El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides reunida a Paris, adoptà i proclamà aquesta resolució 217 A (III), de la qual es compleix avui -10 de desembre de 2008- el seu 60è aniversari. Per la seva importància et deixo aquí el seu text complet.
http://www.unhchr.ch/udhr/
El proppassat diumenge dia 7 de desembre, el lingüista, filòsof i analista polític nord-americà Noam Chomsky va complir vuitanta anys. Home honest i compromès amb les causes de la llibertat i la justícia. El seu discurs és sempre d'un gran interès; no només t'ofereix la possibilitat de donar respostes noves a preguntes velles, sinó de formular preguntes noves i creatives. La seva filosofia il·lumina tots els aspectes del caminar humà. Com a mostra del seu lúcid pensament transcric aquí una entrevista realitzada per Gabor Steingart (Der Spiegel – 10 octubre de 2008)
"ELS ESTATS UNITS TENEN, ESSENCIALMENT, UN SISTEMA DE PARTIT ÚNIC"
Clica aquí per llegir aquest article, publicat a Der Spiegel.
ESPERIT ZEN, ESPERIT NOU Obrir les finestres de bat a bat, deixar que entri l'aire fresc del matí (fins i tot a l'hivern) i respirar a fons... No, no és una metàfora . És el primer pas d'un exercici que ens pot dur al camí de l'harmonia i l'alliberament interior, al camí del zen; un camí de recerca que neix d'una pregunta radical sobre la pròpia existència. En aquesta recerca de la pròpia identitat cal posar-ho tot en dubte, fins i tot la visió que tenim de la realitat.
Per ajudar-te en la pràctica za-zen, navegant –home o dona– vull oferir-te una bibliografia bàsica.
BANCROFT, Anne., Zen, Editorial Debate, Madrid, 1988. Una introducció il·lustrada a aquest mètode budista.
BOUSO, Raquel,. El zen, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2008. Una petita monografia sobre el zen escrita per una doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Inclou un debat intern gràcies als tres contrapunts d'autors que fan una aportació des de la pròpia perspectiva. Inclou una cronologia, un glossari i una completa bibliografia.
ENOMIYA-LASSALLE, HUGO M., Zen, un camino hacia la propia identidad, Ed. Mensajero, Bilbao, 1980. La narració d'un jesuïta de les seves pròpies experiències en el camí del Zen.
SHUNRYU SUZUKI, . Esprit zen, esprit neuf, Éditions du Seuil, Paris, 1977. L'autor, de la línia del Zen Soto, va ser un descendent espiritual del gran Dogen. Dirigí el grup de meditació Zen Center. És sens dubte un del més influents mestres zen del nostre temps.
També pots consultar entre moltes pàgines: http://www.librosbudistas.com
Quan caminis, només camina,
quan t'asseguis, només seu,
i sobretot, no titubegis.
UN MOMENT DE POESIA Avui el meu post parlarà per boca d'un dels poetes amb veu més humana i més moderna del nostre temps; serà la veu de Walt Whitman en el poema 21 del Cant de mi mateix. La traducció del text anglès la devem a un altre poeta nostrat: Agustí Bartra i Lleonart.
Ara navegant –home o dona– gaudeix l'emoció de les seves paraules!
Sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l'Ànima,
els plaers del cel i els dolors de l'infern són amb mi,
aquells me'ls empelto i acreixo, aquests els redic en un nou llenguatge.
Sóc el poeta de la dona, el mateix que de l'home,
i afirmo que tan gran és ser una dona com ser un home,
i que no hi ha res tan gran com la mare dels homes.
Canto el cant de la dilatació o l'orgull,
ja hi ha hagut prou encongiments i deprecacions,
ensenyo que el volum només significa desenvolupament.
Heu deixat enrera els altres? Sou el President?
Això son galindaines, car tots hi arribarem, i anirem més enllà encara.
Sóc aquell qui es passeja amb la dolça nit creixent,
crido la terra i la mar mig presses per la nit.
Estreny-me més fort, nit de sines nues! Estreny-me més fort, magnètica i nodridora nit!
