bloc

(o sigui de la VIDA!)

Xavier

UN ANIVERSARI HISTÒRIC

Avui es compleixen 150 anys del naixement de Francesc Macià i Llussà.

Va néixer, segon de set fills, a la Rambla de Sant Josep a Vilanova i la Geltrú, comarca del Garraf. Poc després de la mort del seu pare, al seus 16 anys, va ingressar a l' Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d’ enginyers de l’ Exèrcit espanyol. El 1887, destinat a Lleida, va conèixer la que un any després seria la seva esposa Eugènia Lamarca. A l’ exèrcit espanyol va assolir el rang de tinent-coronel.

El 1905, militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica d' una revista d' humor setmanal anomenada ¡Cu-cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya. Després de condemnar l’ atac d’ alguns oficials espanyols a la redacció dels periòdics, Macià es va veure obligat a abandonar l' exèrcit, en lloc de claudicar i assolir la graduació de coronel.

La seva trajectòria política evolucionarà a una presa de consciència catalanista. I així serà diputat de Solidaritat Catalana en set eleccions diferents. L’ any 1922 reorganitzarà l’ Estat Català, moviment destinat a agrupar el catalanisme radical. L’ any 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, es refugia a Perpinyà. Fins el 1926 que intenta una acció armada contra la dictadura, treballa per la independència de Catalunya. Aquesta insurrecció coneguda amb el nom dels Fets de Prats de Molló, serà avortada per la gendarmeria francesa amb l’ ajut de Ricciotti Garibaldi, espia de l’ Itàlia feixista i nét de Giuseppe Garibaldi.

Coneix l’ exili, successivament a Bèlgica i a l’ Argentina. A l’ Havana (Cuba), funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i aprova la Constitució d’ una futura República Catalana. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera retorna a Catalunya i s’ incorpora, amb Estat Català, a Esquerra Republicana de Catalunya.

El 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles i amb la majoria d’ Esquerra Republicana de Catalunya, proclama “la República Catalana dins d’ una federació de Repúbliques ibèriques”. Però, la reacció del govern provisional de la república espanyola, malbarata aquesta proclamació i obliga al govern de Catalunya a actuar dins el marc de l’ Estatut d’ autonomia de Núria, aprovat, reformat i promulgat el 15 de setembre de 1932 (aquesta vegada, sense sotmetre’l al plebiscit dels catalans.

Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat des del 28 d’ abril de 1931 (posterior a l’ efímer govern de la República Catalana del 14 d’ abril). A les primeres eleccions, després de l’ aprovació de l’ Estatut de Núria, va ser elegit 122è. President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Francesc Macià, l’ Avi, com l’ anomenava el poble, morí el 25 de desembre de 1933, envoltat dels qui l’estimaven; el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació de dol que ha viscut la Catalunya moderna.