dimecres, 1 de desembre de 2010

UN FUTUR IMPERFECTE?


Bon dia, lectora o lector d’ aquest bloc! Ja ho vaig dir una altra vegada; de tant en tant convé aturar-se, fer una pausa -curta o llarga- i deixar que la vida ens imposi el seu propi ritme...

Aquesta vegada han estat cinc mesos de treball constant en un nou projecte -triat per mi- l’ Onze de setembre del 2009, i consolidat a la Primera Assemblea Nacional de REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA. Com molta altra gent apassionada per Catalunya, han estat mesos d’ estudi, reunions i debat intern per confegir un full de ruta per la independència; després una campanya electoral viva i participada, des de la xarxa i des del carrer, utilitzant l’ únic mitjà disponible al nostre abast, el ‘boca-orella’; amb ‘pressupost zero’, gratant-nos les butxaques i ignorats per molta premsa escrita i la propaganda de ràdio/televisió; salvant els obstacles de la mentida i la tergiversació... malgrat tot això i convençuts de que el nostre país necessita respirar aires nous, treure el cap per la finestra, plantar noves fites, sortir del pou dels afers tèrbols i corruptes, i presentar-se amb la cara neta i sense por, hem fet pinya fins el darrer instant... Les consultes a la població i la multitudinària manifestació del mes de juliol semblaven pronosticar que el poble volia recuperar la seva dignitat i deixar de pidolar sota les taules... Tot semblava positiu! Vam oblidar, però, que en aquest petit país nostre hi ha gent amb la síndrome d’ Estocolm, amb esperit d’ esclau i/o amb massa afecció a la cadira. Fins i tot, gent entestada en no entendre què significa ser independent!

Del resultat de les eleccions, celebrades el 28 de novembre, no vull parlar ara. El poble ja ha parlat. Però, malgrat la desfeta, no hem de llençar la tovallola. Ens queda molta feina per fer! Amunt i força!

No oblido que Reagrupament –com va dir el dr. Joan Carretero- es va constituir no per fer un nou partit, sinó per avançar cap altres models de país. L'actual està en un cul de sac...” i el mapa electoral deixa obertes moltes incògnites. Serà el nostre un futur imperfecte?

dimarts, 13 de juliol de 2010

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM


El proppassat dissabte, 10 de juliol, els catalans ens vam aplegar en una manifestació a Barcelona, cap i casal de la nostra nació per tal de denunciar la ingerència del caducat tribunal constitucional en el text de l’ Estatut que vam aprovar en referèndum. La sentència demostra la incapacitat de la Constitució espanyola del 1978 per adaptar-se a la nova realitat del nostre país i als avenços del segle XXI. Esgotada la via estatutària, i en conseqüència les polítiques de «peix al cove», «federalisme virtual» i «independentisme de pluja fina», només queda una sortida, reivindicar el nostre dret a decidir el nostre futur col·lectiu. Un crit omplia la veu d’ un mil·lió i mig de persones : INDEPENDÈNCIA ! Un desig unànim per salvaguardar la nostra llengua, les nostres institucions, la democràcia i la nostra pertinença al conjunt de nacions que formen la Unió Europea.

Ara, al punt de tancar aquest comentari (21h. del vespre) la Mesa del Parlament ha vetat la Iniciativa Popular (IP) per fer un Referèndum Nacional sobre la Independència que havia aprovat el 8 de juny..

INSÒLIT !

VERGONYA, SENYORS, VERGONYA !

dimecres, 9 de juny de 2010

EL BICENTENARI D’UN ROMÀNTIC EUROPEU


Aquest any celebrem el bicentenari del naixement de Robert Schumann (1810-1865), músic alemany, una figura representativa del romanticisme. Endinsar-se en la seva biografia i en la seva obra ens pot ajudar a entendre les arrels culturals, literàries i filosòfiques d’aquest moviment europeu. Subratllo aquí la seva vesant literària; l’obra pianística ens endinsa en els textos de Paul Richter, Hölderling, Novalis, E.T.A. Hoffman, Shakespeare i Goethe... per citar-ne uns quants.

