dimarts, 23 de desembre de 2008

NADAL 2008

Navegant –home o dona– avui, vigília de la Nit més Bona del meu calendari, et vull regalar el meu goig. El meu post serà el més gran desig de PAU, siguis on siguis, pensis com pensis. Crec que el món no hauria de tenir murs, barreres ni ratlles divisòries. Ni avui, ni demà, ni MAI!

Per això, manllevant les paraules d'un poeta de Catalunya, el meu país, malgrat la festa i la disbauxa exterior, vull que no oblidis el patiment de les dones, els infants i els homes d'aquí i d'arreu... Que no oblidis les víctimes dels maltractaments, de les guerres, de la fam, de les malalties, de la soledat...

Prec de Nadal


Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans;
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.

© Salvador Espriu

I tot i que després de llegir el poema, et sembli trist... jo crec que és allò més ajustat a la nostra realitat. Però, malgrat això, hem de tenir ESPERANÇA!

BON NADAL i UN VENTURÓS ANY 2009!

divendres, 19 de desembre de 2008

INICI DE POEMA


(A Miquel Martí i Pol)


Altra vegada, Miquel, rellegeixo els teus poemes,

i omplo el silenci de paraules –les teves paraules–

i assaboreixo els mots i aquest temps interior,

llarg i fecund, curull de joia.


Ara el text és camí que duu a la quietud i l'esperança!

© Xavier Martín i Arruabarrena
(Endreces – desembre, 2008)

dimarts, 16 de desembre de 2008

LUDWIG VAN BEETHOVEN

Tal dia com avui, 16 de desembre, però, de l'any 1770, va néixer a Bonn, ciutat alemanya pertanyent a l'estat del Rin del Nord-Westfàlia, situada a la riba esquerra del Rin, Ludwig Van Beethoven. Va ser el segon fill de Johan Van Beethoven i Magdalena Keverich.

Beethoven va ser un artista molt complet, precursor del Romanticisme, la seva extensa producció inclou tots els gèneres musicals: sonates, concerts, simfonies, òperes, quartets, lieder... És un dels més grans i admirats compositors de tots els temps i se'l considera com el principal precursor de la transició del classicisme al Romanticisme. La llista d'obres és molt extensa.

Navegant –home o dona– amb el recordatori del seu naixement et deixo enllaços a uns fragments de dues de les seves obres més conegudes:

dilluns, 15 de desembre de 2008

DIA DE ZAMENHOF

El Dia de Zamenhof (15 de desembre) és el dia del naixement de Ludwik Lejzer Zamenhof (1859-1917), l'iniciador de l'esperanto, i el dia de festa més celebrat en la cultura esperantista. La tradició l'origen en la dècada del 1920, quan, per una proposta de diversos intel·lectuals i activistes (entre altres Julio Baghy i Nikolao Nekrasov), es va elegir el 15 de desembre com a dia de festa esperantista.

En aquest dia els esperantistes d'arreu del món organitzen trobades especials per celebrar l'ocasió. L'ideal de l'esperantisme i la proximitat del Dia de Zamenhof amb el Nadal instiguen els reunits a intercanviar regals (preferiblement llibres escrits en esperanto) i felicitacions. De vegades durant aquestes reunions tenen lloc també conferències públiques sobre L. L. Zamenhof . A la constitució de l'Esperanta Civito hi ha registrat el Dia de Zamenhof com el Dia de la Cultura Esperantista.

Alguns esperantistes han proposat que el 15 de desembre s'anomeni, en lloc del Dia de Zamenhof, Dia de la Literatura en Esperanto (o Dia del Llibre en Esperanto) per tal de no centrar la celebració en el record d'una sola persona. Per això animen les organitzacions esperantistes que organitzen trobades durant aquesta jornada a incloure presentacions de llibres o recitals poètics en els programes, o a anunciar la publicació de nous llibres. Si es tracta d'individus es pot comprar un llibre o començar-ne un de nou per celebrar la literatura en esperanto en aquest dia.

