diumenge, 8 de juny de 2008


Hsiao-En vesteix d’estels

D’això fa molts anys. El lloc, un racó perdut d’aquest esbojarrat planeta. Els homes i les dones, senzillament això, homes i dones. Amb un grapat de problemes així de grossos, com els teus, com els meus. Perquè ni el temps ni el paisatge canvien mai el cor humà.

Doncs, senyor, en l’indret de la nostra narració, malvivia un pobre vell, carregat de deutes i de somnis. Hsiao-En era el seu nom i pescador d’ofici. Sense fills ni amics passava les hores enmig de sospirs i queixes per la seva condició. I heus ací que un jorn de nit clara, assegut damunt les xarxes i amb els ulls clavats a l’infinit, filava amb dits tremolosos i cor d’infant, viatges utòpics i irreals. I de tant somniar despert que va caure dins el pou dels seus anhels...

Ara es veia ric, amb amics, vestits i abundor d’arròs i peix. Tothom en veure’l passar abaixava el cap i deia: -Aquest és Hsiao-En, senyor de la nostra vida. I els vailets cantaven: -Hsiao-En vesteix d’estels! Hsiao-En vesteix d’estels! Envoltat de mil servidors i en un jardí d’exòtiques flors es veia poderós i admirat com un ocell d’or. Es clar, però, que mai baixava tot sol a la font, i quan volia reposar de no fer res, les seves grans obligacions de senyor el tenien lligat al jardí i a les flors. Ho tenia tot, però li mancava llibertat... Poc a poc el seu rostre es va anar tornant trist i el seu posat, malenconiós. I tot plorant, murmurava: -Qui fos com el vent del sud, com la fulla del lotus, l’ona de la mar o els núvols del cel! I així, en el pou dels seus anhels, gemegava una i altra vegada. El lament va durar mil dies o potser més...

Però, tant va plorar que s’omplí el pou i així despertà del somni. Era el matí. Un matí ras i blau. Hsiao-En aixecà el cap de la pols i es va veure tal com era, pobre i vell. Ja no tenia espurnes d’or, servents, amics i flors. Molt a prop d’ell brollava una font. S’acostà. Abeurà la seva set i sospirà feliç. Havia retrobat l’enyorada llibertat. Mai més tindria enveja del vent, l’ona, la fulla o els núvols. El seu indret humil, la barca i les xarxes omplien ara el seu paisatge. Malgrat això, encara expliquen com en les nits clares d’estiu el pobre pescador somniava viatjar pel damunt dels salmons blaus. Eren, però, somnis, només somnis, com els teus i com els meus. Somnis que s’estiren com el fil de seda i no fan cabdell ni randa.

I ara, Hsiao-En quan torna de la feina pobre i suat, encara pot sentir els vailets xisclant al seu entorn: -Hsiao-En vesteix d’estels! Hsiao-En vesteix d’estels! Potser, però, el vestit és d’escates platejades...

© Xavier Martín i Arruabarrena (PLEC DE CONTES)

3 comentaris:

  1. Un conte molt poètic. He trobat el teu blog a la pàgina de In Fernem Land que freqüento avui sí i demà també.
    Em plau convidar-te, si hi vols venir, al blog Samfaina d'Arts que faig a mitges amb el meu bon amic Enric. T'ho faig saber sense cap altra afany que el de dir-te que en el nostre blog hi hem parlat ampliament d'en James Joyce, de Rebecca, llibre i pel·lícula, de Il Gatopardo, llibre i pel·lícula, i ara està a punt de sortir un treballet sobre Casablanca...
    Rep una afectuosa salutació i enhorabona pel teu bloc.

    ResponElimina
  2. Felicitats pel bloc Xavier. Passo a enllaçar-lo a casa, d'acord?

    ResponElimina
  3. Un blog preciós que penso llegir quotidianament, en un mon tan mancat de poesia la teva paraula ens fa falta

    ResponElimina

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!