Oh nit dels vents del Sud! Oh nit de grans i escasses estrelles!
Oh nit tranquil·la capcinejant, folla i nua nit d'estiu!
Somriu, voluptuosa terra de fresca alenada!
Terra de somnolents i vaporosos arbres!
Terra de ponent esvanit! Terra de muntanyes coronades de boira!
Terra de doll cristal·lí del pleniluni tocat de blau!
Terra que taques de llum i d'ombra la correntia del riu!
Terra de límpids núvols grisos, que es fan més clars i brillants per a mi!
Terra d'ampla abraçada! Oh rica terra de pomerars florits!
Somriu, perquè ve el teu amant!
Per tal com, pròdiga, m'has donat el teu amor, jo et dono el meu!
Oh inefable i apassionat amor!
©Walt Whitman, (1819-1892). Poeta, assagista, periodista i humanista nord-americà.
(Cant de mi mateix (1855) Poema 21–
[Traducció d'Agustí Bartra i Lleonart]
CRIDA A TOTES LES PERSONES DE SENY[Article aparegut al seu weblog (bloc).]
"No discutirem ara si un diari en català ha d'admetre publicitat en castellà o no. Com tothom, els mitjans en català privats tenen la llibertat de fer el que vulguin d'acord amb les seves conveniències. Igual que els anunciants tenen la llibertat de posar els anuncis com els vingui en gana, si els mitjans els accepten. Però sí que farem el raonament següent:
Els lectors del Diari de Balears tots són catalanoparlants, o, com a mínim, tots entenen el català escrit perfectament. Si Air Berlin posa un anunci en castellà (PDF) a la portada, no pot argumentar que és perquè "l'entengui tothom", ni perquè no saben traduir-lo a la llengua dels lectors, sinó que només pot ser per un motiu: per a fer una afirmació de la seva ideologia catalanofòbica davant els lectors catalanoparlants del diari, com una resposta arrogant a la defensa del català que el seu menyspreu de la nostra llengua va provocar, com un acte d'altivesa insultant i com una ofensa als lectors.
Doncs cada dia que aquests senyors em facin a mi -lector diari del Balears- aquest lleig, jo els correspondré posant en el meu blog la imatge d'aquí dalt a la dreta. Naturalment, els efectes no seran els mateixos, però, i si hi hagués un caramull de blogs que fessin el mateix?"
© Gabriel Bibiloni. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.
Doncs, ves per on, jo també des del meu bloc –QUADERN DEL RETORN– m'hi adhereixo a la crida del professor Gabriel Bibiloni. Crec que el tema s'ho val!. Hores d'ara, i després de tants anys, caldria ja una plena normalització i recuperació del català. Apa blocaires, fem pinya a l'entorn de la nostra llengua!.
Et vull dir, navegant –home o dona– de quina manera segueixo llegint obres d'en Paul Auster; amb avidesa, amb desfici, sense pausa... Omplint-me d'aquesta prosa viva i actual. Obrint els ulls a les realitats més immediates, als personatges més propers, als problemes quotidians... I és per això, que avui t'ofereixo aquest paràgraf de la novel·la més commovedora d'aquest narrador magistral.
CENTENARI D'UN POETA Enguany, exactament el diumenge 8 de novembre de 1908, es complien els cent anys del naixement d'Agustí Bartra i Lleonart.
El conjunt de la seva ingent obra literària no es pot resumir en aquest post. Se l'ha definit –amb raó– com un dels gran clàssics de la nostra literatura; com un mestre de la modernitat. Una lectura al detall dels seus escrits ens col·loca en la perspectiva total de l'Home. La seva és una visió polièdrica que resum totes les facetes de la condició humana. Però, això, no significa una mirada única al Varó; també –en el seu pensament– contempla el seu corresponent femení, la Dona. I en una producció tan vasta, el cicle és una espiral al voltant de la Vida; al voltant de l'Eros còsmic i humà. És també un militant de l'esperança, un utòpic que creu en el somni i en la força de la voluntat humana per aconseguir-lo. Defensa la llibertat personal i col·lectiva i això confirma la perennitat de l'obra bartriana. És el poeta dels símbols, del misteri, de la bellesa hel·lènica i de la mitologia asteca; de l'Himne, del Haikú i de la Elegia; de la Natura, del retorn i de l'èxode; de l'Amor i la Mort...
