dimarts, 23 de desembre de 2008

NADAL 2008

Navegant –home o dona– avui, vigília de la Nit més Bona del meu calendari, et vull regalar el meu goig. El meu post serà el més gran desig de PAU, siguis on siguis, pensis com pensis. Crec que el món no hauria de tenir murs, barreres ni ratlles divisòries. Ni avui, ni demà, ni MAI!

Per això, manllevant les paraules d'un poeta de Catalunya, el meu país, malgrat la festa i la disbauxa exterior, vull que no oblidis el patiment de les dones, els infants i els homes d'aquí i d'arreu... Que no oblidis les víctimes dels maltractaments, de les guerres, de la fam, de les malalties, de la soledat...

Prec de Nadal


Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans;
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.

© Salvador Espriu

I tot i que després de llegir el poema, et sembli trist... jo crec que és allò més ajustat a la nostra realitat. Però, malgrat això, hem de tenir ESPERANÇA!

BON NADAL i UN VENTURÓS ANY 2009!

divendres, 19 de desembre de 2008

INICI DE POEMA


(A Miquel Martí i Pol)


Altra vegada, Miquel, rellegeixo els teus poemes,

i omplo el silenci de paraules –les teves paraules–

i assaboreixo els mots i aquest temps interior,

llarg i fecund, curull de joia.


Ara el text és camí que duu a la quietud i l'esperança!

© Xavier Martín i Arruabarrena
(Endreces – desembre, 2008)

dimarts, 16 de desembre de 2008

LUDWIG VAN BEETHOVEN

Tal dia com avui, 16 de desembre, però, de l'any 1770, va néixer a Bonn, ciutat alemanya pertanyent a l'estat del Rin del Nord-Westfàlia, situada a la riba esquerra del Rin, Ludwig Van Beethoven. Va ser el segon fill de Johan Van Beethoven i Magdalena Keverich.

Beethoven va ser un artista molt complet, precursor del Romanticisme, la seva extensa producció inclou tots els gèneres musicals: sonates, concerts, simfonies, òperes, quartets, lieder... És un dels més grans i admirats compositors de tots els temps i se'l considera com el principal precursor de la transició del classicisme al Romanticisme. La llista d'obres és molt extensa.

Navegant –home o dona– amb el recordatori del seu naixement et deixo enllaços a uns fragments de dues de les seves obres més conegudes:

dilluns, 15 de desembre de 2008

DIA DE ZAMENHOF

El Dia de Zamenhof (15 de desembre) és el dia del naixement de Ludwik Lejzer Zamenhof (1859-1917), l'iniciador de l'esperanto, i el dia de festa més celebrat en la cultura esperantista. La tradició l'origen en la dècada del 1920, quan, per una proposta de diversos intel·lectuals i activistes (entre altres Julio Baghy i Nikolao Nekrasov), es va elegir el 15 de desembre com a dia de festa esperantista.

En aquest dia els esperantistes d'arreu del món organitzen trobades especials per celebrar l'ocasió. L'ideal de l'esperantisme i la proximitat del Dia de Zamenhof amb el Nadal instiguen els reunits a intercanviar regals (preferiblement llibres escrits en esperanto) i felicitacions. De vegades durant aquestes reunions tenen lloc també conferències públiques sobre L. L. Zamenhof . A la constitució de l'Esperanta Civito hi ha registrat el Dia de Zamenhof com el Dia de la Cultura Esperantista.

Alguns esperantistes han proposat que el 15 de desembre s'anomeni, en lloc del Dia de Zamenhof, Dia de la Literatura en Esperanto (o Dia del Llibre en Esperanto) per tal de no centrar la celebració en el record d'una sola persona. Per això animen les organitzacions esperantistes que organitzen trobades durant aquesta jornada a incloure presentacions de llibres o recitals poètics en els programes, o a anunciar la publicació de nous llibres. Si es tracta d'individus es pot comprar un llibre o començar-ne un de nou per celebrar la literatura en esperanto en aquest dia.

{font de les dades: Wikipèdia}


diumenge, 14 de desembre de 2008

Aquesta tarda rellegint premsa he tornat a gaudir de la prosa concisa i erudita del periodista, gastrònom i escriptor Nèstor Luján. Es tracta d'un article publicat al diari AVUI i que s'hi adiu amb la festa que el santoral catòlic dedica cada 13 de desembre a Santa Llúcia. Una manera com un altra de rememorar les tradicions de Catalunya.


