dilluns, 2 de juny de 2008


Al recull inèdit PLEC DE CONTES vaig afegir escrits de la meva etapa com a cantaire de l’Orfeó Català. Aquest conte que ara transcric va néixer de l’experiència d’un viatge a Cuba; de fet és fill d’una estada a Santiago de Cuba, el mes de desembre del 1988.

Conte exòtic

Aquest és el conte d'un descobriment. No sé pas si tots els descobriments s'han fet de la mateixa manera. O si arreu segueixen el mateix procés. Si de cas, tot començà una nit, per causa d'un singular viatge al vegetal món del tròpic, de la mà de l'atzar.

L'escenari era senzill i gens exòtic: el menjador d'un hotel a Santiago de Cuba. Les mans de Zoila, la mulata, eren formoses, de grans dits i ungles polides, netes fins a la sorpresa. Això sí que resultava exòtic! Damunt la taula va quedar el Sui Kuo, fet de tres fruites: taronja, pinya i fruita bomba. La paraula "bomba" va pronunciar-la amb un cert to de contralt d'opereta, sorprenentment greu, com si parlés d'un perillós artefacte a punt d'explotar dins el plat innocent. O potser a la seva boca.

-Aquesta nit –va comentar Sòcrates referint-se a la mulata, -el número tres regna arreu.

Tres havien estat –tres, nombre màgic –els viatges de Zoila a la cuina per reclamar les postres. Sofronisc assentí amb el cap, mentre tres mulates parsimonioses, amb ritme lent i cadenciós, omplien la taula, coberta amb unes no gaire blanques estovalles. Tres plats florejats davant tres copes, tres els colors dels vidres del menjador, i tres els fruits del meu conte.

Tothom bellugà el plat i els coberts canviaren de posició. Això no resultà exòtic. Fenareta somreia mentre afirmava que la taronja era una fruita mil·lenària.

La fusta del taronger és dura i groga, -afegí Sòcrates.

-Però, ves per on, canvies el teu discurs, -es queixava Sofronisc.

-A Cuba ningú diu taronger i sí, mata de taronges. Et cal parlar com es parla, i si escrius, fes-ho també com es parla.

-D'acord-, digué el grec, -ho faré com dius. I col·locat al bell mig de l'estança garlava amb eloqüència: -També el meu avi tenia un bastó d'aquesta fusta. No recordo, però, sí era perfumada. Encara que sempre és olorosa, la mata del taronger...

Zoila repartia el Sui Kuo i escoltava, impàvida, el grec crioll.

És molt dolça -exclamà Fenareta. -Potser és taronja d'aquella que anomenen "de melic".

-Si és pelada, on li has vist el clot?

Fenareta mirà Sofronisc amb malícia. -En la dolçor -contestà.

Una rialla acompanyà les paraules de la llevadora. (Era Fenareta, la mare de Sòcrates)

-Ara cal que tastis la pinya -i l'escultor Sofronisc en punxà un tros amb la forquilla. -És, potser tan dolça com la taronja o com tu, esposa...

"Del si profund de la mare terra..." recitava Sòcrates. Parlava lent, articulant, molt baix, com per atreure l'atenció de la gent.

-Durant el segle passat, hom considerà la pinya com la reina de totes les fruites. Jo ho crec així. Potser és una de les quatre fruites misterioses de l'illa de Cuba. O tres o sis, per ser fidel al sortilegi numèric d'aquesta nit. Ara he dit quatre, perquè aquest número també té el seu encant, com el tres. Quatre són els elements que formaren el món: l'aigua, la terra, el vent i el foc; quatre el nombre de l'espai terrestre, del límit natural... I quatre les fruites misterioses: maranyó, mamei, caimito i pinya-.

Mentre parlava, Sòcrates dirigia el seu mètode de raonament. Li calia definir cada objecte analizant-lo per tots els seus caires. El maranyó, de pell delicada, quasi transparent, de colors lluents, des del groc al vermell deixatat, com per deixar-nos contemplar el seu interior carnós. I com a coronament d'aquesta meravella, una llavor estranya, dura, semblant a un ganxo, impressionant com un oblidat objecte prehistòric. Si en menges, sents un gust instantani, però pateixes després una rara sensació de boca astringent.

-I què us diré del mamei? D'un exterior marró i rugós, amaga rera l'escorça la suau bellesa del fruit. És pura sorpresa perfumada de gust ensucrat i carn de color indefinit, com del vermell a un rosat embadocat. La llavor sembla un crustaci o una pedra de somni. I deixant anar la cullereta o la boca, la polpa s'obre tendra i acollidora.

Es fa un llarg silenci.

Sòcrates creu ara que, veient les coses com en efecte són, pot comunicar als altres el seu coneixement. I Zoila escolta respectuosa, mentre pensa com explicarà tot això a les seves veïnes i com, en un bururú bararà, podrà menjar-se les fruites. Perquè no cregueu que ella no pugui entendre tan altes dissertacions poètico-filosòfiques. Encara que filla del raval de Santiago, no és pas curta de gambals.

-I quina altra meravella, aquesta fruita dita caimito. Té una certa semblança amb el mamei, per la banda exterior, tot al contrari del maranyó i la pinya. L'interior, però, és una faula, un conte de fades. Un laberint de quars de tons sèpia fins al virolat de bisbe.

Damunt la llarga taula, d'estovalles poc polides, reposen les copes, com bocabadades per aquell monòleg flairós que torna a la pinya. On comença el barroc sinó al seu cos excessiu i violent? On es concentra l'exotisme del Carib sinó en aquesta torre farcida d'ulls mitològics? Cantada per Zequeira, poeta neoclàssic cubà, la pinya una estrofa amb que s'aixeca a l'Olimp i alimenta els déus. Hestia, mare terra, li prepara un imperi vegetal i tot el verd del camp per coronar-la. Així és nexe d'unió entre homes i déus, mentre estimula a l'amor, al cant i al rapte. Els immortals rendeixen el poder i Orfeu canta mentre la fruita es fon amb el poema fent-se paraula.

-Guaita Sofronisc, com Eros és amor en "els sucs, les essències i els bàlsams de l'Aràbia...".

Fenareta la menja innocent. Innocent?, impossible! el vers la contamina. Aquesta pinya no és només fruit de la natura, fruit de la terra, és també la del poema. Ambdues s'han fos i parlen amicals. Ara són una.

Zoila somriu. La nit avança. El mos carnós en la sensual boca, destil·la olors d'un agredolç arcaic. Tots mengen en silenci. Només el metall tendre i agut del fruit toca campanes. I un plomall verd, tallat, es rendeix a l'evidència.

Tothom espera la fruita bomba. -No diràs res d'aquesta equívoca papaia? -argumenta Sofronisc. Fenareta calla. Un suau color li fa joc a les galtes. -El gust, el gust és allò més important -diu un vailet, i calla. Sòcrates somriu. -Avui hem descobert el paladar. Això és exòtic!... I abans que digui que tot és cultura i enfili un reguitzell d'arguments i comparances, Zoila ens sorprèn amb un got de saoco fresc, capaç d’il·luminar les cambres...

© Xavier Martín i Arruabarrena

(Plec de contes)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!