Ja ho veus, navegant –home o dona– la seva és una veu total. Potser sigui ara el moment d'escoltar-la i fer-la teva!
No acataràs les lleis que no vinguin del bri o de la mà
del sol.
No diràs la paraula que no sigui tan lliure com el vent
sobre el mar
que no plora els seus déus.
No negaràs el somni que ofrena tot son cos al desig
de l'aurora,
quan l'ala del ocell acomiada les estrelles.
No acceptaràs el vent que no ha volat entorn de l'espiga
que calla i pesa,
en la nit de les messes nades per al diàleg que obriran
en la llum.
No trairàs l'infant que dorm en la teva ànima i es
desperta en el cant.
No execraràs el sí que hi ha en el nu total.
No lligaràs ta sang davant les caravanes carregades de
besos que travessen les portes de l'arc iris.
No inventaràs en el fum que es desfà, sinó en l'arrel
profunda.
No cercaràs la llum que no pot envoltar una estàtua
viva o les herbes plurals.
No salvaràs les ombres que assetgen amb llimacs la
gran sina que raja.
© Agustí Bartra i Lleonart (1908 - 1982) poeta, narrador, traductor, crític, dramaturg i professor universitari.
(L'home auroral – Estances III – 1977)
De tant en tant cerco a l'atzar un llibre vell -millor rellegit- acaronat en tardes de lectura lenta... Ara ho he fet, i feliç entre els seus fulls revisc antigues emocions. Avui és Suite de Parlavà del meu estimat amic Miquel. Recordo com vaig rebre'l de les seves mans un inoblidable dia del meu aniversari. D'això ja en fa setze anys. Llavors només parlava amb els ulls, però, la seva ploma va deixar una entranyable dedicatòria i el "record afectuós" d'una entrevista radiofònica. Després ha estat sempre al meu costat com a llibre de capçalera, i és avui que vull sadollar-me amb aquest poema que ja és meu i teu -navegant- home o dona. Llegeix-lo i estima'l!
Volen baix els ocells, aquesta tarda,
com si potser pressentissin l'esclat
d'un temporal llunyà. L'estança és gran,
silenciosa i càlida, tranquil·la.
Mig abaltit, sento que els mots em bressen
com una branca dòcil. Tornaran
els dies curts, intensos, reptadors.
Ara és el temps llangorós del desordre.
Deixo que el buit de mi l'empleni el buit
per no perdre el delit ni la tendresa.
© Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)
Suite de Parlavà (1990)
Aquest matí fred de novembre he pujat a la part vella de la ciutat. Ha estat un passeig lent, pausat... avui, potser un xic més. He fet una parada davant la casa número 20 del carrer Major. Llegeixo la placa que hi figura a la seva façana:
«En aquesta casa del carrer Major de Tarragona, va néixer l'il·lustre escriptor, historiador, periodista i polític nacionalista, Antoni Rovira i Virgili, president que fou del Parlament de Catalunya. Tarragona 1979, Any de Rovira i Virgili.»
Sí, avui fa 126 anys, exactament el 26 de novembre de 1882 –era diumenge– aquesta casa va viure un naixement que seria feliç per Tarragona i per Catalunya. Aquell nadó seria amb el temps, home de lletres, estudiós i servidor del seu país. Un país que estimaria fins al límit de la seva vida. No és moment, ara, de transcriure tots els fets del seu viure... Només una petita mostra d'aquesta devoció de Rovira i Virgili per la seva Catalunya. Un text que resumeix i honora la seva memòria. Diu a les seves Memòries sobre l'èxode català.
JURAMENT DE L'EXILIAT
« Ara que Catalunya ha caigut , trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.
Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.»
© A. Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Memòries sobre l'èxode català- 1940)
Torno a casa. Ahir la premsa airejava opinions eclesiàstiques contra la memòria històrica.
Bé. Doncs jo opino tot el contrari. No m'agrada l'amnèsia que predica el president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbe Antonio Maria Rouco Varela.
