dilluns, 30 de juny de 2008


Una altra obra d'art de Sarahi M.Caballero va inspirar-me aquest breu poema.

Vora meu

Vora meu la teva imatge absent,

rostre misteriós esborrat en el temps.

Només aquell gest estès a la copa,

des de l’ampla sina ornada de perles

al suau pendís dels teus blancs genolls.

Coberta de festa amb negre vestit,

imatge de calma, mancada de nuvi i d’amant,

potser adolorida, potser ja dorment.

Solitària, quieta,

papallona immòbil,

gelada presència.

Encara que sense boca, ni rostre,

m’inspires bellesa i alè.

Desitjo el teu vi,

el goig i la dansa,

compartit afany begut glop a glop

de trèmula mà.

Torna, torna a mi la teva dolça faç

i omple de llum el meus tristos dies

amb el nèctar de Bacus.

No em neguis l’esperança del dia festiu.

Alegra’m el cor

i t’ompliré de petons!


© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 17 - 12 - 2007

I aquí està la seva traducció al castellà.

Cerca de mí

Cerca de mi, tu imagen ausente,

tu rostro, un misterio borrado en el tiempo.

Tan solo aquel gesto tendido a la copa,

desde el amplio seno ornado de perlas

al suave declive de blancas rodillas.

Vestida de fiesta, oscuro ropaje,

estampa de espera, sin novio ni amante,

quizás dolorida, acaso dormida.

Solitaria, quieta,

mariposa inmóvil,

helada presencia.

Hasta sin boca y sin rostro,

me inspiras aliento y belleza.

Deseo tu vino,

el gozo y la danza, compartido afán

bebido a sorbitos

de trémula mano.

Vuelve, vuelve a mi tu dulce semblante

y llena de luz mis tristes días con el néctar de Baco.

No me niegues la esperanza del día festivo.

Alégrame el corazón

y te cubriré de besos

de día y de noche!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 17 - 12 - 2007


Aquesta fotografia és de Sarahi M.Caballero, una magnífica professional i millor amiga. És una de les moltes obres que inclourem en el Quadern de Mèxic, el nostre proper llibre de poemes...

Arrels

A Point Loma, sant Diego, Mèxic,

va caure un arbre centenari, vell venerable,

entre el plany mut de la senzilla gent

i la irònica indiferència d’una genteta insensible.

Va caure sota el dòlar, destral impia en un paisatge de ciment

i cau de rics esquizofrènics.

Recordo les arrels, ciclòpees mans lligades a la terra,

arrels, refugi de mil somnis joves,

arrels, memòria d’horitzons i platja,

arrels de pell lleugerament amarga,

arrels, canals de saba i aigua.

Això no obstant, ençà d’avui ens mancarà el reducte,

potser serà impossible retrobar el racó ombrívol,

no gaudirem mai més d’aquell llit vegetal

on vam sentir el silenci ,

on vam beure la pluja,

on vam rebre la llum d’estius i llunes clares.

A Point Loma, sant Diego, Mèxic,

ja no queden arrels, només queden espectres,

ulls que cerquen el verd prop de la mar,

ulls que vetllen l’absència d’aquell vell venerable…

Això no obstant, tinc avui entre les mans

rescatada per l’ull i la mirada punyent de l’amiga,

una imatge feliç, en negre i gris,

són les arrels d’un arbre centenari!

© Xavier Martín i Arruabarrena

Tarragona 22 - 11 - 2007

Amb el text original en llengua catalana hi afegeixo la seva traducció al castellà.

Raíces

En Point Loma, San Diego, México,

sucumbió un árbol centenario, anciano venerable,

entre el lamento mudo del pueblo llano

y la irónica indiferencia de una gentuza sin conciencia.

Sucumbió bajo el dólar, hacha impía en un paisaje de cemento,

guarida de esquizofrénicos con plata.

Recuerdo las raíces, ciclópeas manos ligadas a la tierra,

raíces, refugio de mil sueños jóvenes,

raíces, memoria de horizontes y playa,

raíces de piel ligeramente amarga,

raíces, canales de savia y agua.

