També aquest àcid poema, escrit una llunyana tarda de primavera del 1987, pertany als meus records...

Entre llençols

Entre llençols sento greu,
el nyic nyic irritant d'un parell o de quatre filferros
voleiant cent colors de treball
i un llunyà i desvagat soroll de carrer.

També entre llençols,
l'obsessiu dring i dring d'un telèfon gris
i els més llargs pensaments
esperant ser arxivats,
mentre un lleu parrupeig
omple l'ull immens de la tarda.

Sempre entre llençols
un somiejar espès i febrós a cavall del dolor
i paraules, multitud de paraules,
remors que es barregen
amb consells i el teu cas...

Ah!. Sempre entre llençols,
un seguici de mans i receptes.
Faràs?... i el veí: digues?... dic!,
i l'epíleg final d'una crònica gran.
O millor: fes-ho!... o no?...

I corpuscles de son, bfff... i més son, bfff...
i un submís divagar entre llençols.

© Xavier Martín i Arruabarrena