{font de les dades: Wikipèdia}


diumenge, 14 de desembre de 2008

Aquesta tarda rellegint premsa he tornat a gaudir de la prosa concisa i erudita del periodista, gastrònom i escriptor Nèstor Luján. Es tracta d'un article publicat al diari AVUI i que s'hi adiu amb la festa que el santoral catòlic dedica cada 13 de desembre a Santa Llúcia. Una manera com un altra de rememorar les tradicions de Catalunya.


SANTA LLÚCIA

La fira de Santa Llúcia i de pessebres és molt antiga. La primera referència que es coneix és la de l'inefable Calaix de Sastre de Rafael Amat Cortada, baró de Maldà. La referència data de 1786 i diu així en el seu pintoresc català: "Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos ous dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat." Amén, afegeixo. Com es pot veure, parla de la fira com d'una cosa de costum, si és curiós que no existeixin altres al·lusions contemporànies.

"Santa Llúcia, a tretze dies de Nadal", ha estat una devoció que va tenir una gran transcendència. Representava aquesta festa la definitiva entrada en el període nadalenc i constituïa, alhora, una festa popular, rondallera i alegre. Santa Llúcia, la verge siracusana, com que era protectora dels cecs, era també patrona de les modistetes de l'antiga costura, per a la qual es necessitava una visió molt subtil. En conjunt, sota l'advocació de Santa Llúcia s'han acollit tradicionalment tots els oficis que requereixen un esforç visual: també el gremi de rellotgers, ofici que necessitava un indubtable esforç de precisió òptica. El curiós és que aquesta festa havia adquirit una gran animació al carrers perquè, a imitació de les modistetes franceses que esvalotaven alegrement a París el dia de Santa Caterina –les celebres catherinettes–, les modistes barcelonines es llançaven alegrement al carrer. Llavors, els estudiants, clàssics i enxisterats, començaven d'una manera extraoficial les seves vacances nadalenques. "Si las costumbres son leyes / y las leyes respetamos / en esta clase no entramos / hasta después de los Reyes", posaven a la porta de les aules. Jo encara ho he llegit. I el dia acabava en una innocent gatzara, molt del segle dinou.

© Nèstor Luján i Fernández (1922-1995). Periodista, gastrònom i escriptor català.

( ' Mites, llegendes, creences' – AVUI– Barcelona, 23 d'abril - Sant Jordi 1996)

divendres, 12 de desembre de 2008

UN CINEASTA CENTENARI EN ACTIU

Ahir, dijous 11 de desembre, el cineasta portuguès Manoel de Oliveira va complir cent anys. Un aniversari gens comú si tenim en compte que l'ha celebrat al peu del canó; rodant un nou film, 'Singularitats d'una noia rossa' . I aquesta pel·lícula –sumada a les més de 50 des dels seus inicis l'any 1931– no sembla el seu punt final...

Paga la pena entrar en la biografia d'aquest treballador incansable, cineasta de la paraula, dels sons, de la imatge i de la música. Un artesà i un artista complet que ha sustentat les seves obres en la bona literatura. És l' únic i el darrer supervivent dels cineastes que van començar a l'època del cinema mut.

Oliveira és considerat un símbol de l'avantguarda i del cinema independent europeu per la seva llibertat creativa. La seva temàtica contempla la por, el sexe i la culpa. Per ell, els idiomes no haurien de comportar cap barrera en el diàleg entre els éssers humans...

En l'actualitat la seva filmografia és objecte d'homenatges i retrospectives, el millor premi d'un cineasta acceptat per un públic fidel.

Aquí et deixo un document PDF per fer una primera aproximació a aquest cineasta singular.

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ICIC/Documents/Arxiu%20Filmo/Suplements%202008/Suplement%20Oliveira.pdf

dimecres, 10 de desembre de 2008

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides reunida a Paris, adoptà i proclamà aquesta resolució 217 A (III), de la qual es compleix avui -10 de desembre de 2008- el seu 60è aniversari.

Per la seva importància et deixo aquí el seu text complet.

http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.pdf

dimarts, 9 de desembre de 2008

El proppassat diumenge dia 7 de desembre, el lingüista, filòsof i analista polític nord-americà Noam Chomsky va complir vuitanta anys. Home honest i compromès amb les causes de la llibertat i la justícia. El seu discurs és sempre d'un gran interès; no només t'ofereix la possibilitat de donar respostes noves a preguntes velles, sinó de formular preguntes noves i creatives. La seva filosofia il·lumina tots els aspectes del caminar humà.

