UNA CITA

«Generalment, la natura mai no arriba a igualar les fantàstiques creacions de la imaginació.»

©William Shakespeare, escriptor anglès (1564 - 1616)

{font de la cita: Minimàlia}

UNA NOVEL·LA FANTÀSTICA

Hi havia una taula parada sota un arbre al davant de la casa, i la Llebre de Març i el Barreter hi prenien el te. Un Liró estava assegut al mig d'ells dos, dormint profundament, i aquests dos el feien servir de coixí per reposar-hi els colzes, i parlaven damunt del cap del Liró. «Que incòmode!», va pensar l'Alícia; «però, com que dorm, li deu ser igual.»

La taula era grossa; però tots tres estaven apilonats en un extrem. «No hi ha lloc! No hi ha lloc»!, van exclamar quan van veure venir l'Alícia. «N'hi ha de sobres!», va dir l'Alícia indignada, i es va asseure en una gran butaca del final de la taula...

Avui he cregut necessari cercar un àmbit moltes vegades negligit. Es tracta d'explorar, sense complexos, aquell món de la nostra infantesa; el món dels contes. Un món meravellós mirat amb ulls nets i és per això que recupero un relat fantàstic. Potser cal subratllar que és un llibre llegit pels infants, però, escrit per a la gent gran. Una mescla magistral de realitat i somni; sàtira i caricatura dels convencionalismes socials d'una època. Escrita per Charles Dogson (1832 – 1898), professor de matemàtiques a la Universitat d'Oxford i conegut amb el pseudònim de Lewis Carroll.

De fet no pretén alliçonar ni moralitzar. És un estímul per a la imaginació; també per a la teva i la meva. Pren-lo i gaudeix!.

© La il·lustració d'aquest post procedeix del llibre Alice's Adventures in Wonderland, Londres, s.f. amb el dibuix que A. Rackman li va dedicar.

© El text reproduït és de Salvador Oliva. Edició de Sàpiens Publicacions, S.L. [Ed. Empúries- Biblioteca Bàsica d'El Periódico]

UNA AVENTURA POÈTICA

Malgrat el fred i el clima advers, la tarda és propícia per immergir-se entre les pàgines d'un bon llibre. I d'aquest no podem dir que sigui bo; és més que bo: és excel·lent. L'autor, en opinió de l'Acadèmia sueca, «és un novel·lista de la ruptura, de l'aventura poètica i de la sensualitat extasiada, investigador d'una humanitat per sota i per sobre de la civilització actual.»

Ara, navegant –home o dona– no em vull privar d' oferir-te un petit tast per estimular la teva curiositat i invitar-te a la lectura d'unes pàgines esplèndides.

«La llibertat a Ogoja era el regne del cos. Il·limitada, la mirada, des de dalt de la plataforma de ciment sobre la qual estava construïda la casa, igual que la cabina d'un rai sobre l'oceà d'herbes. Si faig un esforç de memòria, puc reconstituir les fronteres difuses d'aquell territori. Algú que hagués guardat un record fotogràfic de l'indret s'hauria sorprès del que un nen de vuit anys hi podia veure. Sens dubte un jardí. No un jardí d'esbarjo –¿existia en aquell país alguna cosa que fos d'esbarjo? Més aviat era un espai d'aprofitament, on el meu pare havia plantat fruiters, mangos, guaiabers, papaiers, i per fer de tanca davant de la varenga, tarongers i llimoners dolços on les formigues havien cosit la major part de les fulles per fer els seus nius aeris, curulls d'una mena de plomissol cotonós que protegia els seus ous...»

Aquí deixo el text. Des d'ara ja és teu. Deixa que J.M.G. Le Clézio, Premi Nobel de Literatura 2008, t' ompli de la memòria dels seus instants de felicitat, quan –com ell mateix diu– anava per la llibertat dels camins de Mbembé, Kaka, Nsungli, Bum, Fungom...

