Obrir un llibre del filòsof de Sueca, ni que sigui a l’atzar, és sempre un exercici plaent; és la forma més planera de plantejar-me més preguntes; és participar d’ aquell seu saludable escepticisme en aquesta hora d’ aires pudents i corruptes; és com participar de la vida sense la solfa tèrbola dels espavilats d’ aquest segle, oberts a la llum i a la raó.
Navegant d’ aquest Quadern del retorn, aquest fragment sense metafísiques, és, avui, teu! (Ah! I no siguis malpensat. Res no fa referència a l’ actualitat... o si?)
“La clau. Com la butxaca. Són invencions antiquíssimes. Un dia, algú, un antropoide, pensà que certes coses portàtils eren seues i de ningú més: no és que la “butxaca” fos originàriament una fórmula que compaginàs la indumentària amb el transport de determinats estris, sinó que s’ intentava crear un reducte per a la “propietat”. L’ altra propietat, la immobiliària, exigia la clau. El pany i la clau, i naturalment, la porta, la paret, el sostre –les cadenes, els forrellats, les baldes, i la guàrdia civil. La butxaca, aquest incident del vestit que els sastres i les modistes podien manipular al seu gust, té una única i exclusiva explicació a partir de l’ existència de la guàrdia civil. Vull dir: de qualsevol instrumentalització de gendarmeria. La clau, avui, ja no és més que un símbol: pot ser afablement suplantada per una còpia, per un “rossinyol”, per una palanca. Els lladres actuals ni en fan cas. Certament, els lladres no són –per principi: ¿ qui més partidari de la “propietat privada” que un lladre? –allò que se’ n diu “d’ esquerres”. Però, la clau –i la butxaca– continuen sent, no sols un símbol, sinó una certificació astutament prèvia de la “propietat”. Tothom confia en el flic.”
© Joan Fuster, advocat, periodista, escriptor i assagista valencià (1922 - 1992)
Sagitari (1985)
.jpg)
.jpg)
Entrades