Sin embargo, desde hoy nos faltará el refugio,

quizás será imposible reencontrar el rincón umbrío,

no gozaremos nunca de aquel lecho vegetal

donde sentimos el silencio,

donde bebimos la lluvia,

donde esperamos la luz de veranos y lunas claras.

En Point Loma, San Diego, México,

ya no quedan raíces, sólo quedan espectros,

ojos que buscan verdor cerca del mar,

ojos que velan la ausencia de aquel venerable anciano…

Sin embargo, hoy tengo entre las manos

rescatada por el ojo y la mirada penetrante y amorosa de la amiga,

una imagen feliz, en gris y negro:

¡son las raíces de un árbol centenario!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 22 – 11 – 2007

divendres, 27 de juny de 2008

També aquest àcid poema, escrit una llunyana tarda de primavera del 1987, pertany als meus records...

Entre llençols

Entre llençols sento greu,
el nyic nyic irritant d'un parell o de quatre filferros
voleiant cent colors de treball
i un llunyà i desvagat soroll de carrer.

També entre llençols,
l'obsessiu dring i dring d'un telèfon gris
i els més llargs pensaments
esperant ser arxivats,
mentre un lleu parrupeig
omple l'ull immens de la tarda.

Sempre entre llençols
un somiejar espès i febrós a cavall del dolor
i paraules, multitud de paraules,
remors que es barregen
amb consells i el teu cas...

Ah!. Sempre entre llençols,
un seguici de mans i receptes.
Faràs?... i el veí: digues?... dic!,
i l'epíleg final d'una crònica gran.
O millor: fes-ho!... o no?...

I corpuscles de son, bfff... i més son, bfff...
i un submís divagar entre llençols.


© Xavier Martín i Arruabarrena


diumenge, 8 de juny de 2008


Hsiao-En vesteix d’estels

D’això fa molts anys. El lloc, un racó perdut d’aquest esbojarrat planeta. Els homes i les dones, senzillament això, homes i dones. Amb un grapat de problemes així de grossos, com els teus, com els meus. Perquè ni el temps ni el paisatge canvien mai el cor humà.

Doncs, senyor, en l’indret de la nostra narració, malvivia un pobre vell, carregat de deutes i de somnis. Hsiao-En era el seu nom i pescador d’ofici. Sense fills ni amics passava les hores enmig de sospirs i queixes per la seva condició. I heus ací que un jorn de nit clara, assegut damunt les xarxes i amb els ulls clavats a l’infinit, filava amb dits tremolosos i cor d’infant, viatges utòpics i irreals. I de tant somniar despert que va caure dins el pou dels seus anhels...

Ara es veia ric, amb amics, vestits i abundor d’arròs i peix. Tothom en veure’l passar abaixava el cap i deia: -Aquest és Hsiao-En, senyor de la nostra vida. I els vailets cantaven: -Hsiao-En vesteix d’estels! Hsiao-En vesteix d’estels! Envoltat de mil servidors i en un jardí d’exòtiques flors es veia poderós i admirat com un ocell d’or. Es clar, però, que mai baixava tot sol a la font, i quan volia reposar de no fer res, les seves grans obligacions de senyor el tenien lligat al jardí i a les flors. Ho tenia tot, però li mancava llibertat... Poc a poc el seu rostre es va anar tornant trist i el seu posat, malenconiós. I tot plorant, murmurava: -Qui fos com el vent del sud, com la fulla del lotus, l’ona de la mar o els núvols del cel! I així, en el pou dels seus anhels, gemegava una i altra vegada. El lament va durar mil dies o potser més...