GENER

Si contemples la miniatura del dibuix hivernal podràs apreciar el contrast entre la plàcida cambra càlida i el cru rigor de l'hivern en l'exterior. El veïnatge d'ambdues escenes es fa possible gràcies a un recurs teatral, la divisió entre l'estança i el paisatge. El lleuger amanerament d'aquesta composició queda dissimulat pel mestre pintor emmarcant el quadre amb una orla d'ornament. La descripció dels dos ambients queda detallada amb exactitud.

La sendera gelada serpentejant entre el paisatge nevat es perd en la llunyania. El caminant de túnica blava apareix encongit pel fred mentre estreny les mans gelades contra el seu cos. El noi que torna amb la comanda de la cervesa i del pa, pica de peus contrariat damunt la neu.

Dins la casa, però, regna la fascinació vermella i càlida d'una cambra holandesa. Amb tot detall veiem el parament de la casa: les lluentes gerres per la cervesa calent, el plat de ceràmica de Delft, la finestra amb retícula de plom. I allò que queda més palès és l'aire feixuc, la calor densa que embolcalla el vell rondinaire menjant prop de la llar, les mans esteses vers el foc, la gorra de pell amb orelleres damunt el cap i la seva túnica blava.

© La il·lustració d'aquest post procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

CALENDARI 2009

L'any 2009 (MMIX) va començar en dijous en el calendari gregorià.

Es correspon amb els anys:

• 5769 - 5770 del calendari hebreu
• 5110 - 5111 del calendari hindú
• 1430 - 1431 del calendari musulmà
• 1458 del calendari armeni
• 4705 - 4706 del calendari xinès, any del bou

NADAL 2008

Navegant –home o dona– avui, vigília de la Nit més Bona del meu calendari, et vull regalar el meu goig. El meu post serà el més gran desig de PAU, siguis on siguis, pensis com pensis. Crec que el món no hauria de tenir murs, barreres ni ratlles divisòries. Ni avui, ni demà, ni MAI!

Per això, manllevant les paraules d'un poeta de Catalunya, el meu país, malgrat la festa i la disbauxa exterior, vull que no oblidis el patiment de les dones, els infants i els homes d'aquí i d'arreu... Que no oblidis les víctimes dels maltractaments, de les guerres, de la fam, de les malalties, de la soledat...

Prec de Nadal

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans;
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.

© Salvador Espriu

I tot i que després de llegir el poema, et sembli trist... jo crec que és allò més ajustat a la nostra realitat. Però, malgrat això, hem de tenir ESPERANÇA!

BON NADAL i UN VENTURÓS ANY 2009!

INICI DE POEMA

(A Miquel Martí i Pol)

Altra vegada, Miquel, rellegeixo els teus poemes,

i omplo el silenci de paraules –les teves paraules–

i assaboreixo els mots i aquest temps interior,

llarg i fecund, curull de joia.

Ara el text és camí que duu a la quietud i l'esperança!

© Xavier Martín i Arruabarrena
(Endreces – desembre, 2008)

LUDWIG VAN BEETHOVEN

Tal dia com avui, 16 de desembre, però, de l'any 1770, va néixer a Bonn, ciutat alemanya pertanyent a l'estat del Rin del Nord-Westfàlia, situada a la riba esquerra del Rin, Ludwig Van Beethoven. Va ser el segon fill de Johan Van Beethoven i Magdalena Keverich.

Beethoven va ser un artista molt complet, precursor del Romanticisme, la seva extensa producció inclou tots els gèneres musicals: sonates, concerts, simfonies, òperes, quartets, lieder... És un dels més grans i admirats compositors de tots els temps i se'l considera com el principal precursor de la transició del classicisme al Romanticisme. La llista d'obres és molt extensa.

Navegant –home o dona– amb el recordatori del seu naixement et deixo enllaços a uns fragments de dues de les seves obres més conegudes:

• Simfonia núm. 5, primer moviment
Simfonia núm. 9, quart moviment Himne a l'alegria

DIA DE ZAMENHOF

El Dia de Zamenhof (15 de desembre) és el dia del naixement de Ludwik Lejzer Zamenhof (1859-1917), l'iniciador de l'esperanto, i el dia de festa més celebrat en la cultura esperantista. La tradició té l'origen en la dècada del 1920, quan, per una proposta de diversos intel·lectuals i activistes (entre altres Julio Baghy i Nikolao Nekrasov), es va elegir el 15 de desembre com a dia de festa esperantista.