Ens cal entendre la història, no oblidar-la!
TOT RECORDANT CONXITA BADIAUn altre dia que fuig i les mateixes rutines de cada dia... Obrir aquest QUADERN DEL RETORN amb el desig de fixar el temps o potser redimir-lo! Però, avui, amb petites variants. El cas és que endreço llibres, mentre fullejo pàgines ja visitades, i retrobo vells papers ratllats. És com un viatge al passat. Reviuen els records i la vida... Mentre, escolto embadalit una veu d'àngel. Són les notes, càlides, que no glaçades de "Muntanyes del Canigó"...
Ara tinc a les mans "un dietari irregular" com el qualificà el seu autor. L'obro a l'atzar. Llegeixo en veu alta.
1975
4 de maig
Ahir vàrem enterrar Conxita Badia. Era la cançó feta dona. Cantava ella i ensenyava, incansablement, a cantar. Em diuen que durant dos anys arrossegà amb coratge la seva cruel malaltia. La vigília de la seva entrada a la clínica donava encara una última lliçó. Les cames no l'obeïen: calia agafar-les-hi i estendre-les sobre un banc o tamboret. En ple coma, quan ja no coneixia ningú, un deixeble, vingut de Mèxic, Heleni Girbau, la saludava amb una de les seves cançons preferides, potser aquella Pastorella de Paisiello, o qui sap si una tonadilla de Granados, o simplement una de les cançons populars harmonitzades per l'Alió. Instantàniament, la malalta obrí els ulls, com tornada a la vida, i s'excusà de no poder respondre al cant amb un altre cant.
He deixat de llegir. Potser la d'avui no sigui una petita variant. És una coincidència? L'àngel del cant, na Conxita Badia canta, i el text d'en Tomàs Garcés parla d'ella... No puc per menys que escoltar amb continguda emoció. I ara sí; ara segueixo llegint en veu baixa.
Quantes vegades, al llarg de tants anys, no dec haver sentit la veu càlida i cristal·lina de Conxita Badia! Els records s'arraïmen a la meva memòria: a casa seva i a casa meva, a la Catalònia, a Can Bonet Garí, on va estrenar, l'any 47, les meves Vint cançons musicades per una colla d'autors. Més sovint, els concerts al Palau. I entre boires m'arriben unes cançons de Gerhard, l'any 35 o 36, en el Festival Internacional de Música Contemporània, i en una de les festes que el cloïen, a la Torre de les Escales, dels Roviralta, a l'avinguda de Pedralbes, entre els sonors alirets d'un saxofon danès, en un somrís que aviat la guerra civil estroncaria, el «Plaisir d'amour», encetat per una Conxita eufòrica i corejat per tots al seu voltant. Però el que mai no oblidaré, per temps que passi, és una «Cançó de Solveig» amb què ens delectava Conxita, una nit d'estiu sota la lluna, a la platja de Calafell, on l'ajuntament de Barcelona havia instal·lat una mena de república escolar sota el nom de Vilamar. Era l'any 22? Ventura Gassol m'havia invitat, amb Josep Maria de Sagarra , a passar-hi un parell de dies. Quina emoció, Déu meu, la música de Grieg en llavis d'aquella dona! Solveig era per a mi una imatge exòtica de l'etern femení i un eco alhora de la meva promesa llunyana. Els ulls se m'entelaven. Com ahir me'ls omplia de llàgrimes , a l'església de la Bonanova, aquell «espiritual» del «Vell pelegrí» que tots cantàvem a plena veu, amb ímpetu, com per oferir a Conxita, àngel cantaire, el camí dels àngels i de la pau.
©Tomàs Garcés, escriptor i advocat (1901- 1993)
(El temps que fuig - 1984)
Tanco el llibre. La música ha deixat de sonar, però, dins meu ha quedat l'empremta "d'un escrit amb data"; avui puc dir que el temps no ha fugit en va. I, ves per on, endreçar llibres ha estat un autèntic regal.
