dimecres, 25 de febrer de 2009

UN PENSAMENT INTEL·LIGENT

«El problema que hi ha al món és que els bojos i els fanàtics sempre estan molt segurs d’ells mateixos, mentre que els més assenyats sempre estan carregats de dubtes».


© Bertrand Russell, filòsof i matemàtic britànic (1872-1970)

{font de la cita: Minimàlia.net}

dimarts, 24 de febrer de 2009

LA TRUITA DE L’ ERMITÀ


Avui que ja ressonen les absoltes del Carnaval, et vull obsequiar amb un conte curiós. Curiós i d’ un humor vuitcentista... Un conte que presagia aquella trista i llarga quaresma d’ altres temps... Llegeix-lo i passa-t’ho bé!

“Dins d’ una cova , en el més aspre de la muntanya, un ermità feia vida penitent, complint els seus vots, que el tenien apartat del mundanal brogit. Herbes boscanes i aigua d’una font veïna constituïen el seu aliment. En premi d’ aquestes privacions i del fervor de ses pregàries, diu que, de tant en tant, un àngel venia a confortar-lo amb sa presència. Però, un dia, tal com es presentava en el principi del món Adam i Eva la poma que va causar sa perdició i la nostra, s’ oferí a la vista de l’ anacoreta un ou blanc i gros, que l’home no pogué entendre de quina mena d’ ocellot procedia. Mirant-se’ l i tornant-se’ l a mirar, li vingueren temptacions de menjar-se’l...

Però, i els vots d’ abstinència que havia fet? Com, pel goig d’ un moment, havia de trencar-los? Més, per altre cantó, aquell ou semblava estar allí abandonat. Mirat contraclaror, no s’ hi veia senyal que hagués estat covat, i si no arribava a fecundar-se, no fóra una llàstima viva que s’ hagués de perdre?

Poques metzines no maten, –deia , en conclusió.

I va determinar menjar-se’ l.

Pres el determini, va sobrevenir-li un dubte.

Menjar un ou al cap de tants anys d’abstinència, valia la pena de fer-ho de la millor manera possible. Beure’ l, fóra cosa molt breu; però, coure’ l sense tenir plat ni cosa que ho semblés, com era possible?

Ja anava a trencar l’ ou per tirar-se’ l coll avall, quan va ocórrer-li una idea enginyosa.

Ell guardava un xic d’ oli i, demés, un gros llibre que li servia per ajudar-lo en les seves meditacions; tenia al capdavall unes fulles blanques i, per tant, sobreres. N’ arrenca una, l’ unta ben bé; la passa pel flam d’ una fogarada que encén amb herba seca, trenca l’ ou, el remena dins de la mateixa closca i l’ aboca al paper que ja està a punt d’ encendre’ s. Ben feta o mal feta, ja una truita. Després, mirant d’ adobar-la amb tots els recursos que el lloc pot oferir-li, cerca plantes aromàtiques i, amb parsimònia, n’ aplica al guisat. Encara més: cull herbetes pròpies d’enciam i, amb l’ oli, n’ amaneix una porció damunt d’ una pedra. Fet això, comença el solitari a tastar el seu festí.

Troba que tot allò mil gustos i que més en tindria encara si hi hagués un xic de sal i pogués acompanyar-se amb un bocí de pa... Pa i sal només li mancarien; però amb la porció convenient de vi, la festa seria completa.

Caminant la fantasia pel camí de tals refinaments, les primeres mossades, va deixar-lo amb el bocí clavat a la gola a la presència de l’ Àngel. Venia, l’ esperit celestial, amb el semblant trist.

–Misericòrdia! Perdó! –demana l’ anacoreta caient agenollat. –Em proposo mai més tornar-hi... Misericòrdia! M’ ha temptat el diable.

–Eh! No clavem mentides; no llevem falsos testimonis, –cridava l’ al·ludit, apareixent. –Tu diràs el que voldràs; però, el cert és que jo, mai, mai, en ma vida, hauria imaginat que en un paper es poguessin fer truites.

© Frederic Soler (Serafí Pitarra) [1839- 1895] dramaturg, poeta i empresari teatral.
© Il·lustració de Xavier Nogués (1873-1940). Pintor, gravador i dibuixant.

dimecres, 18 de febrer de 2009

LA FRASE


Quantes hores m'ha robat la poesia,
que serien avui coneixement!:
podria ser un expert
en totes les branques de la física,
és cert,
però no per això deixaria de morir
—i sabria més del món i menys de mi—.

© David Jou, físic i poeta
«Escuma i turbulència», dins L'huracà sobre els mapes (2004)

{font de la cita: Minimàlia}

divendres, 13 de febrer de 2009

VISITA L’ HEMEROTECA

La lectura és una activitat plaent i benèfica. I no només de llibres... A voltes cal visitar les nostres hemeroteques per ajudar-nos a reflexionar...

Avui, al fil de les celebracions que et recordava al darrer post d’ahir, vull recuperar la vituperada –per alguns– memòria de Charles Darwin.