Una de les cartes a la seva estimada esposa Clara Wieck recull com li afecten les influències externes en la seva obra. Escriu: “Tot el que s’esdevé en el món m’afecta: la política, la literatura, la gent... Reflexiono sobretot a la meva manera, i aquests pensaments aleshores tracten de sortir, de trobar un canal en la música. Així, algunes de les meves obres son difícils de comprendre perquè estan vinculades als meus més llunyans interessos, sovint fortament, ja que tot el més destacat del meu temps s’apropia de mi, i jo he de plasmar-lo musicalment. Per això hi ha tan poques obres que hem deixin satisfet, ja que a més de totes les deficiències en la seva factura, també pateixen d’emprar sensacions musicals poc elevades, proclamacions líriques comuns...”

Un text que ens dóna la mesura d’aquest virtuós de l’art musical, home del seu temps i home de lletres. Potser la clau per destacar-ne els mèrits, lluny de consideracions massa poc matisades en la consideració dels seus coetanis i en l’oblit de la història,

Un bicentenari per acostar-nos a la seva obra lírica i pianística. Un temps per gaudir de la totalitat de la seva obra.

dimarts, 8 de juny de 2010

UNA FRASE PER REFLEXIONAR


«Dubta, i aprendràs».

© Edmond H. Fischer, bioquímic suís naturalitzat nord-americà (1920)


{font de la cita: Minimàlia}

divendres, 23 d’abril de 2010

DIADA DE SANT JORDI


Ahir, de tornada del meu passeig, rumiava quin poema us deixaria... finalment vaig triar aquest: un cant a l’ amor, resum de tot allò que significa la nostra festa de Sant Jordi; amor a la cultura, als llibres, a les flors, a la vida... diada dels enamorats.

Amb aquest poema del meu escriptor de capçalera us desitjo una feliç diada!

L' AMOR

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud : així donaràs vida.

© Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)

divendres, 9 d’abril de 2010

UN PENSAMENT INTEL·LIGENT


« La veu de l'intel·lecte és silenciosa ».


© Sigmund Freud, neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi (1854-1939)


{font de la cita: Minimàlia}

dijous, 4 de març de 2010

IL PRETTE ROSSO


Així, amb aquest sobrenom, era conegut Antonio Vivaldi un dels principals representants de la música a Venècia durant el segle XVIII. De ben segur que el color del seu cabell seria heretat del seu pare, Giovani Battista “Rossi” (pèl roig) també músic, violinista a Sant Marco.

Vivaldi va néixer a Venècia, el 4 de març de 1678, el mateix dia que un terratrèmol sacsejà la ciutat de la llacuna. De petit, era un nen malaltís que patia d’ strettezza di petto (literalment estret de pit), que ara es creu que hauria de ser asma o angina de pit. El 18 de setembre de 1693 Antonio va rebre els ordes sagrats i fou ordenat capellà el 23 de març de 1703. A causa del seu precari estat de salut va rebre una dispensa per exercir de prevere. Fou mestre de violí del Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà (1703-40), institució per a noies òrfenes. En aquella època no es considerava dolent ni excèntric que un capellà és dediqués a l’ activitat musical. Del seu treball al ospedaletto podia obtenir un sou de setanta ducats l’ any, modesta paga que incrementà l’ any següent amb quaranta ducats més, amb l’ ensenyament de les viole all’ inglese, una família d’ instruments de corda més grans, i més petits, com la viola d’ amore, amb cordes que vibraven per simpatia, situades rera el diapasó.

Va escriure quaranta-cinc òperes, dos oratoris, una quarantena d’ obres religioses, setanta-cinc sonates per a dos i tres instruments, vint-i-tres simfonies i uns quatre-cents setanta concerts, com Les Estacions, que pertanyen al recull Il cimento dell’ armonia, opus 8, i també L’ estro armonico, opus 3, i La stravaganza, opus 4. Totes les seves obres instrumentals tenen una gran força lírica.