Com a mostra del seu lúcid pensament transcric aquí una entrevista realitzada per Gabor Steingart (Der Spiegel – 10 octubre de 2008)

"ELS ESTATS UNITS TENEN, ESSENCIALMENT, UN SISTEMA DE PARTIT ÚNIC"

Clica aquí per llegir aquest article, publicat a Der Spiegel.

divendres, 5 de desembre de 2008


Així com és el sol, nou sempre i sempre vell,

no para el meu amor de dir coses ja dites.
»


©William Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)

{font de la cita: Minimàlia}

ESPERIT ZEN, ESPERIT NOU

Obrir les finestres de bat a bat, deixar que entri l'aire fresc del matí (fins i tot a l'hivern) i respirar a fons... No, no és una metàfora . És el primer pas d'un exercici que ens pot dur al camí de l'harmonia i l'alliberament interior, al camí del zen; un camí de recerca que neix d'una pregunta radical sobre la pròpia existència. En aquesta recerca de la pròpia identitat cal posar-ho tot en dubte, fins i tot la visió que tenim de la realitat.

Per ajudar-te en la pràctica za-zen, navegant –home o dona– vull oferir-te una bibliografia bàsica.

BANCROFT, Anne., Zen, Editorial Debate, Madrid, 1988. Una introducció il·lustrada a aquest mètode budista.

BOUSO, Raquel,. El zen, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2008. Una petita monografia sobre el zen escrita per una doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Inclou un debat intern gràcies als tres contrapunts d'autors que fan una aportació des de la pròpia perspectiva. Inclou una cronologia, un glossari i una completa bibliografia.

ENOMIYA-LASSALLE, HUGO M., Zen, un camino hacia la propia identidad, Ed. Mensajero, Bilbao, 1980. La narració d'un jesuïta de les seves pròpies experiències en el camí del Zen.

SHUNRYU SUZUKI, . Esprit zen, esprit neuf, Éditions du Seuil, Paris, 1977. L'autor, de la línia del Zen Soto, va ser un descendent espiritual del gran Dogen. Dirigí el grup de meditació Zen Center. És sens dubte un del més influents mestres zen del nostre temps.

També pots consultar entre moltes pàgines: http://www.librosbudistas.com

Quan caminis, només camina,

quan t'asseguis, només seu,

i sobretot, no titubegis.

dimecres, 3 de desembre de 2008

UN MOMENT DE POESIA

Avui el meu post parlarà per boca d'un dels poetes amb veu més humana i més moderna del nostre temps; serà la veu de Walt Whitman en el poema 21 del Cant de mi mateix. La traducció del text anglès la devem a un altre poeta nostrat: Agustí Bartra i Lleonart.

Ara navegant –home o dona– gaudeix l'emoció de les seves paraules!

Sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l'Ànima,

els plaers del cel i els dolors de l'infern són amb mi,

aquells me'ls empelto i acreixo, aquests els redic en un nou llenguatge.

Sóc el poeta de la dona, el mateix que de l'home,

i afirmo que tan gran és ser una dona com ser un home,

i que no hi ha res tan gran com la mare dels homes.

Canto el cant de la dilatació o l'orgull,

ja hi ha hagut prou encongiments i deprecacions,

ensenyo que el volum només significa desenvolupament.

Heu deixat enrera els altres? Sou el President?

Això son galindaines, car tots hi arribarem, i anirem més enllà encara.

Sóc aquell qui es passeja amb la dolça nit creixent,

crido la terra i la mar mig presses per la nit.

Estreny-me més fort, nit de sines nues! Estreny-me més fort, magnètica i nodridora nit!

Oh nit dels vents del Sud! Oh nit de grans i escasses estrelles!

Oh nit tranquil·la capcinejant, folla i nua nit d'estiu!

Somriu, voluptuosa terra de fresca alenada!

Terra de somnolents i vaporosos arbres!

Terra de ponent esvanit! Terra de muntanyes coronades de boira!