Així podem llegir en un article publicat al diari AVUI, el proppassat dissabte, 7 de febrer:

És hora de reivindicar Darwin

«El Museu d'Història Natural de Londres -una veritable catedral de la ciència, també en l'estil neogòtic de la seva façana- alberga aquests dies l'exposició més gran que s'ha fet mai sobre la figura i l'obra de Charles Darwin. Estem parlant, possiblement, del britànic més determinant de la història de la humanitat. Més que grans estadistes com Winston Churchill o el rei Enric VIII; més que escriptors com Shakespeare o Virginia Woolf. És per això que em va sobtar llegir en una enquesta al diari The Independent que el 48% dels britànics no creuen en la teoria de l'evolució de les espècies. El creacionisme -és a dir, que som descendents directes d'Adam i Eva- és la versió preferida per explicar l'origen del món, fins i tot a la descreguda i pèrfida Albió. Qui s'ha dedicat a predicar el creacionisme més primitiu en una nació culta i liberal com és Anglaterra? Precisament al Regne Unit, on l'Església anglicana ha estudiat i teoritzat més sobre els dogmes cristians, i ha fet compatibles com cap altra religió la fe i la raó. M'agradaria pensar que es tracta d'una onada de conservadorisme. Que les noves generacions s'aferren als valors tradicionals davant les incerteses de la globalització. Però em temo que no és això. Estem, més aviat, davant l'entronització de la ignorància. Som víctimes d'una falta generalitzada de coneixements sobre la ciència, sobre l'enginyeria, sobre els moviments socials... Preferim creure en explicacions fàcils i maniquees sobre tot el que ens envolta i no entenem: sigui el terrorisme d'arrel islàmica, siguin els nous models d'estructura social, sigui la crisi econòmica. Potser és que la religió ofereix respostes fàcils i absolutes, que és el que necessitem en una època en què els bestsellers són els llibres d'autoajuda, no els tractats científics. Aprofitem els 150 anys de Sobre l'origen de les espècies per reconciliar-nos amb la ciència».

© Toni Cruanyes, periodista i director en funcions del diari AVUI.

dijous, 12 de febrer de 2009

UN DOBLE ANIVERSARI

Després d’una setmana sense editar cap post, avui dos!. Abans, una cita del Michelangelo, i ara un record per un home genial.

Doncs, mira per on, enguany doble festa per a la ciència; celebració del 200 anys del naixement del naturalista anglès Charles R. Darwin i 150è. aniversari de la publicació de L’ origen de les espècies, un dels llibres més controvertits de la història.

«Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a l’ Amèrica del Sud i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d’ aquell continent. Em semblà que aquests fets aclarien una mica l’ origen de les espècies, aquest misteri de misteris, com ha estat anomenat per un dels nostres més grans filòsofs».

Així, amb aquesta modèstia, comença a presentar els seus estudis aquest científic genial. Unes dades que canviarien el curs de la ciència i iniciarien la biologia moderna. I que en el seu temps van suposar un trasbals considerable perquè entrava en contradicció amb els imperatius religiosos... Sense que això vulgui dir que, avui –en ple segle XXI– no existeixin encara detractors que odiïn els seus plantejaments.

Crec que el millor homenatge a aquest home genial és rellegir L’ Origen de les espècies (en la nova edició publicada per Edicions 62) i l’ Autobiografia de Charles Darwin (aquesta, primera traducció en català feta per Mètode/Publicacions de la Universitat de València). Sense oblidar les narracions dels seus viatges a bord del Beagle...

UN PENSAMENT SAVI

« Diuen que m'estic fent vell. Potser sí que és veritat, puix que faig versos! »

© Michelangelo Buonarroti, escultor, pintor i arquitecte italià (1475-1564)

{font de la cita: Minimàlia}

dijous, 5 de febrer de 2009

POEMA PER UN TEMPS DE PATIMENT

Aquesta tarda avança, adolorida i lenta, entre plecs de paper i una lectura fascinant... Després cal escriure un post pel navegant de tots els mars. El cos, però, es resisteix a fer-ho; la no vol... és temps de patiment! Només em queda el llibre de l' amic, els mots i un pensament idèntic. Avui t' oferiré un poema seu en sintonia amb el meu interior, mortificat per un fibló constant. De ben segur, potser, serà un illot de pau aquest capvespre.

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada; que no es perdi!

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me'n ve la poca vida

que encara em resta, i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s'enderroca.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins l'altura màgica del gest,

ara que el gest se'm menja mitja vida

i en cada mot vull que s'hi senti el pes

d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l'arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viure, bo i mort, només en la mirada.

© Miquel Martí i Pol
Quadern de vacances (1976)

diumenge, 1 de febrer de 2009

FEBRER

Al febrer no hi ha massa a dir de la feina del pagesos. Potser no poden fangar ja que tot està glaçat... L' hivern avança lentament. Amb pas pesant, indolent, tot es desperta. Amb ritme monòton s' inicia la acció rutinària de la neteja dels boscos com així ho pots veure en aquesta senzilla i habitual tasca de la freda estació: la recollida de la llenya.


El pagès centra l' escena com si d' una obra mestra es tractés. Cobert amb vestimenta d' un blau cendrós i calces verd poma; recobertes les cames amb gruixudes mitges de llana blanca ; cofada la testa amb l' habitual gorra de pell amb orelleres, deixa entreveure els braços, coberts amb una brusa vermella. El gest dibuixa el cop amb un matxet corbat contra la llenya seca. L' eina avança entre tronc i branca, inflexible, ferma; la cama dreta fent força, l' esquena lleugerament inclinada. Tot en ell expressa, en perfecte equilibri, la imatge feréstega i lliure de la natura. Avança dels arbres grossos als petits; estella els buscalls, i les soques i els tions de roure a cops de destral; altres vegades empra masses i tascons...


A l' esquerra de la miniatura, la pagesa –dona forta i esforçada– lluita amb les branques escampades i rebels que semblen fugir del seu feix. Talment resulta una escena divertida.


Al fons el poble emmurallat, castell i cases, i un verd i pàl·lid vel de llum que ens deixa sentir la freda transparència de l' aire de febrer.


Remata la pintura, encerclat dins un globus rogenc, el signe astrològic de Peixos –el Piscis ancestral– que regeix Neptú del 19 de febrer al 20 de març.

© La il·lustració d'aquest post procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!