divendres, 28 de novembre de 2008

CENTENARI D'UN POETA

Enguany, exactament el diumenge 8 de novembre de 1908, es complien els cent anys del naixement d'Agustí Bartra i Lleonart.

El conjunt de la seva ingent obra literària no es pot resumir en aquest post. Se l'ha definit –amb raó– com un dels gran clàssics de la nostra literatura; com un mestre de la modernitat. Una lectura al detall dels seus escrits ens col·loca en la perspectiva total de l'Home. La seva és una visió polièdrica que resum totes les facetes de la condició humana. Però, això, no significa una mirada única al Varó; també –en el seu pensament– contempla el seu corresponent femení, la Dona. I en una producció tan vasta, el cicle és una espiral al voltant de la Vida; al voltant de l'Eros còsmic i humà. És també un militant de l'esperança, un utòpic que creu en el somni i en la força de la voluntat humana per aconseguir-lo. Defensa la llibertat personal i col·lectiva i això confirma la perennitat de l'obra bartriana. És el poeta dels símbols, del misteri, de la bellesa hel·lènica i de la mitologia asteca; de l'Himne, del Haikú i de la Elegia; de la Natura, del retorn i de l'èxode; de l'Amor i la Mort...

Ja ho veus, navegant –home o dona– la seva és una veu total. Potser sigui ara el moment d'escoltar-la i fer-la teva!

No acataràs les lleis que no vinguin del bri o de la

del sol.

No diràs la paraula que no sigui tan lliure com el vent

sobre el mar

que no plora els seus déus.

No negaràs el somni que ofrena tot son cos al desig

de l'aurora,

quan l'ala del ocell acomiada les estrelles.

No acceptaràs el vent que no ha volat entorn de l'espiga

que calla i pesa,

en la nit de les messes nades per al diàleg que obriran

en la llum.

No trairàs l'infant que dorm en la teva ànima i es

desperta en el cant.

No execraràs el que hi ha en el nu total.

No lligaràs ta sang davant les caravanes carregades de

besos que travessen les portes de l'arc iris.

No inventaràs en el fum que es desfà, sinó en l'arrel

profunda.

No cercaràs la llum que no pot envoltar una estàtua

viva o les herbes plurals.

No salvaràs les ombres que assetgen amb llimacs la

gran sina que raja.

© Agustí Bartra i Lleonart (1908 - 1982) poeta, narrador, traductor, crític, dramaturg i professor universitari.
(L'home auroral – Estances III – 1977)

dijous, 27 de novembre de 2008

De tant en tant cerco a l'atzar un llibre vell -millor rellegit- acaronat en tardes de lectura lenta... Ara ho he fet, i feliç entre els seus fulls revisc antigues emocions. Avui és Suite de Parlavà del meu estimat amic Miquel. Recordo com vaig rebre'l de les seves mans un inoblidable dia del meu aniversari. D'això ja en fa setze anys. Llavors només parlava amb els ulls, però, la seva ploma va deixar una entranyable dedicatòria i el "record afectuós" d'una entrevista radiofònica. Després ha estat sempre al meu costat com a llibre de capçalera, i és avui que vull sadollar-me amb aquest poema que ja és meu i teu -navegant- home o dona. Llegeix-lo i estima'l!


Volen baix els ocells, aquesta tarda,

com si potser pressentissin l'esclat

d'un temporal llunyà. L'estança és gran,

silenciosa i càlida, tranquil·la.

Mig abaltit, sento que els mots em bressen

com una branca dòcil. Tornaran

els dies curts, intensos, reptadors.

Ara és el temps llangorós del desordre.

Deixo que el buit de mi l'empleni el buit

per no perdre el delit ni la tendresa.


© Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)

Suite de Parlavà (1990)

dimecres, 26 de novembre de 2008



Aquest matí fred de novembre he pujat a la part vella de la ciutat. Ha estat un passeig lent, pausat... avui, potser un xic més. He fet una parada davant la casa número 20 del carrer Major. Llegeixo la placa que hi figura a la seva façana:

«En aquesta casa del carrer Major de Tarragona, va néixer l'il·lustre escriptor, historiador, periodista i polític nacionalista, Antoni Rovira i Virgili, president que fou del Parlament de Catalunya. Tarragona 1979, Any de Rovira i Virgili.»