En aquest dia els esperantistes d'arreu del món organitzen trobades especials per celebrar l'ocasió. L'ideal de l'esperantisme i la proximitat del Dia de Zamenhof amb el Nadal instiguen els reunits a intercanviar regals (preferiblement llibres escrits en esperanto) i felicitacions. De vegades durant aquestes reunions tenen lloc també conferències públiques sobre L. L. Zamenhof . A la constitució de l'Esperanta Civito hi ha registrat el Dia de Zamenhof com el Dia de la Cultura Esperantista.

Alguns esperantistes han proposat que el 15 de desembre s'anomeni, en lloc del Dia de Zamenhof, Dia de la Literatura en Esperanto (o Dia del Llibre en Esperanto) per tal de no centrar la celebració en el record d'una sola persona. Per això animen les organitzacions esperantistes que organitzen trobades durant aquesta jornada a incloure presentacions de llibres o recitals poètics en els programes, o a anunciar la publicació de nous llibres. Si es tracta d'individus es pot comprar un llibre o començar-ne un de nou per celebrar la literatura en esperanto en aquest dia.

{font de les dades: Wikipèdia}

Aquesta tarda rellegint premsa he tornat a gaudir de la prosa concisa i erudita del periodista, gastrònom i escriptor Nèstor Luján. Es tracta d'un article publicat al diari AVUI i que s'hi adiu amb la festa que el santoral catòlic dedica cada 13 de desembre a Santa Llúcia. Una manera com un altra de rememorar les tradicions de Catalunya.

SANTA LLÚCIA

La fira de Santa Llúcia i de pessebres és molt antiga. La primera referència que es coneix és la de l'inefable Calaix de Sastre de Rafael Amat Cortada, baró de Maldà. La referència data de 1786 i diu així en el seu pintoresc català: "Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos ous dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat." Amén, afegeixo. Com es pot veure, parla de la fira com d'una cosa de costum, si bé és curiós que no existeixin altres al·lusions contemporànies.

"Santa Llúcia, a tretze dies de Nadal", ha estat una devoció que va tenir una gran transcendència. Representava aquesta festa la definitiva entrada en el període nadalenc i constituïa, alhora, una festa popular, rondallera i alegre. Santa Llúcia, la verge siracusana, com que era protectora dels cecs, era també patrona de les modistetes de l'antiga costura, per a la qual es necessitava una visió molt subtil. En conjunt, sota l'advocació de Santa Llúcia s'han acollit tradicionalment tots els oficis que requereixen un esforç visual: també el gremi de rellotgers, ofici que necessitava un indubtable esforç de precisió òptica. El curiós és que aquesta festa havia adquirit una gran animació al carrers perquè, a imitació de les modistetes franceses que esvalotaven alegrement a París el dia de Santa Caterina –les celebres catherinettes–, les modistes barcelonines es llançaven alegrement al carrer. Llavors, els estudiants, clàssics i enxisterats, començaven d'una manera extraoficial les seves vacances nadalenques. "Si las costumbres son leyes / y las leyes respetamos / en esta clase no entramos / hasta después de los Reyes", posaven a la porta de les aules. Jo encara ho he llegit. I el dia acabava en una innocent gatzara, molt del segle dinou.

© Nèstor Luján i Fernández (1922-1995). Periodista, gastrònom i escriptor català.

( ' Mites, llegendes, creences' – AVUI– Barcelona, 23 d'abril - Sant Jordi 1996)

UN CINEASTA CENTENARI EN ACTIU

Ahir, dijous 11 de desembre, el cineasta portuguès Manoel de Oliveira va complir cent anys. Un aniversari gens comú si tenim en compte que l'ha celebrat al peu del canó; rodant un nou film, 'Singularitats d'una noia rossa' . I aquesta pel·lícula –sumada a les més de 50 des dels seus inicis l'any 1931– no sembla el seu punt final...

