dijous, 19 de març de 2009

UNA VEU EN EL DESERT


Avui vull fer-me ressò d’ una opinió autoritzada. Vull actuar, senzillament, d’ altaveu per amplificar unes idees que comparteixo. Aquesta és la força del meu bloc; una força solidària i que desitjo arribi ben lluny.

«El cementiri militar nord-americà de Coleville, a Normandia, és estremidor. Un recinte d’homenatge als centenars de joves que van morir per alliberar Europa del feixisme. Un magnífic centre d’interpretació s’encarrega de recordar la gesta. Igualment impressionant resulta el cementiri alemany de La Cambe, i el britànic de Bayeux. Però no solament són els cementiris els qui mantenen la memòria.


Els espais bèl·lics i de repressió també estan protegits. Europa entén que el patrimoni és un vaccí, i no oblida el seu passat recent gràcies a museïtzacions com les de Mauthausen, Oranienburg, Oradour-sur-Glane, Normandia, etc.

Res d’això no podeu trobar en la Catalunya feliç on l’oblit de la història s’ha convertit en dogma. El catalanisme del XIX i del XX va entendre que el coneixement del passat era útil per guanyar el futur. Ara la història molesta, és incòmoda... i, a l’inrevés, es pretén construir la nova Catalunya, multicultural diuen, en base a la renúncia de la pròpia història... Aquí no ha passat mai res... i diu el pensament dominant que el millor que es pot fer per superar un passat conflictiu és ignorar-lo. L’estruç creu que viu segur amb el cap sota terra.

Ara fa setanta anys de la Batalla de l’Ebre. Milers de joves catalans, el gruix de l’Exèrcit de l’Ebre, van morir en defensa de la terra i es van enfrontar a la barbàrie de Franco, Hitler i Mussolini. Però aquí no hi ha cementiris militars. Franco va arrambar amb gairebé tots els ossos, els va barrejar, els va reduir a l’anonimat i els va colgar al Valle de los Caídos. Aquesta acció tenia com a objectiu impedir el dol i escapçar la memòria. Però el greu és que no s’ha fet res per compensar l’ultratge. On estan els monuments en honor dels nostres lluitadors? Les restes dels combatents encara es poden trobar disperses pel camp de batalla sense que hi hagi cap iniciativa científica de recuperació de restes cadavèriques. El COMEBE (Consorci Memorial Espais Batalla de l’Ebre) ha promogut la construcció de l’Ossari de les Camposins, un espai vergonyant, amagat i vandalitzat... sense vigilància... Ha acollit alguna resta? Creiem que no... Una iniciativa cutre a any llum del que podem trobar a Collevile.

Fora de sentit comú organitzar prospeccions arqueològiques, recollir les restes, ubicar-les a partir de GPS, estudiar-les i documentar-les, analitzar l’ADN, individualitzar-les i dipositar-les en un ossari. El respecte a les restes podria ser compatible amb possibles identificacions futures.

Tampoc no han resultat afortunades les iniciatives de conservació de la Batalla de l’Ebre. El poble vell de Corbera es degrada de manera imparable. Res a veure amb Oradour-sur-Glane. Pel que fa als camps de batalla les perspectives no són millors. Periòdicament l’administració s’entesta a promoure discutibles parcs eòlics damunt d’espais arqueològics. Ho van intentar a Pàndols i Cavalls i ara ho proven a La Fatarella. Algú s’imagina un polígon eòlic o neo-industrial damunt Omaha? Doncs això passarà a La Fatarella o a Les Camposines, tot destruint les potencialitats d’indústria cultural d’aquests espais.

D’altra banda no s’ha previst cap museu central per actuar com a pol d’atracció, cosa que sí que han fet els francesos a Caen o Peronne. Per satisfer el clientelisme s’ha procedit a repartir misèries entre els ajuntaments. Ara tenim una xarxa dèbil de petits centres d’interpretació, sense poder d’atracció i de qualitat escassa. La política de senyalització també ha estat dispar, hom pot constatar sobre el terreny la ràpida degradació dels elements de museografia col·locats.

Sorprèn també la visió dualista i expiatòria del discurs políticament correcte. Ni a Oradour-sur-Glane; ni a Mauthausen; ni a Normandia podem trobar monuments a la memòria dels “pobres” SS que també van patir el conflicte... Però aquí tot és diferent... Molts dels nostres historiadors contemporanis com el Sr. Solé Sabaté, responsable científic (?) del COMEBE, o la senyora Queralt Solé que s’encarrega, des de la Generalitat, d’impedir la investigació sobre les fosses... no estan lluny del “piomoisme”. Hi ha historiadors que diuen que tots vam tenir culpa, que hi havien franquistes que parlaven català (!) i que els republicans també mataven... en fi que la República va tenir la culpa de la guerra... Tot plegat una llastimosa mentalitat de poble vençut.

La batalla de l’Ebre, la gran epopeia militar catalana del segle XX, no es percep amb orgull. La nostra gent va lluitar amb honor i generositat. Tanmateix els dirigents polítics i culturals s’apressen a igualar les virtuts d’uns i altres, botxins i víctimes, feixistes i demòcrates, atès que tots van patir la “guerra”. Aquest panorama de misèria intel·lectual queda coronat per la pobresa de la recerca. Si l’Ebre ha tingut una museïtzació pobra, la recerca ha estat, simplement, inexistent. Les partides destinades i els historiadors subvencionats han demostrat una eficàcia nul·la. Quantes campanyes arqueològiques s’han realitzat? Quantes de recuperació de restes cadavèriques? Quantes publicacions de qualitat s’han generat? Això els furtius continuen saquejant impunement els espais arqueològics de la batalla sense que la Direcció General de Patrimoni faci res... i els historiadors domèstics continuen embutxacant recursos a canvi de res. Setanta anys després una nova derrota, aquesta vegada cívica, ens amenaça a l’ Ebre
»

© Francesc Xavier Hernández Cardona, historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!