Sí, avui fa 126 anys, exactament el 26 de novembre de 1882 –era diumenge– aquesta casa va viure un naixement que seria feliç per Tarragona i per Catalunya. Aquell nadó seria amb el temps, home de lletres, estudiós i servidor del seu país. Un país que estimaria fins al límit de la seva vida. No és moment, ara, de transcriure tots els fets del seu viure... Només una petita mostra d'aquesta devoció de Rovira i Virgili per la seva Catalunya. Un text que resumeix i honora la seva memòria. Diu a les seves Memòries sobre l'èxode català.

JURAMENT DE L'EXILIAT

« Ara que Catalunya ha caigut , trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.»

© A. Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Memòries sobre l'èxode català- 1940)


Torno a casa. Ahir la premsa airejava opinions eclesiàstiques contra la memòria històrica.
Bé. Doncs jo opino tot el contrari. No m'agrada l'amnèsia que predica el president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbe Antonio Maria Rouco Varela.
Ens cal entendre la història, no oblidar-la!

dimarts, 25 de novembre de 2008

TOT RECORDANT CONXITA BADIA

Un altre dia que fuig i les mateixes rutines de cada dia... Obrir aquest QUADERN DEL RETORN amb el desig de fixar el temps o potser redimir-lo! Però, avui, amb petites variants. El cas és que endreço llibres, mentre fullejo pàgines ja visitades, i retrobo vells papers ratllats. És com un viatge al passat. Reviuen els records i la vida... Mentre, escolto embadalit una veu d'àngel. Són les notes, càlides, que no glaçades de "Muntanyes del Canigó"...

Ara tinc a les mans "un dietari irregular" com el qualificà el seu autor. L'obro a l'atzar. Llegeixo en veu alta.

1975

4 de maig

Ahir vàrem enterrar Conxita Badia. Era la cançó feta dona. Cantava ella i ensenyava, incansablement, a cantar. Em diuen que durant dos anys arrossegà amb coratge la seva cruel malaltia. La vigília de la seva entrada a la clínica donava encara una última lliçó. Les cames no l'obeïen: calia agafar-les-hi i estendre-les sobre un banc o tamboret. En ple coma, quan ja no coneixia ningú, un deixeble, vingut de Mèxic, Heleni Girbau, la saludava amb una de les seves cançons preferides, potser aquella Pastorella de Paisiello, o qui sap si una tonadilla de Granados, o simplement una de les cançons populars harmonitzades per l'Alió. Instantàniament, la malalta obrí els ulls, com tornada a la vida, i s'excusà de no poder respondre al cant amb un altre cant.

He deixat de llegir. Potser la d'avui no sigui una petita variant. És una coincidència? L'àngel del cant, na Conxita Badia canta, i el text d'en Tomàs Garcés parla d'ella... No puc per menys que escoltar amb continguda emoció. I ara sí; ara segueixo llegint en veu baixa.

Quantes vegades, al llarg de tants anys, no dec haver sentit la veu càlida i cristal·lina de Conxita Badia! Els records s'arraïmen a la meva memòria: a casa seva i a casa meva, a la Catalònia, a Can Bonet Garí, on va estrenar, l'any 47, les meves Vint cançons musicades per una colla d'autors. Més sovint, els concerts al Palau. I entre boires m'arriben unes cançons de Gerhard, l'any 35 o 36, en el Festival Internacional de Música Contemporània, i en una de les festes que el cloïen, a la Torre de les Escales, dels Roviralta, a l'avinguda de Pedralbes, entre els sonors alirets d'un saxofon danès, en un somrís que aviat la guerra civil estroncaria, el «Plaisir d'amour», encetat per una Conxita eufòrica i corejat per tots al seu voltant. Però el que mai no oblidaré, per temps que passi, és una «Cançó de Solveig» amb què ens delectava Conxita, una nit d'estiu sota la lluna, a la platja de Calafell, on l'ajuntament de Barcelona havia instal·lat una mena de república escolar sota el nom de Vilamar. Era l'any 22? Ventura Gassol m'havia invitat, amb Josep Maria de Sagarra , a passar-hi un parell de dies. Quina emoció, Déu meu, la música de Grieg en llavis d'aquella dona! Solveig era per a mi una imatge exòtica de l'etern femení i un eco alhora de la meva promesa llunyana. Els ulls se m'entelaven. Com ahir me'ls omplia de llàgrimes , a l'església de la Bonanova, aquell «espiritual» del «Vell pelegrí» que tots cantàvem a plena veu, amb ímpetu, com per oferir a Conxita, àngel cantaire, el camí dels àngels i de la pau.