Paga la pena entrar en la biografia d'aquest treballador incansable, cineasta de la paraula, dels sons, de la imatge i de la música. Un artesà i un artista complet que ha sustentat les seves obres en la bona literatura. És l' únic i el darrer supervivent dels cineastes que van començar a l'època del cinema mut.

Oliveira és considerat un símbol de l'avantguarda i del cinema independent europeu per la seva llibertat creativa. La seva temàtica contempla la por, el sexe i la culpa. Per ell, els idiomes no haurien de comportar cap barrera en el diàleg entre els éssers humans...

En l'actualitat la seva filmografia és objecte d'homenatges i retrospectives, el millor premi d'un cineasta acceptat per un públic fidel.

Aquí et deixo un document PDF per fer una primera aproximació a aquest cineasta singular.

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ICIC/Documents/Arxiu%20Filmo/Suplements%202008/Suplement%20Oliveira.pdf

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides reunida a Paris, adoptà i proclamà aquesta resolució 217 A (III), de la qual es compleix avui -10 de desembre de 2008- el seu 60è aniversari.

Per la seva importància et deixo aquí el seu text complet.

http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.pdf

El proppassat diumenge dia 7 de desembre, el lingüista, filòsof i analista polític nord-americà Noam Chomsky va complir vuitanta anys. Home honest i compromès amb les causes de la llibertat i la justícia. El seu discurs és sempre d'un gran interès; no només t'ofereix la possibilitat de donar respostes noves a preguntes velles, sinó de formular preguntes noves i creatives. La seva filosofia il·lumina tots els aspectes del caminar humà.

Com a mostra del seu lúcid pensament transcric aquí una entrevista realitzada per Gabor Steingart (Der Spiegel – 10 octubre de 2008)

"ELS ESTATS UNITS TENEN, ESSENCIALMENT, UN SISTEMA DE PARTIT ÚNIC"

Clica aquí per llegir aquest article, publicat a Der Spiegel.

Així com és el sol, nou sempre i sempre vell,

no para el meu amor de dir coses ja dites.»

©William Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)

{font de la cita: Minimàlia}

ESPERIT ZEN, ESPERIT NOU

Obrir les finestres de bat a bat, deixar que entri l'aire fresc del matí (fins i tot a l'hivern) i respirar a fons... No, no és una metàfora . És el primer pas d'un exercici que ens pot dur al camí de l'harmonia i l'alliberament interior, al camí del zen; un camí de recerca que neix d'una pregunta radical sobre la pròpia existència. En aquesta recerca de la pròpia identitat cal posar-ho tot en dubte, fins i tot la visió que tenim de la realitat.

Per ajudar-te en la pràctica za-zen, navegant –home o dona– vull oferir-te una bibliografia bàsica.

BANCROFT, Anne., Zen, Editorial Debate, Madrid, 1988. Una introducció il·lustrada a aquest mètode budista.

BOUSO, Raquel,. El zen, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2008. Una petita monografia sobre el zen escrita per una doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Inclou un debat intern gràcies als tres contrapunts d'autors que fan una aportació des de la pròpia perspectiva. Inclou una cronologia, un glossari i una completa bibliografia.

ENOMIYA-LASSALLE, HUGO M., Zen, un camino hacia la propia identidad, Ed. Mensajero, Bilbao, 1980. La narració d'un jesuïta de les seves pròpies experiències en el camí del Zen.

SHUNRYU SUZUKI, . Esprit zen, esprit neuf, Éditions du Seuil, Paris, 1977. L'autor, de la línia del Zen Soto, va ser un descendent espiritual del gran Dogen. Dirigí el grup de meditació Zen Center. És sens dubte un del més influents mestres zen del nostre temps.

També pots consultar entre moltes pàgines: http://www.librosbudistas.com

Quan caminis, només camina,

quan t'asseguis, només seu,

i sobretot, no titubegis.

UN MOMENT DE POESIA

Avui el meu post parlarà per boca d'un dels poetes amb veu més humana i més moderna del nostre temps; serà la veu de Walt Whitman en el poema 21 del Cant de mi mateix. La traducció del text anglès la devem a un altre poeta nostrat: Agustí Bartra i Lleonart.

