dimarts, 25 de novembre de 2008

TOT RECORDANT CONXITA BADIA

Un altre dia que fuig i les mateixes rutines de cada dia... Obrir aquest QUADERN DEL RETORN amb el desig de fixar el temps o potser redimir-lo! Però, avui, amb petites variants. El cas és que endreço llibres, mentre fullejo pàgines ja visitades, i retrobo vells papers ratllats. És com un viatge al passat. Reviuen els records i la vida... Mentre, escolto embadalit una veu d'àngel. Són les notes, càlides, que no glaçades de "Muntanyes del Canigó"...

Ara tinc a les mans "un dietari irregular" com el qualificà el seu autor. L'obro a l'atzar. Llegeixo en veu alta.

1975

4 de maig

Ahir vàrem enterrar Conxita Badia. Era la cançó feta dona. Cantava ella i ensenyava, incansablement, a cantar. Em diuen que durant dos anys arrossegà amb coratge la seva cruel malaltia. La vigília de la seva entrada a la clínica donava encara una última lliçó. Les cames no l'obeïen: calia agafar-les-hi i estendre-les sobre un banc o tamboret. En ple coma, quan ja no coneixia ningú, un deixeble, vingut de Mèxic, Heleni Girbau, la saludava amb una de les seves cançons preferides, potser aquella Pastorella de Paisiello, o qui sap si una tonadilla de Granados, o simplement una de les cançons populars harmonitzades per l'Alió. Instantàniament, la malalta obrí els ulls, com tornada a la vida, i s'excusà de no poder respondre al cant amb un altre cant.

He deixat de llegir. Potser la d'avui no sigui una petita variant. És una coincidència? L'àngel del cant, na Conxita Badia canta, i el text d'en Tomàs Garcés parla d'ella... No puc per menys que escoltar amb continguda emoció. I ara sí; ara segueixo llegint en veu baixa.

Quantes vegades, al llarg de tants anys, no dec haver sentit la veu càlida i cristal·lina de Conxita Badia! Els records s'arraïmen a la meva memòria: a casa seva i a casa meva, a la Catalònia, a Can Bonet Garí, on va estrenar, l'any 47, les meves Vint cançons musicades per una colla d'autors. Més sovint, els concerts al Palau. I entre boires m'arriben unes cançons de Gerhard, l'any 35 o 36, en el Festival Internacional de Música Contemporània, i en una de les festes que el cloïen, a la Torre de les Escales, dels Roviralta, a l'avinguda de Pedralbes, entre els sonors alirets d'un saxofon danès, en un somrís que aviat la guerra civil estroncaria, el «Plaisir d'amour», encetat per una Conxita eufòrica i corejat per tots al seu voltant. Però el que mai no oblidaré, per temps que passi, és una «Cançó de Solveig» amb què ens delectava Conxita, una nit d'estiu sota la lluna, a la platja de Calafell, on l'ajuntament de Barcelona havia instal·lat una mena de república escolar sota el nom de Vilamar. Era l'any 22? Ventura Gassol m'havia invitat, amb Josep Maria de Sagarra , a passar-hi un parell de dies. Quina emoció, Déu meu, la música de Grieg en llavis d'aquella dona! Solveig era per a mi una imatge exòtica de l'etern femení i un eco alhora de la meva promesa llunyana. Els ulls se m'entelaven. Com ahir me'ls omplia de llàgrimes , a l'església de la Bonanova, aquell «espiritual» del «Vell pelegrí» que tots cantàvem a plena veu, amb ímpetu, com per oferir a Conxita, àngel cantaire, el camí dels àngels i de la pau.

©Tomàs Garcés, escriptor i advocat (1901- 1993)
(El temps que fuig - 1984)

Tanco el llibre. La música ha deixat de sonar, però, dins meu ha quedat l'empremta "d'un escrit amb data"; avui puc dir que el temps no ha fugit en va. I, ves per on, endreçar llibres ha estat un autèntic regal.

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!