Terra de doll cristal·lí del pleniluni tocat de blau!

Terra que taques de llum i d'ombra la correntia del riu!

Terra de límpids núvols grisos, que es fan més clars i brillants per a mi!

Terra d'ampla abraçada! Oh rica terra de pomerars florits!

Somriu, perquè ve el teu amant!

Per tal com, pròdiga, m'has donat el teu amor, jo et dono el meu!

Oh inefable i apassionat amor!

©Walt Whitman, (1819-1892). Poeta, assagista, periodista i humanista nord-americà.

(Cant de mi mateix (1855) Poema 21–

[Traducció d'Agustí Bartra i Lleonart]

dimarts, 2 de desembre de 2008

CRIDA A TOTES LES PERSONES DE SENY

[Article aparegut al seu weblog (bloc).]

"No discutirem ara si un diari en català ha d'admetre publicitat en castellà o no. Com tothom, els mitjans en català privats tenen la llibertat de fer el que vulguin d'acord amb les seves conveniències. Igual que els anunciants tenen la llibertat de posar els anuncis com els vingui en gana, si els mitjans els accepten. Però sí que farem el raonament següent:

Els lectors del Diari de Balears tots són catalanoparlants, o, com a mínim, tots entenen el català escrit perfectament. Si Air Berlin posa un anunci en castellà (PDF) a la portada, no pot argumentar que és perquè "l'entengui tothom", ni perquè no saben traduir-lo a la llengua dels lectors, sinó que només pot ser per un motiu: per a fer una afirmació de la seva ideologia catalanofòbica davant els lectors catalanoparlants del diari, com una resposta arrogant a la defensa del català que el seu menyspreu de la nostra llengua va provocar, com un acte d'altivesa insultant i com una ofensa als lectors.

Doncs cada dia que aquests senyors em facin a mi -lector diari del Balears- aquest lleig, jo els correspondré posant en el meu blog la imatge d'aquí dalt a la dreta. Naturalment, els efectes no seran els mateixos, però, i si hi hagués un caramull de blogs que fessin el mateix?"

© Gabriel Bibiloni. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.

Doncs, ves per on, jo també des del meu bloc –QUADERN DEL RETORN– m'hi adhereixo a la crida del professor Gabriel Bibiloni. Crec que el tema s'ho val!. Hores d'ara, i després de tants anys, caldria ja una plena normalització i recuperació del català. Apa blocaires, fem pinya a l'entorn de la nostra llengua!.

Et vull dir, navegant –home o dona– de quina manera segueixo llegint obres d'en Paul Auster; amb avidesa, amb desfici, sense pausa... Omplint-me d'aquesta prosa viva i actual. Obrint els ulls a les realitats més immediates, als personatges més propers, als problemes quotidians... I és per això, que avui t'ofereixo aquest paràgraf de la novel·la més commovedora d'aquest narrador magistral.

EL PALAU DE LA LLUNA (fragment)

No hi ha dubte que el parc em va fer un gran bé. Em va proporcionar aïllament, però no només això; em va permetre simular que la meva situació no era tan dolenta com era en realitat. L'herba i els arbres eren democràtics, i quan feia el ronsa al sol de la tarda, o quan al vespre m'enfilava entre les roques per buscar un lloc per dormir, tenia la sensació que estava en harmonia amb l'entorn, que fins i tot un ull expert em podia prendre per una de les persones que feia un picnic o passejaven pel meu voltant. Els carrers no em permetien fer-me aquestes il·lusions. Cada vegada que sortia a caminar entre la multitud, de seguida agafava consciència de mi mateix i em sentia avergonyit. Em sentia com una taca, un dròpol, una pústula de fracàs sobre la pell de la humanitat. Cada dia estava una mica més brut que el dia anterior, una mica més esparracat i confós, cada dia era una mica més diferent de tothom. Al parc no havia de portar aquesta càrrega a la consciència. El parc em va donar un llindar, una frontera, una manera de distingir entre l'interior i l'exterior. Mentre que els carrers m'obligaven a veure'm tal com els altres en veiem, el parc em donava l'oportunitat de tornar a la meva vida interior, de continuar veient-me només en funció del que passava dins meu. Es pot sobreviure sense una teulada sobre el cap, vaig descobrir, però no es pot viure sense trobar l'equilibri entre l'interior i l'exterior. El parc em va servir per fer això. No era ben bé una casa, potser, però a falta d'un altre refugi, s'hi acostava molt.