Ara navegant –home o dona– gaudeix l'emoció de les seves paraules!

Sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l'Ànima,

els plaers del cel i els dolors de l'infern són amb mi,

aquells me'ls empelto i acreixo, aquests els redic en un nou llenguatge.

Sóc el poeta de la dona, el mateix que de l'home,

i afirmo que tan gran és ser una dona com ser un home,

i que no hi ha res tan gran com la mare dels homes.

Canto el cant de la dilatació o l'orgull,

ja hi ha hagut prou encongiments i deprecacions,

ensenyo que el volum només significa desenvolupament.

Heu deixat enrera els altres? Sou el President?

Això son galindaines, car tots hi arribarem, i anirem més enllà encara.

Sóc aquell qui es passeja amb la dolça nit creixent,

crido la terra i la mar mig presses per la nit.

Estreny-me més fort, nit de sines nues! Estreny-me més fort, magnètica i nodridora nit!

Oh nit dels vents del Sud! Oh nit de grans i escasses estrelles!

Oh nit tranquil·la capcinejant, folla i nua nit d'estiu!

Somriu, voluptuosa terra de fresca alenada!

Terra de somnolents i vaporosos arbres!

Terra de ponent esvanit! Terra de muntanyes coronades de boira!

Terra de doll cristal·lí del pleniluni tocat de blau!

Terra que taques de llum i d'ombra la correntia del riu!

Terra de límpids núvols grisos, que es fan més clars i brillants per a mi!

Terra d'ampla abraçada! Oh rica terra de pomerars florits!

Somriu, perquè ve el teu amant!

Per tal com, pròdiga, m'has donat el teu amor, jo et dono el meu!

Oh inefable i apassionat amor!

©Walt Whitman, (1819-1892). Poeta, assagista, periodista i humanista nord-americà.

(Cant de mi mateix (1855) Poema 21–

[Traducció d'Agustí Bartra i Lleonart]

CRIDA A TOTES LES PERSONES DE SENY

[Article aparegut al seu weblog (bloc).]

"No discutirem ara si un diari en català ha d'admetre publicitat en castellà o no. Com tothom, els mitjans en català privats tenen la llibertat de fer el que vulguin d'acord amb les seves conveniències. Igual que els anunciants tenen la llibertat de posar els anuncis com els vingui en gana, si els mitjans els accepten. Però sí que farem el raonament següent:

Els lectors del Diari de Balears tots són catalanoparlants, o, com a mínim, tots entenen el català escrit perfectament. Si Air Berlin posa un anunci en castellà (PDF) a la portada, no pot argumentar que és perquè "l'entengui tothom", ni perquè no saben traduir-lo a la llengua dels lectors, sinó que només pot ser per un motiu: per a fer una afirmació de la seva ideologia catalanofòbica davant els lectors catalanoparlants del diari, com una resposta arrogant a la defensa del català que el seu menyspreu de la nostra llengua va provocar, com un acte d'altivesa insultant i com una ofensa als lectors.

Doncs cada dia que aquests senyors em facin a mi -lector diari del Balears- aquest lleig, jo els correspondré posant en el meu blog la imatge d'aquí dalt a la dreta. Naturalment, els efectes no seran els mateixos, però, i si hi hagués un caramull de blogs que fessin el mateix?"

© Gabriel Bibiloni. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.

Doncs, ves per on, jo també des del meu bloc –QUADERN DEL RETORN– m'hi adhereixo a la crida del professor Gabriel Bibiloni. Crec que el tema s'ho val!. Hores d'ara, i després de tants anys, caldria ja una plena normalització i recuperació del català. Apa blocaires, fem pinya a l'entorn de la nostra llengua!.

Et vull dir, navegant –home o dona– de quina manera segueixo llegint obres d'en Paul Auster; amb avidesa, amb desfici, sense pausa... Omplint-me d'aquesta prosa viva i actual. Obrint els ulls a les realitats més immediates, als personatges més propers, als problemes quotidians... I és per això, que avui t'ofereixo aquest paràgraf de la novel·la més commovedora d'aquest narrador magistral.

