dijous, 5 de febrer de 2009

POEMA PER UN TEMPS DE PATIMENT

Aquesta tarda avança, adolorida i lenta, entre plecs de paper i una lectura fascinant... Després cal escriure un post pel navegant de tots els mars. El cos, però, es resisteix a fer-ho; la no vol... és temps de patiment! Només em queda el llibre de l' amic, els mots i un pensament idèntic. Avui t' oferiré un poema seu en sintonia amb el meu interior, mortificat per un fibló constant. De ben segur, potser, serà un illot de pau aquest capvespre.

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada; que no es perdi!

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me'n ve la poca vida

que encara em resta, i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s'enderroca.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins l'altura màgica del gest,

ara que el gest se'm menja mitja vida

i en cada mot vull que s'hi senti el pes

d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l'arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viure, bo i mort, només en la mirada.

© Miquel Martí i Pol
Quadern de vacances (1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!