Navegant, quan obris el meu bloc, recorda aquest poema de Iorgos Seferis, imatge i brúixola d’un retorn d’esperança...
"Una mica encara / i veurem els ametllers com floreixen / els arbres com lluen al sol / la mar com oneja / una mica encara / per arribar una mica més amunt".
Mithistòrima. XXIII.
Per damunt de les preocupacions que vomita la premsa diària, però, sense ignorar-les, obro avui aquest QUADERN DEL RETORN amb un desig per la bellesa i l'ideal que ens acosta a l'harmonia i la serenitat. I ho faig rellegint un bell poema del sempre amic, malgrat el temps i la distància, Vicenç Llorca.
Aquesta setmana he volgut airejar uns quants volums de la meva biblioteca. Sempre és saludable rellegir i més si la matèria és actual i viva... Parlar de llengua, en uns dies adversos, és encara més saludable; estimula la nostra personalitat diferenciada com a poble, ens manté fidelsa la llengua catalana i contribueix a parlar-la i escriure-la amb claredat i correcció.
És per això que vull transcriure al meu bloc algunes de les insuperables col·laboracions de l’Albert Jané. Els navegants de més edat recordareu la seva continuada tasca al diari AVUI, per sort recollida per EDHASA en una sèrie de llibres que duen per títol El llenguatge. Problemes i aspectes d’avui.
No. No arrufis el nas. Lluny de l’avorriment et ben asseguro que aquests textos, són d’una gran riquesa pedagògica i dins de les normes d’en Pompeu Fabra, són oberts i realistes; recomanen sense manar i posseeixen una gran dosi d’imaginació.No debades he fet d’ells una entretinguda i personal ajuda en el meu continuat aprenentatge del català.
Ara, navegant, també desitjo que et serveixin...
El nostre abecedari
De quantes lletres consta el nostre alfabet? Se sol donar la xifra de 23, si no s’ hi compten la y, que apareix només al dígraf ny, la k i la w, solament usades –com també la y– en mots d’origen estranger. Aleshores, es clar, són 26. Per tant, qualsevol resposta precisa a la nostra pregunta exigeix aquest aclariment previ. Ara: sí que mai no figuren com a lletres del nostre alfabet els dígrafs i conjunts ny i ll, ni tampoc, és clar, ch (pràcticament inexistent en el català actual), ni l’única lletra modificada del nostre sistema ortogràfic, la ç (ce trencada), ni menys la que és exclusiva del castellà, la ñ.
Tot això té una aplicació específica en l’ordenació alfabètica de diccionaris i enciclopèdies, ja que una noció poc precisa d’aquesta qüestió origina dubtes que a cops es tradueixen en la incapacitat de trobar-hi una paraula determinada. S’ha posat especialment de manifest en l’aparició del darrer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana, que inclou les paraules començades enll. Creient,alguns dels qui l’han adquirit, que els mots començats en llhavien d’anar ordenats desprésde tots els que comencen en l, seguida de vocal, i havent comprovatque no era així en el seu exemplar, ho han atribuït a un error de compaginació i, segons ens informen, l’han tornat al proveïdor. No hi havia, és clar, tal error, sinó l’ordenació adequada segons el nostre abecedari. Al diccionari de la llengua tot els mots començats en ll figuren immediatament després del mot lixivació i immediatament abans de la partícula lo. I a les enciclopèdies, naturalment, segueixen el mateix criteri.
Afegim-hi que per a l’ordenació alfabètica la ç és considerada com una c. Si dos mots només difereixen per aquest signe, se sol consignar en primer lloc el que s’escriu amb c. Així, al diccionari, falcó hi precedeix falçó i placa hi figura immediatament abans que plaça. I a les enciclopèdies catalanes, on figuren noms propis castellans escrits amb ñ, se segueix el mateix criteri i se la considera com una n. Així hi veiem el mot Doñana entrat després de donam i abans de donant.
Ara només queda inventar i cercar el camí del diàleg i la pau. No a la violència, a cap violència!
dimecres, 17 de setembre del 2008
Aquest estiu passat, en la pau de La Palma d’Ebre, he gaudit de petites lectures; lectures senzilles com aquesta pàgina de Rovira i Virgili que he pogut contrastar en aquest paisatge i que avui et faig arribar.
Les oliveres
¿Qui diria, veient-les tan modestes, que les oliveres són un arbre d’alt prestigi? L’olivera és un dels primers arbres que la Bíblia anomena concretament; és el més antic símbol en la història de la humanitat. Arbre de la pau, s’ha esforçat per deturar damunt la terra, des de bon començament, la doble fúria de la natura i de l’home.