©Tomàs Garcés, escriptor i advocat (1901- 1993)
(El temps que fuig - 1984)

Tanco el llibre. La música ha deixat de sonar, però, dins meu ha quedat l'empremta "d'un escrit amb data"; avui puc dir que el temps no ha fugit en va. I, ves per on, endreçar llibres ha estat un autèntic regal.

dilluns, 24 de novembre de 2008


EL CREADOR DE PINOTXO

Carlo Collodi (Florència, 24 de novembre de 1826 - 26 d'agost de 1890) fou un escriptor i periodista italià. Nascut com Carlo Lorenzini, és conegut sobretot per haver creat el personatge de Pinotxo.

Nascut en una família molt humil, els seus pares eren un cuiner i una mestra d'escola. De molt petit va ser enviat a viure amb una tieta que residia a la vila de Collodi, en plena Toscana. Els bons records d'infantesa que guardà d'aquest poblet el van impulsar a emprar el nom Collodi com a pseudònim. La seva primera escola va ser l'elemental del poble. Després va estudiar al seminari de Val d'Esa i més tard als Escolapis de Florència.

El 1848 es va unir al moviment d'independència i unificació italianes, a les ordres de Mazzini. Després d'estar un parell d'anys treballant com a empleat en una gran llibreria de Florència, comença a treballar com a periodista i ja fa ús del seu pseudònim, Collodi. Amb l'ajuda del seu germà Paolo, que havia aconseguit una bona posició social al ser anomenat director d'una empresa de manufactures, funda aquell mateix any 1848 un diari satíric anomenat Il Lampione. Però serà clausurat l'any següent quan la primer intent d'independència fracassa i torna el Gran Duc Leopoldo.

Després de la clausura del seu diari, Collodi treballa en un diari dedicat exclusivament al món del teatre anomenat Scaramuccia. El 1856 escriu el seu primer llibre titulat Un romanzo in vapore. Da Firenze a Livorno. Guida istorico-umoristica. Aquest llibre el seguí Gli amici di casa. El 1859 tornà a participar en la segona revolta per l'independència i unificació d'Itàlia. En aquesta ocasió, la revolta prospera i el Piamont s'annexiona a la Toscana. Això suposa nous aires de llibertat i Collodi pot tornar a obrir el seu diari satíric, Il Lampione, onze anys després de la seva clausura.

Collodi continua la seva labor literària i escriu algunes obres de teatre i novel·letes d'escàs interès literari. El 1875 comença la seva aventura com autor de llibres infantils. El seu primer treball en la literatura infantil serà la excel·lent traducció d'un recull de fàbules franceses titulat I racconti delle fate, 1875. La tasca li va ser encarregada per la editorial Piaggi. El llibre va tenir una gran acollida i Collodi comença a crear ell les seves pròpies històries infantils. Com autor infantil, les seves primeres creacions van ser els set volums de textos educatius que estan protagonitzats per l'entranyable Giannetino (Joanet). Les aventures d'en Giannetino van tenir una excel·lent i es van convertir en els llibres de text més utilitzats en les escoles primàries de tota Itàlia. Collodi escrigué els set volums entre els anys 1877 i 1890.

{font de les dades: Wikipèdia}

divendres, 21 de novembre de 2008

PARLO DE BOLONYA, NOMÉS DE BOLONYA?

Sí, avui parlo de Bolonya (en italià Bologna) que és la capital de la regió d'Emília-Romanya (al nord d'Itàlia). Pertany a la província del mateix nom, entre els rius Reno i Sàvena, prop dels Apenins. Es troba a 90 km de Florència, a una mica més d'una hora de tren de Parma, i a 150 Km de Venècia, al nord-est. És una de les ciutats històriques millor conservades. Però, no hi parlo perquè sigui anomenada "La Ciutat Roja" pel color de les seves teulades, o per ser un dels centres del Partit Comunista Italià i de la resistència dels partisans contra els feixistes ("Bologna la rossa"), en la Segona Guerra Mundial, o fins i tot per ser també anomenada Bolonya la Grassa" ("Bologna la grassa"), per la seva excel·lent cuina. Ni perquè tingui aeroport internacional o sigui seu arquebisbal.

Avui parlo d'ella perquè també se l'anomena "Bolonya la Docta" ("Bologna la dotta") per la seva Universitat (la més antiga de tot el món), Università degli Studide, creada el 1.088). És seu també de la Bologna center school of Advanced International Studies of the John Hopkins University) creada el 1955.