Carlo Collodi (Florència, 24 de novembre de 1826 - 26 d'agost de 1890) fou un escriptor i periodista italià. Nascut com Carlo Lorenzini, és conegut sobretot per haver creat el personatge de Pinotxo.
Nascut en una família molt humil, els seus pares eren un cuiner i una mestra d'escola. De molt petit va ser enviat a viure amb una tieta que residia a la vila de Collodi, en plena Toscana. Els bons records d'infantesa que guardà d'aquest poblet el van impulsar a emprar el nom Collodi com a pseudònim. La seva primera escola va ser l'elemental del poble. Després va estudiar al seminari de Val d'Esa i més tard als Escolapis de Florència.
El 1848 es va unir al moviment d'independència i unificació italianes, a les ordres de Mazzini. Després d'estar un parell d'anys treballant com a empleat en una gran llibreria de Florència, comença a treballar com a periodista i ja fa ús del seu pseudònim, Collodi. Amb l'ajuda del seu germà Paolo, que havia aconseguit una bona posició social al ser anomenat director d'una empresa de manufactures, funda aquell mateix any 1848 un diari satíric anomenat Il Lampione. Però serà clausurat l'any següent quan la primer intent d'independència fracassa i torna el Gran Duc Leopoldo.
Després de la clausura del seu diari, Collodi treballa en un diari dedicat exclusivament al món del teatre anomenat Scaramuccia. El 1856 escriu el seu primer llibre titulat Un romanzo in vapore. Da Firenze a Livorno. Guida istorico-umoristica. Aquest llibre el seguí Gli amici di casa. El 1859 tornà a participar en la segona revolta per l'independència i unificació d'Itàlia. En aquesta ocasió, la revolta prospera i el Piamont s'annexiona a la Toscana. Això suposa nous aires de llibertat i Collodi pot tornar a obrir el seu diari satíric, Il Lampione, onze anys després de la seva clausura.
Collodi continua la seva labor literària i escriu algunes obres de teatre i novel·letes d'escàs interès literari. El 1875 comença la seva aventura com autor de llibres infantils. El seu primer treball en la literatura infantil serà la excel·lent traducció d'un recull de fàbules franceses titulat I racconti delle fate, 1875. La tasca li va ser encarregada per la editorial Piaggi. El llibre va tenir una gran acollida i Collodi comença a crear ell les seves pròpies històries infantils. Com autor infantil, les seves primeres creacions van ser els set volums de textos educatius que estan protagonitzats per l'entranyable Giannetino (Joanet). Les aventures d'en Giannetino van tenir una excel·lent i es van convertir en els llibres de text més utilitzats en les escoles primàries de tota Itàlia. Collodi escrigué els set volums entre els anys 1877 i 1890.
{font de les dades: Wikipèdia}
PARLO DE BOLONYA, NOMÉS DE BOLONYA?
Sí, avui parlo de Bolonya (en italià Bologna) que és la capital de la regió d'Emília-Romanya (al nord d'Itàlia). Pertany a la província del mateix nom, entre els rius Reno i Sàvena, prop dels Apenins. Es troba a 90 km de Florència, a una mica més d'una hora de tren de Parma, i a 150 Km de Venècia, al nord-est. És una de les ciutats històriques millor conservades. Però, no hi parlo perquè sigui anomenada "La Ciutat Roja" pel color de les seves teulades, o per ser un dels centres del Partit Comunista Italià i de la resistència dels partisans contra els feixistes ("Bologna la rossa"), en la Segona Guerra Mundial, o fins i tot per ser també anomenada Bolonya la Grassa" ("Bologna la grassa"), per la seva excel·lent cuina. Ni perquè tingui aeroport internacional o sigui seu arquebisbal.
Avui parlo d'ella perquè també se l'anomena "Bolonya la Docta" ("Bologna la dotta") per la seva Universitat (la més antiga de tot el món), Università degli Studide, creada el 1.088). És seu també de la Bologna center school of Advanced International Studies of the John Hopkins University) creada el 1955.
A l'edat mitjana, va ser famosa en tota Europa per les seves escoles de Humanitats i Dret, tant canònic amb les figures de Gracià i la seva Concòrdia Discordántium Cánonum i de Irnerius en el Dret Civil duent al Dret a una època d'esplendor a Europa provocant la seva independència com ciència jurídica de la retòrica.