SANTA LLÚCIA

La fira de Santa Llúcia i de pessebres és molt antiga. La primera referència que es coneix és la de l'inefable Calaix de Sastre de Rafael Amat Cortada, baró de Maldà. La referència data de 1786 i diu així en el seu pintoresc català: "Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos ous dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat." Amén, afegeixo. Com es pot veure, parla de la fira com d'una cosa de costum, si és curiós que no existeixin altres al·lusions contemporànies.

"Santa Llúcia, a tretze dies de Nadal", ha estat una devoció que va tenir una gran transcendència. Representava aquesta festa la definitiva entrada en el període nadalenc i constituïa, alhora, una festa popular, rondallera i alegre. Santa Llúcia, la verge siracusana, com que era protectora dels cecs, era també patrona de les modistetes de l'antiga costura, per a la qual es necessitava una visió molt subtil. En conjunt, sota l'advocació de Santa Llúcia s'han acollit tradicionalment tots els oficis que requereixen un esforç visual: també el gremi de rellotgers, ofici que necessitava un indubtable esforç de precisió òptica. El curiós és que aquesta festa havia adquirit una gran animació al carrers perquè, a imitació de les modistetes franceses que esvalotaven alegrement a París el dia de Santa Caterina –les celebres catherinettes–, les modistes barcelonines es llançaven alegrement al carrer. Llavors, els estudiants, clàssics i enxisterats, començaven d'una manera extraoficial les seves vacances nadalenques. "Si las costumbres son leyes / y las leyes respetamos / en esta clase no entramos / hasta después de los Reyes", posaven a la porta de les aules. Jo encara ho he llegit. I el dia acabava en una innocent gatzara, molt del segle dinou.

© Nèstor Luján i Fernández (1922-1995). Periodista, gastrònom i escriptor català.

( ' Mites, llegendes, creences' – AVUI– Barcelona, 23 d'abril - Sant Jordi 1996)

divendres, 12 de desembre de 2008

UN CINEASTA CENTENARI EN ACTIU

Ahir, dijous 11 de desembre, el cineasta portuguès Manoel de Oliveira va complir cent anys. Un aniversari gens comú si tenim en compte que l'ha celebrat al peu del canó; rodant un nou film, 'Singularitats d'una noia rossa' . I aquesta pel·lícula –sumada a les més de 50 des dels seus inicis l'any 1931– no sembla el seu punt final...

Paga la pena entrar en la biografia d'aquest treballador incansable, cineasta de la paraula, dels sons, de la imatge i de la música. Un artesà i un artista complet que ha sustentat les seves obres en la bona literatura. És l' únic i el darrer supervivent dels cineastes que van començar a l'època del cinema mut.

Oliveira és considerat un símbol de l'avantguarda i del cinema independent europeu per la seva llibertat creativa. La seva temàtica contempla la por, el sexe i la culpa. Per ell, els idiomes no haurien de comportar cap barrera en el diàleg entre els éssers humans...

En l'actualitat la seva filmografia és objecte d'homenatges i retrospectives, el millor premi d'un cineasta acceptat per un públic fidel.

Aquí et deixo un document PDF per fer una primera aproximació a aquest cineasta singular.

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ICIC/Documents/Arxiu%20Filmo/Suplements%202008/Suplement%20Oliveira.pdf

dimecres, 10 de desembre de 2008

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides reunida a Paris, adoptà i proclamà aquesta resolució 217 A (III), de la qual es compleix avui -10 de desembre de 2008- el seu 60è aniversari.

Per la seva importància et deixo aquí el seu text complet.

http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.pdf

dimarts, 9 de desembre de 2008

El proppassat diumenge dia 7 de desembre, el lingüista, filòsof i analista polític nord-americà Noam Chomsky va complir vuitanta anys. Home honest i compromès amb les causes de la llibertat i la justícia. El seu discurs és sempre d'un gran interès; no només t'ofereix la possibilitat de donar respostes noves a preguntes velles, sinó de formular preguntes noves i creatives. La seva filosofia il·lumina tots els aspectes del caminar humà.