© Paul Auster (1947)
El Palau de la lluna - 1989

divendres, 28 de novembre de 2008

CENTENARI D'UN POETA

Enguany, exactament el diumenge 8 de novembre de 1908, es complien els cent anys del naixement d'Agustí Bartra i Lleonart.

El conjunt de la seva ingent obra literària no es pot resumir en aquest post. Se l'ha definit –amb raó– com un dels gran clàssics de la nostra literatura; com un mestre de la modernitat. Una lectura al detall dels seus escrits ens col·loca en la perspectiva total de l'Home. La seva és una visió polièdrica que resum totes les facetes de la condició humana. Però, això, no significa una mirada única al Varó; també –en el seu pensament– contempla el seu corresponent femení, la Dona. I en una producció tan vasta, el cicle és una espiral al voltant de la Vida; al voltant de l'Eros còsmic i humà. És també un militant de l'esperança, un utòpic que creu en el somni i en la força de la voluntat humana per aconseguir-lo. Defensa la llibertat personal i col·lectiva i això confirma la perennitat de l'obra bartriana. És el poeta dels símbols, del misteri, de la bellesa hel·lènica i de la mitologia asteca; de l'Himne, del Haikú i de la Elegia; de la Natura, del retorn i de l'èxode; de l'Amor i la Mort...

Ja ho veus, navegant –home o dona– la seva és una veu total. Potser sigui ara el moment d'escoltar-la i fer-la teva!

No acataràs les lleis que no vinguin del bri o de la

del sol.

No diràs la paraula que no sigui tan lliure com el vent

sobre el mar

que no plora els seus déus.

No negaràs el somni que ofrena tot son cos al desig

de l'aurora,

quan l'ala del ocell acomiada les estrelles.

No acceptaràs el vent que no ha volat entorn de l'espiga

que calla i pesa,

en la nit de les messes nades per al diàleg que obriran

en la llum.

No trairàs l'infant que dorm en la teva ànima i es

desperta en el cant.

No execraràs el que hi ha en el nu total.

No lligaràs ta sang davant les caravanes carregades de

besos que travessen les portes de l'arc iris.

No inventaràs en el fum que es desfà, sinó en l'arrel

profunda.

No cercaràs la llum que no pot envoltar una estàtua

viva o les herbes plurals.

No salvaràs les ombres que assetgen amb llimacs la

gran sina que raja.

© Agustí Bartra i Lleonart (1908 - 1982) poeta, narrador, traductor, crític, dramaturg i professor universitari.
(L'home auroral – Estances III – 1977)

dijous, 27 de novembre de 2008

De tant en tant cerco a l'atzar un llibre vell -millor rellegit- acaronat en tardes de lectura lenta... Ara ho he fet, i feliç entre els seus fulls revisc antigues emocions. Avui és Suite de Parlavà del meu estimat amic Miquel. Recordo com vaig rebre'l de les seves mans un inoblidable dia del meu aniversari. D'això ja en fa setze anys. Llavors només parlava amb els ulls, però, la seva ploma va deixar una entranyable dedicatòria i el "record afectuós" d'una entrevista radiofònica. Després ha estat sempre al meu costat com a llibre de capçalera, i és avui que vull sadollar-me amb aquest poema que ja és meu i teu -navegant- home o dona. Llegeix-lo i estima'l!


Volen baix els ocells, aquesta tarda,

com si potser pressentissin l'esclat

d'un temporal llunyà. L'estança és gran,

silenciosa i càlida, tranquil·la.

Mig abaltit, sento que els mots em bressen

com una branca dòcil. Tornaran

els dies curts, intensos, reptadors.

Ara és el temps llangorós del desordre.

Deixo que el buit de mi l'empleni el buit

per no perdre el delit ni la tendresa.


© Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)

Suite de Parlavà (1990)

dimecres, 26 de novembre de 2008



Aquest matí fred de novembre he pujat a la part vella de la ciutat. Ha estat un passeig lent, pausat... avui, potser un xic més. He fet una parada davant la casa número 20 del carrer Major. Llegeixo la placa que hi figura a la seva façana:

«En aquesta casa del carrer Major de Tarragona, va néixer l'il·lustre escriptor, historiador, periodista i polític nacionalista, Antoni Rovira i Virgili, president que fou del Parlament de Catalunya. Tarragona 1979, Any de Rovira i Virgili.»

Sí, avui fa 126 anys, exactament el 26 de novembre de 1882 –era diumenge– aquesta casa va viure un naixement que seria feliç per Tarragona i per Catalunya. Aquell nadó seria amb el temps, home de lletres, estudiós i servidor del seu país. Un país que estimaria fins al límit de la seva vida. No és moment, ara, de transcriure tots els fets del seu viure... Només una petita mostra d'aquesta devoció de Rovira i Virgili per la seva Catalunya. Un text que resumeix i honora la seva memòria. Diu a les seves Memòries sobre l'èxode català.

JURAMENT DE L'EXILIAT

« Ara que Catalunya ha caigut , trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.»

© A. Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Memòries sobre l'èxode català- 1940)


Torno a casa. Ahir la premsa airejava opinions eclesiàstiques contra la memòria històrica.
Bé. Doncs jo opino tot el contrari. No m'agrada l'amnèsia que predica el president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbe Antonio Maria Rouco Varela.
Ens cal entendre la història, no oblidar-la!

dimarts, 25 de novembre de 2008

TOT RECORDANT CONXITA BADIA

Un altre dia que fuig i les mateixes rutines de cada dia... Obrir aquest QUADERN DEL RETORN amb el desig de fixar el temps o potser redimir-lo! Però, avui, amb petites variants. El cas és que endreço llibres, mentre fullejo pàgines ja visitades, i retrobo vells papers ratllats. És com un viatge al passat. Reviuen els records i la vida... Mentre, escolto embadalit una veu d'àngel. Són les notes, càlides, que no glaçades de "Muntanyes del Canigó"...

Ara tinc a les mans "un dietari irregular" com el qualificà el seu autor. L'obro a l'atzar. Llegeixo en veu alta.

1975

4 de maig

Ahir vàrem enterrar Conxita Badia. Era la cançó feta dona. Cantava ella i ensenyava, incansablement, a cantar. Em diuen que durant dos anys arrossegà amb coratge la seva cruel malaltia. La vigília de la seva entrada a la clínica donava encara una última lliçó. Les cames no l'obeïen: calia agafar-les-hi i estendre-les sobre un banc o tamboret. En ple coma, quan ja no coneixia ningú, un deixeble, vingut de Mèxic, Heleni Girbau, la saludava amb una de les seves cançons preferides, potser aquella Pastorella de Paisiello, o qui sap si una tonadilla de Granados, o simplement una de les cançons populars harmonitzades per l'Alió. Instantàniament, la malalta obrí els ulls, com tornada a la vida, i s'excusà de no poder respondre al cant amb un altre cant.

He deixat de llegir. Potser la d'avui no sigui una petita variant. És una coincidència? L'àngel del cant, na Conxita Badia canta, i el text d'en Tomàs Garcés parla d'ella... No puc per menys que escoltar amb continguda emoció. I ara sí; ara segueixo llegint en veu baixa.