El 1740, abandonà Venècia i anà a Viena on morí solitari. No queda cap rastre de la seva tomba. La seva música, però, segueix meravellant el món sencer.

dilluns, 22 de febrer de 2010

HOMENATGE A SALVADOR ESPRIU


Aquest matí vull fer de les línies del meu comentari un merescut homenatge a Salvador Espriu, poeta de Sinera, narrador de la fabulació i el mite, i exquisit dramaturg. La seva obra, fruit d’ una rica personalitat, encara no prou estudiada, ha estat definitiva en la formació de molts de nosaltres...

Jo mateix –des del 1968– vaig fer d’ aquell, ara mític poema, La pell de brau, el meu llibre de capçalera. I recordo haver-li ho explicat al meu amic i company de corda a l’ Orfeó Català, Santos Hernández, traductor al castellà del poema espriuenc per a l’Editorial Cuadernos para el Diálogo, de quina forma havia influït en mi. Lenta, però, fermament, l’ obra d’ Espriu em desvetllà la consciència d’ una llengua fins llavors amagada. I de l’ ús quotidià en la parla, passà a enriquir els meus textos escrits. Més tard, vaig anar descobrint el lligam entre la meva militància política i el món literari i artístic...

I és així que podia entendre aquells versos:

“Baixem per les paraules,

tot el pou de l’ esglai:

ens pujaran mots fràgils

a nova claredat.”

I des d’ aquella comprensió, vaig fer noves descobertes en una cultura que m’ havia estat negada. Un dia, fins i tot, vaig atrevir-me a escriure uns versos, hereus potser del mestratge d’ Espriu:

“Deixaré els boscos

i seuré enmig del soroll,

com la branca de roure

dins el foc vell del somnis,

només per escalfar les golfes

de la teva llarga nit.

Obre’m la porta del teu esglai

home de la gran ciutat,

car sempre és temps de lluita

i l’ arbre verd crida la tebior del sol”

© Salvador Espriu, (La pell de brau, XXI. 1958).

© Xavier Martín i Arruabarrena, ( Set salms de l’esperança, III. 1969).

dijous, 4 de febrer de 2010

DE SILENCIS, MÚSICA I PAÍS

Aquest bloc, després d’ un silenci justificat, inaugura avui calendari i un nou trajecte... I ho vol fer recordant una data i un home difícil d’ oblidar.

La data és el 4 de febrer del 1942. L’ home és l’ actor, autor i intèrpret de cançons valencià, Ovidi Montllor i Mengual, nascut a Alcoi, comarca de l’ Alcoià. Un dels exponents més actius del moviment artístic de la Nova Cançó en català, als Països Catalans; moviment fermament articulat, en plena dictadura franquista, a l’ entorn de la reivindicació idiomàtica de la llengua catalana i del retorn de la democràcia.

La seva obra destaca per una alta qualitat interpretativa, fonamentada en la seva formació teatral. Els seus textos incisius i punyents critiquen la trista i grisa realitat d’ un país immergit en la dictadura del règim de Franco.

Visita el seu arxiu personal: http://www.arxiuovidi.info/index2.htm

La documentació dipositada et permetrà aprofundir en la seva personalitat, des de les seves cartes, postals, dibuixos, articles, retalls de premsa, lletres de cançons, poemes i dramatitzacions... també podràs conèixer els seus discos, guions de cinema, televisió i teatre, i podràs veure fotografies i partitures... I sobretot sentiràs la seva veu, una veu peculiar que diu i canta la cançó amb plenitud i vehemència.

Entra, doncs, en el seu arxiu, busca tota la informació que la xarxa et brinda i omple el teu imaginari amb la llum dels seus versos per omplir els silencis buits de la teva ignorància. Homenatja així al patriota que va fer mutis un 10 de març de 1995.


Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!