Com a mostra del seu lúcid pensament transcric aquí una entrevista realitzada per Gabor Steingart (Der Spiegel – 10 octubre de 2008)

"ELS ESTATS UNITS TENEN, ESSENCIALMENT, UN SISTEMA DE PARTIT ÚNIC"

Clica aquí per llegir aquest article, publicat a Der Spiegel.

divendres, 5 de desembre de 2008


Així com és el sol, nou sempre i sempre vell,

no para el meu amor de dir coses ja dites.
»


©William Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)

{font de la cita: Minimàlia}

ESPERIT ZEN, ESPERIT NOU

Obrir les finestres de bat a bat, deixar que entri l'aire fresc del matí (fins i tot a l'hivern) i respirar a fons... No, no és una metàfora . És el primer pas d'un exercici que ens pot dur al camí de l'harmonia i l'alliberament interior, al camí del zen; un camí de recerca que neix d'una pregunta radical sobre la pròpia existència. En aquesta recerca de la pròpia identitat cal posar-ho tot en dubte, fins i tot la visió que tenim de la realitat.

Per ajudar-te en la pràctica za-zen, navegant –home o dona– vull oferir-te una bibliografia bàsica.

BANCROFT, Anne., Zen, Editorial Debate, Madrid, 1988. Una introducció il·lustrada a aquest mètode budista.

BOUSO, Raquel,. El zen, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2008. Una petita monografia sobre el zen escrita per una doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Inclou un debat intern gràcies als tres contrapunts d'autors que fan una aportació des de la pròpia perspectiva. Inclou una cronologia, un glossari i una completa bibliografia.

ENOMIYA-LASSALLE, HUGO M., Zen, un camino hacia la propia identidad, Ed. Mensajero, Bilbao, 1980. La narració d'un jesuïta de les seves pròpies experiències en el camí del Zen.

SHUNRYU SUZUKI, . Esprit zen, esprit neuf, Éditions du Seuil, Paris, 1977. L'autor, de la línia del Zen Soto, va ser un descendent espiritual del gran Dogen. Dirigí el grup de meditació Zen Center. És sens dubte un del més influents mestres zen del nostre temps.

També pots consultar entre moltes pàgines: http://www.librosbudistas.com

Quan caminis, només camina,

quan t'asseguis, només seu,

i sobretot, no titubegis.

dimecres, 3 de desembre de 2008

UN MOMENT DE POESIA

Avui el meu post parlarà per boca d'un dels poetes amb veu més humana i més moderna del nostre temps; serà la veu de Walt Whitman en el poema 21 del Cant de mi mateix. La traducció del text anglès la devem a un altre poeta nostrat: Agustí Bartra i Lleonart.

Ara navegant –home o dona– gaudeix l'emoció de les seves paraules!

Sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l'Ànima,

els plaers del cel i els dolors de l'infern són amb mi,

aquells me'ls empelto i acreixo, aquests els redic en un nou llenguatge.

Sóc el poeta de la dona, el mateix que de l'home,

i afirmo que tan gran és ser una dona com ser un home,

i que no hi ha res tan gran com la mare dels homes.

Canto el cant de la dilatació o l'orgull,

ja hi ha hagut prou encongiments i deprecacions,

ensenyo que el volum només significa desenvolupament.

Heu deixat enrera els altres? Sou el President?

Això son galindaines, car tots hi arribarem, i anirem més enllà encara.

Sóc aquell qui es passeja amb la dolça nit creixent,

crido la terra i la mar mig presses per la nit.

Estreny-me més fort, nit de sines nues! Estreny-me més fort, magnètica i nodridora nit!

Oh nit dels vents del Sud! Oh nit de grans i escasses estrelles!

Oh nit tranquil·la capcinejant, folla i nua nit d'estiu!

Somriu, voluptuosa terra de fresca alenada!

Terra de somnolents i vaporosos arbres!

Terra de ponent esvanit! Terra de muntanyes coronades de boira!

Terra de doll cristal·lí del pleniluni tocat de blau!

Terra que taques de llum i d'ombra la correntia del riu!

Terra de límpids núvols grisos, que es fan més clars i brillants per a mi!

Terra d'ampla abraçada! Oh rica terra de pomerars florits!