A l'edat mitjana, va ser famosa en tota Europa per les seves escoles de Humanitats i Dret, tant canònic amb les figures de Gracià i la seva Concòrdia Discordántium Cánonum i de Irnerius en el Dret Civil duent al Dret a una època d'esplendor a Europa provocant la seva independència com ciència jurídica de la retòrica.

Els poetes Dante i Petrarca van estudiar en aquesta universitat. Anomenada oficialment Alma mater studiorum, la universitat és una institució per a alumnes d'ambdós sexes, mantinguda per l'estat. Ofereix cursos d'Arts, Dret, Medicina, Farmàcia, Matemàtica, Enginyeria, Agronomia, Medicina Veterinària i Pedagogia. El semiòleg i escriptor italià Umberto Eco és el titular de la càtedra de Semiòtica d'aquesta universitat. Qui fou primer ministre d'Itàlia, Romano Prodi, és professor del departament d'Economia.

Però, parlo només de Bolonya, per la seva vetusta Universitat? No. De cap manera! Arribat a aquest punt crec que convé ampliar la minsa informació de certa premsa que es limita a destacar els avalots estudiantils i no dóna raons per treure'n l'aigua clara a favor o en contra de l'anomenat Procés de Bolonya. Per poder adquirir una necessària informació i prendre partit, et remeto al document publicat en la secció d'opinió del web de l'Espai Universitari Europeu de la Universitat de Barcelona. Escrit pels claustrals Andreu Font i Boi Segarra, representa la resposta dels estudiants catalans als permanents atacs a la universitat pública. Podreu trobar-lo en format PDF a http://www.terricabras-filosofia.cat/docs: "El procés de Bolonya i el moviment estudiantil".

Aquest document pot ser l'inici d'una recerca personal. Després en buscarem d'altres. Allò important és tenir una opinió lliure i ben formada.

{font de les dades: Wikipèdia}

dijous, 20 de novembre de 2008

"D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses que no vau arribar a fer que no pas per les que realment vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels ports segurs. Exploreu. Descobriu..."

Mark Twain [pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, humorista, novel·lista, escriptor i conferenciant nord americà] (1835 -1910)

{font de la cita: Minimàlia}

dimarts, 18 de novembre de 2008

Aniversari feliç, estimat Mickey Mouse !

Avui és un gran dia; Mickey Mouse (també anomenat el ratolí Mickey), primer personatge de l'empresa Disney, compleix 80 anys. Va veure, per primera vegada, la llum del cinema sonor, el diumenge 18 de novembre de 1928 en el film 'Steamboat Willie'. Durant la seva llarga vida, aquest simpàtic ratolí, ens ha fet somriure i somniar amb les seves aventures, acompanyat de la seva mascota Pluto, del seu amic Goofy i de la seva estimada Minie. Però no tot ha estat felicitat... ara, ves per on, un clergue saudita acusa Mickey de ser un "agent de Satanàs", li ha llençat una fàtua i el condemna a mort. Aquest xeic intolerant, l'anomena "soldat del diable" i crida a la seva destrucció...

Vaja que si no fos tot això, massa surrealista, ara mateix em posaria a riure a cor que vols. De totes maneres estimat Mickey Mouse, malgrat la bogeria d'aquest fanàtic, et desitjo un meravellós aniversari!

divendres, 14 de novembre de 2008

Aquest matí m'he trobat a les mans un conte; la història dels Músics de Bremen, una història tradicional de la Baixa Saxònia recopilada pels germans Grimm a partir d'una història del folklore popular d'aquelles contrades. En la primera versió no s'esmenta la ciutat de Bremen, no és fins després que la ciutat és coneguda gràcies a aquests quatre músics. És aquest un conte que expliquem a la canalla, però, llegit en clau d'adults, és un cant contra tot tipus d'opressió, intolerància i explotació, alhora que fustiga l'obsessió per la productivitat i el consum desmesurat.

Ara ja és teu! Gaudeix-lo!