Però, tant va plorar que s’omplí el pou i així despertà del somni. Era el matí. Un matí ras i blau. Hsiao-En aixecà el cap de la pols i es va veure tal com era, pobre i vell. Ja no tenia espurnes d’or, servents, amics i flors. Molt a prop d’ell brollava una font. S’acostà. Abeurà la seva set i sospirà feliç. Havia retrobat l’enyorada llibertat. Mai més tindria enveja del vent, l’ona, la fulla o els núvols. El seu indret humil, la barca i les xarxes omplien ara el seu paisatge. Malgrat això, encara expliquen com en les nits clares d’estiu el pobre pescador somniava viatjar pel damunt dels salmons blaus. Eren, però, somnis, només somnis, com els teus i com els meus. Somnis que s’estiren com el fil de seda i no fan cabdell ni randa.

I ara, Hsiao-En quan torna de la feina pobre i suat, encara pot sentir els vailets xisclant al seu entorn: -Hsiao-En vesteix d’estels! Hsiao-En vesteix d’estels! Potser, però, el vestit és d’escates platejades...

© Xavier Martín i Arruabarrena (PLEC DE CONTES)

dilluns, 2 de juny de 2008


Al recull inèdit PLEC DE CONTES vaig afegir escrits de la meva etapa com a cantaire de l’Orfeó Català. Aquest conte que ara transcric va néixer de l’experiència d’un viatge a Cuba; de fet és fill d’una estada a Santiago de Cuba, el mes de desembre del 1988.

Conte exòtic

Aquest és el conte d'un descobriment. No sé pas si tots els descobriments s'han fet de la mateixa manera. O si arreu segueixen el mateix procés. Si de cas, tot començà una nit, per causa d'un singular viatge al vegetal món del tròpic, de la mà de l'atzar.

L'escenari era senzill i gens exòtic: el menjador d'un hotel a Santiago de Cuba. Les mans de Zoila, la mulata, eren formoses, de grans dits i ungles polides, netes fins a la sorpresa. Això sí que resultava exòtic! Damunt la taula va quedar el Sui Kuo, fet de tres fruites: taronja, pinya i fruita bomba. La paraula "bomba" va pronunciar-la amb un cert to de contralt d'opereta, sorprenentment greu, com si parlés d'un perillós artefacte a punt d'explotar dins el plat innocent. O potser a la seva boca.

-Aquesta nit –va comentar Sòcrates referint-se a la mulata, -el número tres regna arreu.

Tres havien estat –tres, nombre màgic –els viatges de Zoila a la cuina per reclamar les postres. Sofronisc assentí amb el cap, mentre tres mulates parsimonioses, amb ritme lent i cadenciós, omplien la taula, coberta amb unes no gaire blanques estovalles. Tres plats florejats davant tres copes, tres els colors dels vidres del menjador, i tres els fruits del meu conte.

Tothom bellugà el plat i els coberts canviaren de posició. Això no resultà exòtic. Fenareta somreia mentre afirmava que la taronja era una fruita mil·lenària.

La fusta del taronger és dura i groga, -afegí Sòcrates.

-Però, ves per on, canvies el teu discurs, -es queixava Sofronisc.

-A Cuba ningú diu taronger i sí, mata de taronges. Et cal parlar com es parla, i si escrius, fes-ho també com es parla.

-D'acord-, digué el grec, -ho faré com dius. I col·locat al bell mig de l'estança garlava amb eloqüència: -També el meu avi tenia un bastó d'aquesta fusta. No recordo, però, sí era perfumada. Encara que sempre és olorosa, la mata del taronger...

Zoila repartia el Sui Kuo i escoltava, impàvida, el grec crioll.

És molt dolça -exclamà Fenareta. -Potser és taronja d'aquella que anomenen "de melic".

-Si és pelada, on li has vist el clot?

Fenareta mirà Sofronisc amb malícia. -En la dolçor -contestà.

Una rialla acompanyà les paraules de la llevadora. (Era Fenareta, la mare de Sòcrates)

-Ara cal que tastis la pinya -i l'escultor Sofronisc en punxà un tros amb la forquilla. -És, potser tan dolça com la taronja o com tu, esposa...

"Del si profund de la mare terra..." recitava Sòcrates. Parlava lent, articulant, molt baix, com per atreure l'atenció de la gent.

