dimecres, 17 de setembre de 2008


Aquest estiu passat, en la pau de La Palma d’Ebre, he gaudit de petites lectures; lectures senzilles com aquesta pàgina de Rovira i Virgili que he pogut contrastar en aquest paisatge i que avui et faig arribar.

Les oliveres

¿Qui diria, veient-les tan modestes, que les oliveres són un arbre d’alt prestigi? L’olivera és un dels primers arbres que la Bíblia anomena concretament; és el més antic símbol en la història de la humanitat. Arbre de la pau, s’ha esforçat per deturar damunt la terra, des de bon començament, la doble fúria de la natura i de l’home.

L’olivera és un arbre fi, nerviós, de sòbria elegància. Té un aire de discreció i de distinció. És afectuós sense ésser efusiu. És reservat sense ésser esquerp. Enemic del luxe, és, en canvi, amics dels plaers espirituals. És l’arbre més aciençat i més civilitzat.

En el cos de l’0livera hi ha els senyals evidents del dolor. Passats els anys de la joventut, les branques es retorcen, la soca es torna irregular i fosca, i apareix solcada de clivelles que més endavant són forats. Un oliver vell és una visió tràgica.

Però l’arbre dolorós, retorçat, tràgic, sap dominar dignament el seu patir i ens ofereix les virtuts de la fulla, de la flor i del fruit. Les fulles menudes, gracioses, de color verd al damunt i de color argentat al dessota, brillen tot l’any al sol i, més encara, en el moment que el cel s’aclareix després de la pluja. No hi ha arbre més joiós que l’olivera quan, mullat encara el fullatge, el sol hi fa saltar l’espurneig de les lluïssors.

L’olivera florida és el miracle d’un cel estelat en ple jorn. Les flors, estels incomptables, són una polseguera blanca damunt l’arbre. Un oliverar florit és com un sistema còsmic.

El fruit de l’olivera és ric del líquid daurat, espès i suau que amoroseix les menges dels homes. I amb les menges amoroseix també les vides. L’oli que surt de l’oliva donà a l’home el primer element de bondat per a contrarestar l’aspror dels instints naturals i els xocs de la violència. Aquest arbre pacífic té el fruit amorós.

Arbre noble, la noblesa de l’olivera és despullada d’ostentació i d’orgull. Mentre és jove, pot alternar en els jardins. Però no li sap greu de viure a les hortes, ni de fer companyia a les vinyes i als sembrats.

A les oliveres els plau d’arrenglerar-se seguint el perímetre dels trossos de terra i formant un cordó fronterer. Encara en això exerceixen una missió pacificadora; estalvien marges, parets, tous de bardissa i xarxes de filferros, que separen els trossos amb sorruda malfiança i trenquen la unitat de les plantes de conreu.

Aquest arbre dolorós és un arbre bondadós. De la seva bondat ha nascut el seu dolor. El turment que pateix és degut a l’espectacle de les follies de la natura i de les misèries humanes. Ell és el símbol de la pau, i ha hagut de veure la llarguíssima sèrie de catàstrofes, crims i guerres del món.

L’olivera, bona i pacífica, sent pel món i per l’home amor i horror.

© A.Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Teatre de la natura)

Ahir vaig tancar el dia amb aquesta reflexió. I ara l’escric aquí per qualsevol navegant, dona u home que se’n vulgui aprofitar...

Deia el Buda:

És perquè no havíem entès, perquè no havíem copsat quatre nobles veritats, que tant jo com vosaltres, monjos, hem hagut d’anar rodolant per tant de temps d’existència en existència. I quines són, aquestes quatre veritats?

Són la Noble Veritat del Sofriment, la Noble Veritat de l’Origen del Sofriment, la Noble Veritat de l’Extinció del Sofriment, i la Noble Veritat del Camí que porta a l’Extinció del Sofriment. És perquè no les havíem enteses, aquestes quatre veritats, perquè no les havíem copsades, que tant jo com vosaltres, hem hagut d’anar rodolant per tant de temps d’existència en existència.

(La Paraula del Buda, trad. directa del páli d’Amadeu Solé-Lerís, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984, pàg. 35)

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!