ELS MÚSICS DE BREMEN

"Hi havia una vegada quatre animals: un gall, un gat, un gos i un ase, que havien de ser sacrificats pels amos, perquè començaven a ser vells i ja no servien per a res. Desterrats de casa seva, cadascú va emprendre el seu camí per separat cap a la ciutat de Bremen. Es van trobar a mig camí i es fan fer amics, i llavors van decidir formar un grup de música tal i com proposava l'ase. Van trobar una casa de pagès amb llum a dins, en la que hi vivien uns lladregots. Enfilats l'un al damunt de l'altre, els animals van actuar davant d'aquells homes per tal de que els hi donessin alguna cosa de menjar. Sorpresos, els homes van sortit corrents de la casa perquè no sabien d'on provenia aquell so. I els animals decidiren quedar-se a la casa a passar la nit.
Al dia següent un dels lladres tornà a la casa, era fosc i va decidir d'encendre una espelma. En veure els ulls del gat pensà que eren brases i el gat se li tirà a la cara per tal d'esgarrapar-li els ulls. L'ase li donà una cosa, el gos el mossegà i el gall el va fer fora amb un dels seus crits. Un cop foragitat, el lladre explicà a la resta que havia estat atacat per monstres: que una bruixa horrible amb unes ungles llargues (el gat)li havia esgarrapat la cara, que un gegant (l'ase) l'havia pegat, i el pitjor de tot, que un dimoni terrible l'havia cridat a l'orella. Així els lladres van deixar estar la casa per sempre més, i els músics van viure-hi feliços la resta dels seus dies."

© Jacob Grimm (1785 - 1863) i Wilhelm Grimm (1786 - 1859).

divendres, 7 de novembre de 2008

No és la primera ni la darrera vegada que parlo o parlaré (en aquest meu Quadern del retorn) del poeta grec Konstandinos P. Kavafis. Ara mateix ho faig, amb el pretext de la commemoració del 75è. aniversari de la seva mort. I la millor manera de recordar el poeta i la seva obra és fent la transcripció del seu poema ÍTACA, popularitzat en la veu i la música de Lluís Llach.


ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixença.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se't manté alt, si una

emoció escollida

et toca l'esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.


Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d'estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,

corals i nacres, ambres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.


Sempre tingues al cor la idea d' Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.


Ítaca t'ha donat el vell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.


I si la trobes pobra, no és que Ítaca t´hagi enganyat.

Savi com t' has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


©
Konstandinos P. Kavafis
(Traducció de Carles Riba)

dimecres, 5 de novembre de 2008

El post d'avui, de la mà d'en Miquel Martí i Pol, és el meu particular homenatge a Barack Obama, president electe dels EUA.


Aquesta ha estat una nit de vetlla, d'expectació, atenta. I finalment el primer desig s'ha fet realitat. A l'altra banda del mar, l' home nét d'esclaus, després d'una cursa frenètica ha arribat a la meta. I ara, dempeus i lliure, vestit d'esperança, vestit amb les paraules dels seus avantpassats, d'aquells –que anònims– van patir i lluitar pels drets civils, o van morir a les presons, o sota les bales com Martin Luther King, ha fet realitat un somni de dècades. Tant de bo, aquest altre desig no mori mai; tant de bo –per una vegada– el poble i tot el món gaudeixin d'una albada esplendorosa per iniciar un camí de pau i de progrés.

DEIXEU-ME DIR

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,

que ja és temps de creure un altre cop en la puresa

i de repintar les cases amb colors alegres.


Aquells que han viscut molts anys lluny del poble

seran cridats a retornar

i una nit qualsevol

el vent s'endurà totes les paraules

que hem malmès de tant dir-les sense amor.

I l'endemà serà com si ens alcéssim

Després d'una nit de vint segles.


Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,

que ja és temps de creure en els prodigis

i que tant se val de les noies que no hem conegut;

que el poble és com abans

i que algun dia

hi haurà flors al jardí

i vent als arbres

i paraules inventades de nou

només per a nosaltres.


© Miquel Martí i Pol
El fugitiu (1952 – 1957)

dilluns, 3 de novembre de 2008

Ja hem canviat el full del calendari i és per això, només per això, que vull regalar-te aquest fragment que acabo de rellegir. Però, en el fons, potser també pretenc incitar-te a la lectura de l'obra poètica i narrativa de l'escriptora tarragonina, Olga Xirinacs. Si ho fas no te'n penediràs!

Situa't. És una conversa entre Llorenç, el jardiner i Ramona, ni criada ni senyora, mestressa per delegació i acompanyant per vocació. El lloc, La Vallada, una casa acollidora i benestant. La tardor ja ha arribat. En la narració palpem la relació entre els personatges i entrelluquem el seu propi interior...

No t'oblidis de posar les flors

–I ara què, Ramona? –havia preguntat Llorenç quan Laura estava a punt de dormir.

Eren els últims dies d'octubre i l'home arreplegava les fulles seques i les amuntegava en un carretó. Duia un vestit de vellut blau marí i portava el cigarret al costat esquerre de la boca.