-Durant el segle passat, hom considerà la pinya com la reina de totes les fruites. Jo ho crec així. Potser és una de les quatre fruites misterioses de l'illa de Cuba. O tres o sis, per ser fidel al sortilegi numèric d'aquesta nit. Ara he dit quatre, perquè aquest número també té el seu encant, com el tres. Quatre són els elements que formaren el món: l'aigua, la terra, el vent i el foc; quatre el nombre de l'espai terrestre, del límit natural... I quatre les fruites misterioses: maranyó, mamei, caimito i pinya-.

Mentre parlava, Sòcrates dirigia el seu mètode de raonament. Li calia definir cada objecte analizant-lo per tots els seus caires. El maranyó, de pell delicada, quasi transparent, de colors lluents, des del groc al vermell deixatat, com per deixar-nos contemplar el seu interior carnós. I com a coronament d'aquesta meravella, una llavor estranya, dura, semblant a un ganxo, impressionant com un oblidat objecte prehistòric. Si en menges, sents un gust instantani, però pateixes després una rara sensació de boca astringent.

-I què us diré del mamei? D'un exterior marró i rugós, amaga rera l'escorça la suau bellesa del fruit. És pura sorpresa perfumada de gust ensucrat i carn de color indefinit, com del vermell a un rosat embadocat. La llavor sembla un crustaci o una pedra de somni. I deixant anar la cullereta o la boca, la polpa s'obre tendra i acollidora.

Es fa un llarg silenci.

Sòcrates creu ara que, veient les coses com en efecte són, pot comunicar als altres el seu coneixement. I Zoila escolta respectuosa, mentre pensa com explicarà tot això a les seves veïnes i com, en un bururú bararà, podrà menjar-se les fruites. Perquè no cregueu que ella no pugui entendre tan altes dissertacions poètico-filosòfiques. Encara que filla del raval de Santiago, no és pas curta de gambals.

-I quina altra meravella, aquesta fruita dita caimito. Té una certa semblança amb el mamei, per la banda exterior, tot al contrari del maranyó i la pinya. L'interior, però, és una faula, un conte de fades. Un laberint de quars de tons sèpia fins al virolat de bisbe.

Damunt la llarga taula, d'estovalles poc polides, reposen les copes, com bocabadades per aquell monòleg flairós que torna a la pinya. On comença el barroc sinó al seu cos excessiu i violent? On es concentra l'exotisme del Carib sinó en aquesta torre farcida d'ulls mitològics? Cantada per Zequeira, poeta neoclàssic cubà, la pinya una estrofa amb que s'aixeca a l'Olimp i alimenta els déus. Hestia, mare terra, li prepara un imperi vegetal i tot el verd del camp per coronar-la. Així és nexe d'unió entre homes i déus, mentre estimula a l'amor, al cant i al rapte. Els immortals rendeixen el poder i Orfeu canta mentre la fruita es fon amb el poema fent-se paraula.

-Guaita Sofronisc, com Eros és amor en "els sucs, les essències i els bàlsams de l'Aràbia...".

Fenareta la menja innocent. Innocent?, impossible! el vers la contamina. Aquesta pinya no és només fruit de la natura, fruit de la terra, és també la del poema. Ambdues s'han fos i parlen amicals. Ara són una.

Zoila somriu. La nit avança. El mos carnós en la sensual boca, destil·la olors d'un agredolç arcaic. Tots mengen en silenci. Només el metall tendre i agut del fruit toca campanes. I un plomall verd, tallat, es rendeix a l'evidència.

Tothom espera la fruita bomba. -No diràs res d'aquesta equívoca papaia? -argumenta Sofronisc. Fenareta calla. Un suau color li fa joc a les galtes. -El gust, el gust és allò més important -diu un vailet, i calla. Sòcrates somriu. -Avui hem descobert el paladar. Això és exòtic!... I abans que digui que tot és cultura i enfili un reguitzell d'arguments i comparances, Zoila ens sorprèn amb un got de saoco fresc, capaç d’il·luminar les cambres...