EL PALAU DE LA LLUNA (fragment)

No hi ha dubte que el parc em va fer un gran bé. Em va proporcionar aïllament, però no només això; em va permetre simular que la meva situació no era tan dolenta com era en realitat. L'herba i els arbres eren democràtics, i quan feia el ronsa al sol de la tarda, o quan al vespre m'enfilava entre les roques per buscar un lloc per dormir, tenia la sensació que estava en harmonia amb l'entorn, que fins i tot un ull expert em podia prendre per una de les persones que feia un picnic o passejaven pel meu voltant. Els carrers no em permetien fer-me aquestes il·lusions. Cada vegada que sortia a caminar entre la multitud, de seguida agafava consciència de mi mateix i em sentia avergonyit. Em sentia com una taca, un dròpol, una pústula de fracàs sobre la pell de la humanitat. Cada dia estava una mica més brut que el dia anterior, una mica més esparracat i confós, cada dia era una mica més diferent de tothom. Al parc no havia de portar aquesta càrrega a la consciència. El parc em va donar un llindar, una frontera, una manera de distingir entre l'interior i l'exterior. Mentre que els carrers m'obligaven a veure'm tal com els altres en veiem, el parc em donava l'oportunitat de tornar a la meva vida interior, de continuar veient-me només en funció del que passava dins meu. Es pot sobreviure sense una teulada sobre el cap, vaig descobrir, però no es pot viure sense trobar l'equilibri entre l'interior i l'exterior. El parc em va servir per fer això. No era ben bé una casa, potser, però a falta d'un altre refugi, s'hi acostava molt.

© Paul Auster (1947)
El Palau de la lluna - 1989

CENTENARI D'UN POETA

Enguany, exactament el diumenge 8 de novembre de 1908, es complien els cent anys del naixement d'Agustí Bartra i Lleonart.

El conjunt de la seva ingent obra literària no es pot resumir en aquest post. Se l'ha definit –amb raó– com un dels gran clàssics de la nostra literatura; com un mestre de la modernitat. Una lectura al detall dels seus escrits ens col·loca en la perspectiva total de l'Home. La seva és una visió polièdrica que resum totes les facetes de la condició humana. Però, això, no significa una mirada única al Varó; també –en el seu pensament– contempla el seu corresponent femení, la Dona. I en una producció tan vasta, el cicle és una espiral al voltant de la Vida; al voltant de l'Eros còsmic i humà. És també un militant de l'esperança, un utòpic que creu en el somni i en la força de la voluntat humana per aconseguir-lo. Defensa la llibertat personal i col·lectiva i això confirma la perennitat de l'obra bartriana. És el poeta dels símbols, del misteri, de la bellesa hel·lènica i de la mitologia asteca; de l'Himne, del Haikú i de la Elegia; de la Natura, del retorn i de l'èxode; de l'Amor i la Mort...

Ja ho veus, navegant –home o dona– la seva és una veu total. Potser sigui ara el moment d'escoltar-la i fer-la teva!

No acataràs les lleis que no vinguin del bri o de la mà

del sol.

No diràs la paraula que no sigui tan lliure com el vent

sobre el mar

que no plora els seus déus.

No negaràs el somni que ofrena tot son cos al desig

de l'aurora,

quan l'ala del ocell acomiada les estrelles.

No acceptaràs el vent que no ha volat entorn de l'espiga

que calla i pesa,

en la nit de les messes nades per al diàleg que obriran

en la llum.

No trairàs l'infant que dorm en la teva ànima i es

desperta en el cant.

No execraràs el sí que hi ha en el nu total.

No lligaràs ta sang davant les caravanes carregades de

besos que travessen les portes de l'arc iris.

No inventaràs en el fum que es desfà, sinó en l'arrel

profunda.

No cercaràs la llum que no pot envoltar una estàtua

viva o les herbes plurals.

No salvaràs les ombres que assetgen amb llimacs la

gran sina que raja.

© Agustí Bartra i Lleonart (1908 - 1982) poeta, narrador, traductor, crític, dramaturg i professor universitari.
(L'home auroral – Estances III – 1977)