Els poetes Dante i Petrarca van estudiar en aquesta universitat. Anomenada oficialment Alma mater studiorum, la universitat és una institució per a alumnes d'ambdós sexes, mantinguda per l'estat. Ofereix cursos d'Arts, Dret, Medicina, Farmàcia, Matemàtica, Enginyeria, Agronomia, Medicina Veterinària i Pedagogia. El semiòleg i escriptor italià Umberto Eco és el titular de la càtedra de Semiòtica d'aquesta universitat. Qui fou primer ministre d'Itàlia, Romano Prodi, és professor del departament d'Economia.
Però, parlo només de Bolonya, per la seva vetusta Universitat? No. De cap manera! Arribat a aquest punt crec que convé ampliar la minsa informació de certa premsa que es limita a destacar els avalots estudiantils i no dóna raons per treure'n l'aigua clara a favor o en contra de l'anomenat Procés de Bolonya. Per poder adquirir una necessària informació i prendre partit, et remeto al document publicat en la secció d'opinió del web de l'Espai Universitari Europeu de la Universitat de Barcelona. Escrit pels claustrals Andreu Font i Boi Segarra, representa la resposta dels estudiants catalans als permanents atacs a la universitat pública. Podreu trobar-lo en format PDF a http://www.terricabras-
Aquest document pot ser l'inici d'una recerca personal. Després en buscarem d'altres. Allò important és tenir una opinió lliure i ben formada.
{font de les dades: Wikipèdia}
"D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses que no vau arribar a fer que no pas per les que realment vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels ports segurs. Exploreu. Descobriu..."Mark Twain [pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, humorista, novel·lista, escriptor i conferenciant nord americà] (1835 -1910)
{font de la cita: Minimàlia}
Aniversari feliç, estimat Mickey Mouse !
Aquest matí m'he trobat a les mans un conte; la història dels Músics de Bremen, una història tradicional de la Baixa Saxònia recopilada pels germans Grimm a partir d'una història del folklore popular d'aquelles contrades. En la primera versió no s'esmenta la ciutat de Bremen, no és fins després que la ciutat és coneguda gràcies a aquests quatre músics. És aquest un conte que expliquem a la canalla, però, llegit en clau d'adults, és un cant contra tot tipus d'opressió, intolerància i explotació, alhora que fustiga l'obsessió per la productivitat i el consum desmesurat. 
No és la primera ni la darrera vegada que parlo o parlaré (en aquest meu Quadern del retorn) del poeta grec Konstandinos P. Kavafis. Ara mateix ho faig, amb el pretext de la commemoració del 75è. aniversari de la seva mort. I la millor manera de recordar el poeta i la seva obra és fent la transcripció del seu poema ÍTACA, popularitzat en la veu i la música de Lluís Llach.
ÍTACA
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d' Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el vell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t´hagi enganyat.
Savi com bé t' has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
© Konstandinos P. Kavafis
(Traducció de Carles Riba)
El post d'avui, de la mà d'en Miquel Martí i Pol, és el meu particular homenatge a Barack Obama, president electe dels EUA.Aquesta ha estat una nit de vetlla, d'expectació, atenta. I finalment el primer desig s'ha fet realitat. A l'altra banda del mar, l' home nét d'esclaus, després d'una cursa frenètica ha arribat a la meta. I ara, dempeus i lliure, vestit d'esperança, vestit amb les paraules dels seus avantpassats, d'aquells –que anònims– van patir i lluitar pels drets civils, o van morir a les presons, o sota les bales com Martin Luther King, ha fet realitat un somni de dècades. Tant de bo, aquest altre desig no mori mai; tant de bo –per una vegada– el poble i tot el món gaudeixin d'una albada esplendorosa per iniciar un camí de pau i de progrés.
DEIXEU-ME DIR
Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.
Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
Després d'una nit de vint segles.
Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.
© Miquel Martí i Pol
El fugitiu (1952 – 1957)
Entrades
Comentaris