–Ve la nena.

–Quina nena?

–Adriana. És filla d'una neboda de la senyora. Ja va ser uns quants dies aquí quan va morir la seva mare, no te'n recordes? Ara la nena és sola.

–I quants anys té, aquesta nena?

Llorenç es mostrava sorneguer i allò Ramona no ho podia resistir. El fet que els senyors li haguessin donat tanta confiança no l'autoritzava a prendre's familiaritats amb Ramona, que era qui portava la direcció de la casa. Ramona, en el fons temia Llorenç, i el temia perquè ell i el senyor s'havien imposat, havien tingut més força que «donya» Laura, la senyora, en dues decisions molt greus que Ramona havia observat des del silenci i des de la discreció, fent-se còmplice de la passivitat de Laura. Però, d'allò feia molts anys.

Encara que fes molts anys, el record es renovava quan la senyora veia florir les freesies a la primavera i els nards a últims de setembre, Llorenç, no t'oblidis de posar les flors...

Llorenç ja n'hauria d'haver tingut prou amb el jardí, que bona feina li donava, però la senyora el feia seure a enraonar quan ell, amb la gorra a les mans, entrava a felicitar el sant o el Nadal, o suggeria algun canvi en la disposició de les plantes. Com quan va morir el senyor i Llorenç proposà plantar un arbre a la seva memòria. Si em moriré abans no el vegi créixer!, havia protestat la senyora. Però, comprà el ginkgo i encara el va poder contemplar durant vint anys, alt i poderós. Sovint s'hi deturava sota, com si l'ombra hagués de protegir-la. Llorenç se la mirava a distància i remugava un arbre és una companyia forta, ja ho crec, i seguia regant. Ell també recordava el senyor, però els seus motius eren més obscurs.

–La senyora Adriana vint-i-sis anys.

–I és sola?

Llorenç s'estranyava i feia gestos de no creure-s'ho.

–Festejava amb un oficial de marina que un dia es va embarcar i no va tornar. És com si fos sola, no ningú més.

–Carai.

–Sí.

A Ramona li costava explicar-li tot allò. Era com deixar-lo entrar a casa. Podria embrutar-la.

Llorenç repassava un bancal de crisantems de color malva, elegants, matisats. N'era el temps.

Callaven i miraven la terra com si volguessin entra-hi.

–Què hem de fer, doncs?

–No ho sé. L'administrador ha parlat amb la senyora i la senyora m'ha dit que tot ho arreglat, que tot és per a la nena i que no ens deixarà desemparats.

–L'home havia mogut el cap, dubtant. ¿Què se'n faria, del jardí i de tot el que contenia, tant el que es veia com el que no? Als vespres, els ocells acudien en grans estols i es refugiaven als plàtans, al til·ler i als xiprers que donaven pas a la capella del fons. Tot era voltat d'una alta paret de pedra i en alguns llocs hi havien fet posar encreuats de fusta pintats de verd, on s'enramaven els gessamins, les buguenvíl·lees i la vinya verge, que ara era ben vermella. Menys al voltant de l'oratori, on la senyora havia volgut glicines.

Aviat arribarien els estornells, amb la seva xiscladissa. Venien de les terres de Lleida, on s'omplien el pap d'olives, i tornaven cada vespre en sinuoses volades fosques contra el cel d'hivern.

Els últims temps, quan Llorenç veia que els jardins interiors de les cases desapareixien, un per un, per fer-hi pisos, se'n dolia profundament. En portava el compte i era com si l'arraconessin, com si el seu espai es fes cada vegada més estret i l'amenacés amb sepultar-lo en vida. Aquest era el seu jardí i ell li seria fidel, però la senyora es moria.

Després d'haver acomiadat Laura escampant les cendres a mar, Ramona havia parlat amb Llorenç.

–Es queda aquí, Llorenç, la nena es queda aquí.

–Per sempre?

–De moment, per un any. Vol que tot sigui com abans. Nosaltres ens quedem i diu que tu també pots fer-ho, si t'hi avens.

Diners. Això eren diners. En tenien, aquella família i potser la senyoreta, perquè Adriana, per Llorenç, era la senyoreta, voldria mantenir la casa, vés a saber. Aquell dia va fer portar a Adriana un ram de roses grogues amb heura matisada, esplèndid, que Ramona col·locà en un gerro de porcellana de Sèvres.

© Olga Xirinacs
(Enterraments lleugers-Premi Sant Joan de novel·la 1990)


Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!