© Xavier Martín i Arruabarrena

(Plec de contes)

diumenge, 1 de juny de 2008


Llegir poesia significa, les més de les vegades, emmirallar-me amb el meu propi interior; un interior que vull transparent a les pàgines d’aquest Quadern del retorn, i que parla ara amb les paraules del poeta de Roda de Ter.

Colgafocs

Aquest és el meu lloc, i ara que ho sé

ja puc renunciar a moltes coses:

prebendes, espectacles i viatges,

i tot d’altres foteses més subtils

però igualment llunyanes i obsessives.

M’esforçaré només per conservar

ben viu el bell desig d’un cos de dona

provocatiu i càlid, que potser,

per un prodigi sorprenent, els déus

em faran assequible. Tot plegat,

poca cosa o no-res, l’ombra de l’ombra

d’un projecte que els anys tossudament

han buidat de sentit i de designis,

però suficient per emplenar

tardes de melangia amb lieds de Schubert,

ara que sé que aquest és el meu lloc

i ja res ni ningú no me’n pot moure.


© Miquel Martí i Pol

Quietud perduda

Poesia inèdita i dispersa (1984-2003)



La tetera japonesa

Si existeix un treball gairebé titànic, aquest és l’ordenació d’un somni. D’un garbuix de colors, sensacions, espais poc o gens definits, paraules retallades, rostres incomplets, cambres sense llum, mans femenines, angoixes i petons desconeguts, cal fer-ne una seqüència racional i coherent. I si us hi fixeu, aquí rau l’equivocació; en l’intent unificador d’una experiència heterogènia per si mateixa contrària a un ritme únic, lineal i entenedor. El somni amaga la seva substància de misteri sota unes parpelles tancades i un cervell en estat de vigília. Però, quan la llum avança, s’esvaeix l’encanteri i només queda el rastre a la memòria, la qual cosa fa més difícil la seva fidel reproducció. Hi ha, però, en aquesta contrarietat, un avantatge, la possibilitat de recrear aquell moment, prenent d’ell, només el lleu clima plaent o angoixós.

La cambra gaudia d’una estranya pau encara que n’era plena de gent. Tots, però, semblaven muts. Aquella curiosa circumstància em sorprengué mentre mirava les mans d’una noia de carn color de vori, delicada i d’ulls blaus. Era ella que em feia veure, al damunt d’un llarg taulell de fusta vella, la forma d’una tetera japonesa. Els meus ulls llambregaven de l’amable sinuositat del rostre a la gràcil porcellana. I el desig creixia, mentre em sentia cada cop més fascinat per aquelles dues imatges. Amb tot, però, vaig demanar, primer, aquella peça d’art. I la noia em parlà, és clar, sense paraules. Li ho vaig entendre tot: no pots demanar-la, aquesta cambra existeix per ella, si te l’enduus tot s’haurà acabat... Naturalment em costava molt de convèncer-la. Tot d’una, ja jugava a acaronar-la com només ho fan els amants. I aquell blau i blanc de la tetera creixia en el desig. Del fons de la cambra eixí un llarg seguici, presidit pel membre més vell de la família, i es col·locà darrera el taulell. Tothom em mirà. Vaig confiar-me als meus sentits. Ara la mirava dolçament, mentre percebia la tebior del seu cos. Jo sentia, i allò no era pas un somni!. Quan la noia m’abraçà, aquella forma material de la tetera desaparegué de la meva vista i amb ella, també la cambra. Llavors vaig cridar mentre recordava les paraules de la noia i em vaig entristir. Em sentia aclaparat per la meva inconsciència. Seria terrible haver-les perdut, ambdues, per sempre... Hi havia coses que semblaven més llunyanes. Coses?... per què he dit coses? No era aquell un espai buit? I ara, al despertar, recordo tot això i m’esgarrifa pensar-ho de nou. I com, mentre cridava a la noia pel seu nom, nom que ara mateix no recordo, em vaig trobar a les mans amb aquella blanca i blava bella tetera japonesa, i una suau sensació de petó a les galtes...

©Xavier Martín i Arruabarrena

(Plec de contes)

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!