dimarts, 2 de desembre de 2008

CRIDA A TOTES LES PERSONES DE SENY

[Article aparegut al seu weblog (bloc).]

"No discutirem ara si un diari en català ha d'admetre publicitat en castellà o no. Com tothom, els mitjans en català privats tenen la llibertat de fer el que vulguin d'acord amb les seves conveniències. Igual que els anunciants tenen la llibertat de posar els anuncis com els vingui en gana, si els mitjans els accepten. Però sí que farem el raonament següent:

Els lectors del Diari de Balears tots són catalanoparlants, o, com a mínim, tots entenen el català escrit perfectament. Si Air Berlin posa un anunci en castellà (PDF) a la portada, no pot argumentar que és perquè "l'entengui tothom", ni perquè no saben traduir-lo a la llengua dels lectors, sinó que només pot ser per un motiu: per a fer una afirmació de la seva ideologia catalanofòbica davant els lectors catalanoparlants del diari, com una resposta arrogant a la defensa del català que el seu menyspreu de la nostra llengua va provocar, com un acte d'altivesa insultant i com una ofensa als lectors.

Doncs cada dia que aquests senyors em facin a mi -lector diari del Balears- aquest lleig, jo els correspondré posant en el meu blog la imatge d'aquí dalt a la dreta. Naturalment, els efectes no seran els mateixos, però, i si hi hagués un caramull de blogs que fessin el mateix?"

© Gabriel Bibiloni. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.

Doncs, ves per on, jo també des del meu bloc –QUADERN DEL RETORN– m'hi adhereixo a la crida del professor Gabriel Bibiloni. Crec que el tema s'ho val!. Hores d'ara, i després de tants anys, caldria ja una plena normalització i recuperació del català. Apa blocaires, fem pinya a l'entorn de la nostra llengua!.

Et vull dir, navegant –home o dona– de quina manera segueixo llegint obres d'en Paul Auster; amb avidesa, amb desfici, sense pausa... Omplint-me d'aquesta prosa viva i actual. Obrint els ulls a les realitats més immediates, als personatges més propers, als problemes quotidians... I és per això, que avui t'ofereixo aquest paràgraf de la novel·la més commovedora d'aquest narrador magistral.

EL PALAU DE LA LLUNA (fragment)

No hi ha dubte que el parc em va fer un gran bé. Em va proporcionar aïllament, però no només això; em va permetre simular que la meva situació no era tan dolenta com era en realitat. L'herba i els arbres eren democràtics, i quan feia el ronsa al sol de la tarda, o quan al vespre m'enfilava entre les roques per buscar un lloc per dormir, tenia la sensació que estava en harmonia amb l'entorn, que fins i tot un ull expert em podia prendre per una de les persones que feia un picnic o passejaven pel meu voltant. Els carrers no em permetien fer-me aquestes il·lusions. Cada vegada que sortia a caminar entre la multitud, de seguida agafava consciència de mi mateix i em sentia avergonyit. Em sentia com una taca, un dròpol, una pústula de fracàs sobre la pell de la humanitat. Cada dia estava una mica més brut que el dia anterior, una mica més esparracat i confós, cada dia era una mica més diferent de tothom. Al parc no havia de portar aquesta càrrega a la consciència. El parc em va donar un llindar, una frontera, una manera de distingir entre l'interior i l'exterior. Mentre que els carrers m'obligaven a veure'm tal com els altres en veiem, el parc em donava l'oportunitat de tornar a la meva vida interior, de continuar veient-me només en funció del que passava dins meu. Es pot sobreviure sense una teulada sobre el cap, vaig descobrir, però no es pot viure sense trobar l'equilibri entre l'interior i l'exterior. El parc em va servir per fer això. No era ben bé una casa, potser, però a falta d'un altre refugi, s'hi acostava molt.

© Paul Auster (1947)
El Palau de la lluna - 1989

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!