Aquesta tarda, rellegint ONIRIS I EL TRET DEL CAÇADOR, del poeta amic, Màrius Sampere, he vist prou clara i definida la meva circumstància en el sentit profund d’uns versos. Ara, doncs, les paraules no formen part de la carcassa, i sí del moll intern d’aquest Quadern del retorn.

No miris el rellotge

No miris el rellotge

si t’ha de treure de mirar l’ocell,

la mar, la neu, un llamp, un breu infant

que surt d’algun no-res, o qualsevol

violació de l’equilibri. Escolta,

mai no és massa d’hora

per sentir-se viu, ni massa tard

per repetir en la carn la sensació

de vida. Net de temps,

no demanis permís, no demanis perdó,

no justifiquis cap amor, no t’acomiadis.

Perquè si tot se’n va,

o no hi havia res, o res no ens deixa.