AVUI ÉS SANT JORDI

Rellegint la Història de Catalunya de Ferran Soldevila i la Història Nacional de Catalunya d’ A. Rovira i Virgili podem extreure el resum que sobre «la devoció a sant Jordi» va fer el periodista J. M. Cadena.

«Els cavallers catalans que tornen de Terra Santa són, el segle XII, els més probables introductors a Catalunya i Aragó de la devoció a sant Jordi. Encara que abans entre la noblesa és més popular sant Martí –re cordem els primers versos del poema «Canigó» de Jacint Verdaguer– , a la ratlla d’ Aragó i en altres indrets comencen a aixecar-se capelles en honor del cavaller de Capadòcia que deslliurà una donzella i al seu poble del drac que els tenia dominats. La piadosa llegenda és ben acceptada i a la batalla del Puig, a València, l’any 1237, el sant cavaller ja hi participa de manera miraculosa perquè els cristians conquereixin la ciutat, segons diu la Crònica de Jaume I. També es troba en la conquesta de Mallorca i en altres batalles. Els almogàvers porten una senyera amb la imatge del sant i entren en combat al crit de «sant Jordi!, sant Jordi!».

Pere III funda l’ orde dels cavallers de sant Jordi i el 23 d’ abril de 1378 se celebra amb una festa el trasllat d’ un os del braç del sant a la capella reial.

La diada de sant Jordi ja és festa de precepte a València l’ any 1343; Mallorca la comença a celebrar el 1407 i Barcelona no fa la declaració fins el 1456, i és seguida per Lleida i altres ciutats catalanes.

Encara que es dubta de l’ existència real de sant Jordi, a la Generalitat de Catalunya li són lliurades solemnialment i èpoques diferents una costella i una ampolleta amb sang que diuen que són relíquies del sant cavaller».

I així entre història i llegenda, la festa de sant Jordi és, però, una mostra real de la vitalitat cultural del nostre país.

Espero visquis una molt bona jornada!

DEMÀ SANT JORDI

Demà sant Jordi: la festa espontània; aquella que celebrem sense vermell al calendari. Només amb el color de l’ amor a la bellesa i a la cultura. Festa d’ una Pàtria que encara no és plena. I per això, per començar a sintonitzar, t’ obsequio navegant –home o dona– aquest fragment deliciós del seu llibre El jardiner. Ara ja és teu, gaudeix-lo!

«Vaig collir la teva flor, oh, Món!

La vaig estrènyer contra el meu cor i em quedà clavada l’ espina.

Quan s’ acabava el jorn i ja s’ enfosquia,

la flor era marcida, però em quedava el dolor.

D’ altres flors d’ orgull i perfum vindran a tu, oh, Món!

Però per a mi ja ha passat el temps de collir flors,

i, a través de la fosca nit, no tinc la meva rosa;

sols em resta el dolor.

© Rabindranath Tagore, escriptor, poeta, compositor i filòsof indi (1860 – 1941); guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, l’ any 1913.

REPÚBLICA CATALANA

El 12 d’ abril de 1931, a les eleccions municipals, Esquerra Republicana de Catalunya va aconseguir a Barcelona un triomf electoral. Vint-i-cinc, dels trenta-tres que presentava van obtenir escó al consistori, mentre que Acció Catalana, aspirant a obtenir la majoria es quedava sense cap representant i resulta derrotada. Els radicals treuen tretze llocs i la Lliga en guanya dotze. Aquestes eleccions a Catalunya, Madrid i moltes poblacions espanyoles suposen el triomf de les candidatures d’ esquerres. Això suposa la caiguda de la Monarquia i l’ adveniment de la segona República Espanyola.