Quantes vegades, al llarg de tants anys, no dec haver sentit la veu càlida i cristal·lina de Conxita Badia! Els records s'arraïmen a la meva memòria: a casa seva i a casa meva, a la Catalònia, a Can Bonet Garí, on va estrenar, l'any 47, les meves Vint cançons musicades per una colla d'autors. Més sovint, els concerts al Palau. I entre boires m'arriben unes cançons de Gerhard, l'any 35 o 36, en el Festival Internacional de Música Contemporània, i en una de les festes que el cloïen, a la Torre de les Escales, dels Roviralta, a l'avinguda de Pedralbes, entre els sonors alirets d'un saxofon danès, en un somrís que aviat la guerra civil estroncaria, el «Plaisir d'amour», encetat per una Conxita eufòrica i corejat per tots al seu voltant. Però el que mai no oblidaré, per temps que passi, és una «Cançó de Solveig» amb què ens delectava Conxita, una nit d'estiu sota la lluna, a la platja de Calafell, on l'ajuntament de Barcelona havia instal·lat una mena de república escolar sota el nom de Vilamar. Era l'any 22? Ventura Gassol m'havia invitat, amb Josep Maria de Sagarra , a passar-hi un parell de dies. Quina emoció, Déu meu, la música de Grieg en llavis d'aquella dona! Solveig era per a mi una imatge exòtica de l'etern femení i un eco alhora de la meva promesa llunyana. Els ulls se m'entelaven. Com ahir me'ls omplia de llàgrimes , a l'església de la Bonanova, aquell «espiritual» del «Vell pelegrí» que tots cantàvem a plena veu, amb ímpetu, com per oferir a Conxita, àngel cantaire, el camí dels àngels i de la pau.

©Tomàs Garcés, escriptor i advocat (1901- 1993)
(El temps que fuig - 1984)

Tanco el llibre. La música ha deixat de sonar, però, dins meu ha quedat l'empremta "d'un escrit amb data"; avui puc dir que el temps no ha fugit en va. I, ves per on, endreçar llibres ha estat un autèntic regal.

dilluns, 24 de novembre de 2008


EL CREADOR DE PINOTXO

Carlo Collodi (Florència, 24 de novembre de 1826 - 26 d'agost de 1890) fou un escriptor i periodista italià. Nascut com Carlo Lorenzini, és conegut sobretot per haver creat el personatge de Pinotxo.

Nascut en una família molt humil, els seus pares eren un cuiner i una mestra d'escola. De molt petit va ser enviat a viure amb una tieta que residia a la vila de Collodi, en plena Toscana. Els bons records d'infantesa que guardà d'aquest poblet el van impulsar a emprar el nom Collodi com a pseudònim. La seva primera escola va ser l'elemental del poble. Després va estudiar al seminari de Val d'Esa i més tard als Escolapis de Florència.

El 1848 es va unir al moviment d'independència i unificació italianes, a les ordres de Mazzini. Després d'estar un parell d'anys treballant com a empleat en una gran llibreria de Florència, comença a treballar com a periodista i ja fa ús del seu pseudònim, Collodi. Amb l'ajuda del seu germà Paolo, que havia aconseguit una bona posició social al ser anomenat director d'una empresa de manufactures, funda aquell mateix any 1848 un diari satíric anomenat Il Lampione. Però serà clausurat l'any següent quan la primer intent d'independència fracassa i torna el Gran Duc Leopoldo.

Després de la clausura del seu diari, Collodi treballa en un diari dedicat exclusivament al món del teatre anomenat Scaramuccia. El 1856 escriu el seu primer llibre titulat Un romanzo in vapore. Da Firenze a Livorno. Guida istorico-umoristica. Aquest llibre el seguí Gli amici di casa. El 1859 tornà a participar en la segona revolta per l'independència i unificació d'Itàlia. En aquesta ocasió, la revolta prospera i el Piamont s'annexiona a la Toscana. Això suposa nous aires de llibertat i Collodi pot tornar a obrir el seu diari satíric, Il Lampione, onze anys després de la seva clausura.

Collodi continua la seva labor literària i escriu algunes obres de teatre i novel·letes d'escàs interès literari. El 1875 comença la seva aventura com autor de llibres infantils. El seu primer treball en la literatura infantil serà la excel·lent traducció d'un recull de fàbules franceses titulat I racconti delle fate, 1875. La tasca li va ser encarregada per la editorial Piaggi. El llibre va tenir una gran acollida i Collodi comença a crear ell les seves pròpies històries infantils. Com autor infantil, les seves primeres creacions van ser els set volums de textos educatius que estan protagonitzats per l'entranyable Giannetino (Joanet). Les aventures d'en Giannetino van tenir una excel·lent i es van convertir en els llibres de text més utilitzats en les escoles primàries de tota Itàlia. Collodi escrigué els set volums entre els anys 1877 i 1890.

{font de les dades: Wikipèdia}

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!