Somriu, perquè ve el teu amant!

Per tal com, pròdiga, m'has donat el teu amor, jo et dono el meu!

Oh inefable i apassionat amor!

©Walt Whitman, (1819-1892). Poeta, assagista, periodista i humanista nord-americà.

(Cant de mi mateix (1855) Poema 21–

[Traducció d'Agustí Bartra i Lleonart]

dimarts, 2 de desembre de 2008

CRIDA A TOTES LES PERSONES DE SENY

[Article aparegut al seu weblog (bloc).]

"No discutirem ara si un diari en català ha d'admetre publicitat en castellà o no. Com tothom, els mitjans en català privats tenen la llibertat de fer el que vulguin d'acord amb les seves conveniències. Igual que els anunciants tenen la llibertat de posar els anuncis com els vingui en gana, si els mitjans els accepten. Però sí que farem el raonament següent:

Els lectors del Diari de Balears tots són catalanoparlants, o, com a mínim, tots entenen el català escrit perfectament. Si Air Berlin posa un anunci en castellà (PDF) a la portada, no pot argumentar que és perquè "l'entengui tothom", ni perquè no saben traduir-lo a la llengua dels lectors, sinó que només pot ser per un motiu: per a fer una afirmació de la seva ideologia catalanofòbica davant els lectors catalanoparlants del diari, com una resposta arrogant a la defensa del català que el seu menyspreu de la nostra llengua va provocar, com un acte d'altivesa insultant i com una ofensa als lectors.

Doncs cada dia que aquests senyors em facin a mi -lector diari del Balears- aquest lleig, jo els correspondré posant en el meu blog la imatge d'aquí dalt a la dreta. Naturalment, els efectes no seran els mateixos, però, i si hi hagués un caramull de blogs que fessin el mateix?"

© Gabriel Bibiloni. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.

Doncs, ves per on, jo també des del meu bloc –QUADERN DEL RETORN– m'hi adhereixo a la crida del professor Gabriel Bibiloni. Crec que el tema s'ho val!. Hores d'ara, i després de tants anys, caldria ja una plena normalització i recuperació del català. Apa blocaires, fem pinya a l'entorn de la nostra llengua!.

Et vull dir, navegant –home o dona– de quina manera segueixo llegint obres d'en Paul Auster; amb avidesa, amb desfici, sense pausa... Omplint-me d'aquesta prosa viva i actual. Obrint els ulls a les realitats més immediates, als personatges més propers, als problemes quotidians... I és per això, que avui t'ofereixo aquest paràgraf de la novel·la més commovedora d'aquest narrador magistral.

EL PALAU DE LA LLUNA (fragment)

No hi ha dubte que el parc em va fer un gran bé. Em va proporcionar aïllament, però no només això; em va permetre simular que la meva situació no era tan dolenta com era en realitat. L'herba i els arbres eren democràtics, i quan feia el ronsa al sol de la tarda, o quan al vespre m'enfilava entre les roques per buscar un lloc per dormir, tenia la sensació que estava en harmonia amb l'entorn, que fins i tot un ull expert em podia prendre per una de les persones que feia un picnic o passejaven pel meu voltant. Els carrers no em permetien fer-me aquestes il·lusions. Cada vegada que sortia a caminar entre la multitud, de seguida agafava consciència de mi mateix i em sentia avergonyit. Em sentia com una taca, un dròpol, una pústula de fracàs sobre la pell de la humanitat. Cada dia estava una mica més brut que el dia anterior, una mica més esparracat i confós, cada dia era una mica més diferent de tothom. Al parc no havia de portar aquesta càrrega a la consciència. El parc em va donar un llindar, una frontera, una manera de distingir entre l'interior i l'exterior. Mentre que els carrers m'obligaven a veure'm tal com els altres en veiem, el parc em donava l'oportunitat de tornar a la meva vida interior, de continuar veient-me només en funció del que passava dins meu. Es pot sobreviure sense una teulada sobre el cap, vaig descobrir, però no es pot viure sense trobar l'equilibri entre l'interior i l'exterior. El parc em va servir per fer això. No era ben bé una casa, potser, però a falta d'un altre refugi, s'hi acostava molt.

© Paul Auster (1947)
El Palau de la lluna - 1989

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!