Després d’ aquests resultats, Francesc Macià, proclama el 14 d’ abril, la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques i l’endemà mateix constitueix el primer govern provisional. Aquest fet preocupa el govern provisional de la República Espanyola, que quatre dies després envia a parlamentar els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’ Olwer. Les tenses converses es tanquen amb un acord; el consell format a Barcelona actuarà com a govern de la Generalitat de Catalunya. Això suposa la recuperació d’ un nom històric, la resolució d’ un conflicte i l’ apertura d’ una nova forma d’ autonomia catalana.

UNA APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA

El coneixement de l’ Altre ajuda al diàleg. Aquesta afirmació, per a mi, òbvia, és moltes vegades ignorada. És per això que avui navegant –home o dona– t’ ofereixo quatre ratlles biogràfiques d’ un home que potser coneixes, però que no has considerat important per créixer com a persona.

De primer, recordar-te que Siddharta Gautama va veure la llum d’aquest món a Kapilavastu, Lumbini, actual Nepal, aproximadament vers l’any 566 aC., i que el va deixar el 486 aC. Era fill d'una rica i influent família. Als 29 anys va abandonar tot el seu benestar i començà una vida d'asceta errant. Ens trobem, llavors, en un moment de decadència de l’hinduisme vèdic. S’endinsa en l’estudi i coneixement dels Upanixads i, als 35 anys, faltat de mestres i cansat de recerques sense fruit, aconsegueix el que anhelava. Obté una experiència que el converteix en el Buddha, «l’ il·luminat», en un llarg procés que la tradició ha resumit en set setmanes. Arriba així a la percepció de la radical impermanència i inconstància última de tot. L’ ésser humà pateix perquè es pren massa seriosament ell mateix i les coses. Aquesta deducció no l’ aboca al cinisme i sí, a una compassió i saviesa cada dia en augment. I sota l’ arbre de Gaya sorgeix el buddhisme; ha descobert el misteri de l'alliberament, el nirvana.

Després de la il·luminació, Buda va iniciar la propagació del seu dharma o veritat budista; una religió fonamentalment cognitiva o gnòstica, però alhora extremadament pragmàtica. El Sermó de les Quatre Nobles Veritats constitueix el nucli del budisme.

Va morir als 80 anys havent assolit primer el cessament o neutralització del desig i l'acció, és a dir, el nirvana.

REFLEXIÓ

«Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum».

© Salvador Espriu , escriptor (1913-1985)

{font de la cita: Minimàlia}

ABRIL

La primavera ho transforma tot... també ho fa el miniaturista, autor d’ aquesta pàgina del calendari. El seu mestratge aconsegueix allò més difícil; transmetre les sensacions tèbies i humides de la nova estació. Sens dubte, una tasca més feixuga que plasmar els trets clars i definits de l’ hivern. I així ens mostra els tons verdosos del fullatge de l’ arbre, els foscos del faig i els suaus de les fulles a mig vestir. Pinzellades de flors blanques en l’ herba verda, i dues orenetes dibuixant el seu vol sobre el cel blau damunt el mirall platejat del rierol.

L’ escena, a les portes de la ciutat, té com a protagonistes una parella adulta en una barreja indestriable d’ humor primaveral i dignitat burgesa. Ambdós passegen entre els pujols verdejants i els arbres que rebroten. L’ home vesteix amb dignitat; cobreix el seu cap amb un barret de vellut, i duu una cenyida túnica blava, un abric negre i bossa daurada a la cintura. Com correspon a l’ estació recolza, divertit, una florida branca damunt l’ espatlla; s’ ha tallat un llarg bastó i mira amb benvolença la seva glòria domèstica.

La dama ha recollit amb el seu braç la falda blau, potser massa llarga per caminar damunt l’ herbei... i deixa entreveure la faldilla interior color vermell amb orla blanca. Un quisso blanc amb ornat collaret evidencia l’ alt nivell del seu rang, mentre observa atent els moviments dels seus amos.

Presideix l’ escena, dins un globus groguenc, el signe astrològic de Taure –que regeix Venus– del 20 d’ abril al 20 de maig.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.