L’olivera és un arbre fi, nerviós, de sòbria elegància. Té un aire de discreció i de distinció. És afectuós sense ésser efusiu. És reservat sense ésser esquerp. Enemic del luxe, és, en canvi, amics dels plaers espirituals. És l’arbre més aciençat i més civilitzat.
En el cos de l’0livera hi ha els senyals evidents del dolor. Passats els anys de la joventut, les branques es retorcen, la soca es torna irregular i fosca, i apareix solcada de clivelles que més endavant són forats. Un oliver vell és una visió tràgica.
Però l’arbre dolorós, retorçat, tràgic, sap dominar dignament el seu patir i ens ofereix les virtuts de la fulla, de la flor i del fruit. Les fulles menudes, gracioses, de color verd al damunt i de color argentat al dessota, brillen tot l’any al sol i, més encara, en el moment que el cel s’aclareix després de la pluja. No hi ha arbre més joiós que l’olivera quan, mullat encara el fullatge, el sol hi fa saltar l’espurneig de les lluïssors.
L’olivera florida és el miracle d’un cel estelat en ple jorn. Les flors, estels incomptables, són una polseguera blanca damunt l’arbre. Un oliverar florit és com un sistema còsmic.
El fruit de l’olivera és ric del líquid daurat, espès i suau que amoroseix les menges dels homes. I amb les menges amoroseix també les vides. L’oli que surt de l’oliva donà a l’home el primer element de bondat per a contrarestar l’aspror dels instints naturals i els xocs de la violència. Aquest arbre pacífic té el fruit amorós.
Arbre noble, la noblesa de l’olivera és despullada d’ostentació i d’orgull. Mentre és jove, pot alternar en els jardins. Però no li sap greu de viure a les hortes, ni de fer companyia a les vinyes i als sembrats.
A les oliveres els plau d’arrenglerar-se seguint el perímetre dels trossos de terra i formant un cordó fronterer. Encara en això exerceixen una missió pacificadora; estalvien marges, parets, tous de bardissa i xarxes de filferros, que separen els trossos amb sorruda malfiança i trenquen la unitat de les plantes de conreu.
Aquest arbre dolorós és un arbre bondadós. De la seva bondat ha nascut el seu dolor. El turment que pateix és degut a l’espectacle de les follies de la natura i de les misèries humanes. Ell és el símbol de la pau, i ha hagut de veure la llarguíssima sèrie de catàstrofes, crims i guerres del món.
L’olivera, bona i pacífica, sent pel món i per l’home amor i horror.
Ahir vaig tancar el dia amb aquesta reflexió. I ara l’escric aquí per qualsevol navegant, dona u home que se’n vulgui aprofitar...
Deia el Buda:
És perquè no havíem entès, perquè no havíem copsat quatre nobles veritats, que tant jo com vosaltres, monjos, hem hagut d’anar rodolant per tant de temps d’existència en existència. I quines són, aquestes quatre veritats?
Són la Noble Veritat del Sofriment, la Noble Veritat de l’Origen del Sofriment, la Noble Veritat de l’Extinció del Sofriment, i la Noble Veritat del Camí que porta a l’Extinció del Sofriment. És perquè no les havíem enteses, aquestes quatre veritats, perquè no les havíem copsades, que tant jo com vosaltres, hem hagut d’anar rodolant per tant de temps d’existència en existència.
(La Paraula del Buda, trad. directa del páli d’Amadeu Solé-Lerís, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984, pàg. 35)
dilluns, 15 de setembre del 2008
I després de l’Onze de setembre és l’hora d’obrir el cor, la intel•ligència i les mans a un temps nou; temps d’amor, treball i lluita per una pàtria que encara no és a Europa amb llum pròpia!
Amb aquest desig deixo aquí aquest poema.
Les tombes flamejants
Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrar; damunt de cada tomba un raig d’estrella, sota de cada estrella un català. Tan a la vora de la mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor. Un dia es féu una claror d’albada i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants: -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, oh Pàtria de les tombes flamejants!
Per damunt de les preocupacions que vomita la premsa diària, però, sense ignorar-les, obro avui aquest QUADERN DEL RETORN amb un desig per la bellesa i l'ideal que ens acosta a l'harmonia i la serenitat. I ho faig rellegint un bell poema del sempre amic, malgrat el temps i la distància, Vicenç Llorca.
Entrades
